Dilluns, 27 Gener 2020

La gran bellesa

Kubala va encunyar una de les millors definicions sobre el sentiment que provoca la victòria de la simbòlica esquadra culer. En el cim de la seva enlluernadora carrera, algun periodista li va preguntar què era el millor de guanyar un partit. I l’hongarès, rotund, va contestar-li que veure la cara dels barcelonins l’endemà, comprovar el seu notori rictus de satisfacció. Començar així la setmana entre les privacions d’època, la manca de llibertats i l’esforç per portar el plat a casa aconseguia que els nostres avis entomessin de millor humor la diària batalla per la supervivència. Resultava increïble certificar com parlaven del gran Laci els seus coetanis, amb quin grau d’agraïment recordaven el seu lideratge, les prestacions lliurades a la causa. Ningú com el ros cepat per retornar part de l’autoestima i l’orgull robats en temps de postguerra. Cap diumenge arribem a imaginar com serà dilluns amb Messi. Ahir, tres, quatre, cinc persones mutaven l’expressió en la conversa al delectar-se en el comentari sobre el cacau a l’escaire de la falta o la suau vaselina del quart. I et recordaven la cara de dir-ho tot sense badar boca d’en Pau López o l’espontani moviment de dur-se les mans al cap dels propis companys. Ells, que ja haurien d’estar vacunats de qualsevol sorpresa. Tot i així, queden bocabadats, com qualsevol dels mortals que invertim noranta minuts de lleure, simplement i en pura essència, per l’expectativa de comprovar com ens captivarà aquest cop, amb quin nou detall, amb quin nou truc de la seva exclusiva màgia de geni. Potser no sigui moment per entrar en terreny fatalista recordant aquells que es confessen disposats a penjar les botes de l’afició el dia que ell ens manqui per falta d’al·licients, segur que no els hi faltaran arguments ni raons, puristes convençuts de que mai més res tornarà a ser igual de bonic, de bell, en el món de la pilota.

I no és només el toc, l’actitud, l’esportivitat, el tarannà que coneixem com si el personatge fos familiar. És i ha de ser també la capacitat per a treure el millor dels altres, com la ovació rendida del públic verd-i-blanc, plegat a la seva objectiva grandesa d’artista. Permeti’ns introduir dos mites de l’esport americà en la recreació. Com Kareem Abdul-Jabbar, Leo hauria d’anunciar un any abans que toca el dos del seu esport per permetre un comiat adient a les aficions que tant l’han patit, encara que només fos com a signe d’alleujament davant la partida de l’adversari, sense dubte, més temut i alhora admirat. Aplaudir-lo per esportivitat pura i senyal de goig davant l’artista. En l’espera del dia que no hauria d’arribar mai, sabem que el mantindrà alerta el desig, per a ell natural, d’emular Michael Jordan, aquell prodigi de competitivitat que sempre trobava el motiu esperonador, la raó que el propulsava a superar-se, a no caure mai en la rutina ni la pròpia limitació. A Jordan sempre li quedaven ganes de situar el llistó encara més alt, a nivells estratosfèrics. I normalment ho aconseguia amb absoluta normalitat, vetada a la resta dels mortals, no cal ni subratllar-ho. Igualat Iniesta, per exemple, li resta un centenar de partits fins atrapar Xavi en el primer lloc dels partits disputats amb el Barça. Quan arribi als 767, que l’ànim l’empenyi fins al miler, encara que sigui per pur egoisme d’espectador àvid. De Messi encara no està tot escrit, sembla mentida i ens en fem creus d’imaginar-ho. Ell és la gran bellesa, qui proporciona aquell contradictori sentiment de l’ànima humana, que quan toca la felicitat d’un instant desitja perpetuar-la i té ja por de perdre-la. Quins temps els seus, els que ha decidit compartir amb nosaltres. Quina sort veure’l, gaudir-lo plenament i a consciència pel goig constant que ens procura.

Segueix-nos a

2,817M'agradaAgradda
2,320SeguidorsSeguir