Dimarts, 18 Juny 2019

L’estrany cas Italo Alaimo

El desenllaç inesperat d’un somni de glòria

|

Tots els aficionats al futbol tenim gravada a la retina una imatge que de manera sistemàtica acompanya cada estiu els nous fitxatges del nostre equip. L’estampa en qüestió és la d’un futbolista -el nou focus de la il·lusió dels seguidors- arrebossat d’elèctrodes mentre corre semi-despullat sobre una cinta d’entrenament. És a dir, la revisió mèdica que ha d’acreditar que un fitxatge flamant és en plenes condicions per dur a terme la seva feina en el nou club que l’acull. Són estranys els casos en què un jugador és rebutjat per l’equip comprador per no superar les proves mèdiques, però algun en trobaríem si féssim recerca a les hemeroteques. El que és més estrany -insòlit, podem afegir-hi- és el que li va succeir a Italo Alaimo el dia que el seu nou club, el Novara, li feia passar la preceptiva revisió mèdica un cop fitxat a cop de talonari. Però no avancem esdeveniments i fem una mica d’història: qui era aquest tal Alaimo?

El nostre protagonista va ser un futbolista nascut a Roma l’any 1938, que va iniciar-se en el professionalisme a l’AS Reggina a final dels cinquanta, per després passar per un seguit de clubs de la tercera divisió italiana -Volsinio, Tevere Roma i Chieti- i fins i tot de la quarta -el Rosignano Solvay- en un periple que va durar un lustre. Aquest darrer equip, que llueix el nom d’una multinacional química d’origen belga, pertanyia a una localitat de la Toscana que pot presumir de tenir unes platges de sorra blanca homologables a les del Carib… però res no és el que sembla a primera vista: el to blanc de les seves arenes està causat per la ingent quantitat de residus -carbonat de sodi- que la factoria de la Solvay vessa des de fa dècades a aquest tram de la costa toscana. No només les platges n’estan afectades, sinó que les aigües de la zona també es veuen obligades a engolir un menú gens agradable compost per arsènic, mercuri o fòsfor, entre d’altres.

Publicitat    

Com si fugís d’aquell panorama de tenebres, Alaimo va abandonar Rosignano Solvay als pocs mesos de ser-hi i havent-hi jugat només sis partits. La nova destinació d’aquest rodamon de les categories modestes va servir per tancar el cercle, atès que es va unir als carmesins de l’AS Reggina, el seu primer club professional cinc anys enrere. Allà, aquest extrem veloç de calvície incipient va oferir les seves millors temporades, que van culminar amb un ascens a la segona divisió del futbol italià -la Serie B- la temporada 1964/65. L’embranzida va durar un any més, de manera que la temporada següent va fregar l’ascens a primera divisió, un somni evaporat per només un punt i a la darrera jornada del campionat. L’empat a zero final al camp del Calcio Lecco va ser insuficient per arrabassar-li el tercer lloc de la classificació al Mantova 1911 SSD. La tercera temporada a la segona divisió no va resultar del tot lluïda per als carmesins, que van acabar a la zona mitja de la classificació, però sí que va permetre Alaimo destacar individualment, fins al punt de rebre una oferta per jugar al Novara Calcio, un equip de la mateixa categoria que l’AS Reggina, però amb molta més història. El fitxatge es va concretar el juliol del 1967, i l’import del seu traspàs, uns 35 milions de lires, va ser un dels més elevats de tots els temps al futbol italià. Els azzurri del Novara Calcio eren, a més, el club on el mític Silvio Piola -encara avui màxim golejador de la Serie A- havia posat punt i final a la seva carrera, jugant-hi les últimes set temporades com a professional, a cavall de les dècades dels quaranta i dels cinquanta.

Recuperem aquí el relat on l’havíem deixat fa molta estona, aquell 17 de juliol de 1967 en què un il·lusionat Italo Alaimo es presentava a les proves mèdiques del seu nou club. Devers dos quarts de sis de la tarda, a la tercera planta de l’Ospedale Maggiore, dins la secció de medicina del treball, s’hi aplegaven els doctors Cornaglia i Monteverde, així com el secretari del Novara, Ferruccio Ghiringhelli, a banda del mateix Alaimo. A aquella hora ja estaven a punt d’enllestir el tràmit de la revisió mèdica. Només mancava l’electrocardiograma, tant en repòs com en esforç. La primera part de la prova es va realitzar sense problemes, i per a la segona calia que Alaimo pugés a una bicicleta estàtica dissenyada per a aquest tipus d’exàmens. El giny venia proveït d’un electro-imant que permetia augmentar la resistència del gir de la roda, de manera que, a més corrent elèctric, més esforç havia de fer qui estigués pedalant. El doctor Monteverde va iniciar el ritual tants cops repetit d’aplicar un joc d’elèctrodes als braços, cames i tòrax de l’examinat per poder mesurar la seva resposta.

En rebre el senyal del metge, Alaimo va començar a pedalar i així s’hi va estar una bona estona. Al cap d’uns minuts, quan el van avisar que ja n’hi havia prou, va alentir el ritme fins a aturar-se completament i va començar a eixugar-se la suor. El doctor Monteverde li va demanar que esperés uns instants abans de baixar de la bicicleta, i és just aquí quan els fets es precipiten: el futbolista deixa anar un crit esfereïdor entre espasmes musculars. També fa un primer intent gens reeixit d’abandonar la bicicleta, i no és fins que el metge no desconnecta l’aparell del corrent elèctric que Alaimo no cau sobre una llitera que hi ha al costat. A tots els presents els sembla ben clar que el futbolista ha patit una descàrrega elèctrica. Els dos metges, Monterverde i Cornaglia intenten reanimar-lo durant prop tres quarts d’hora, però ni el boca a boca, ni la màscara d’oxigen, ni una injecció d’adrenalina i ni tan sols el massatge cardíac serveixen de res: Italo Alaimo, el jove futbolista il·lusionat en triomfar, és mort. Els dies posteriors la premsa hi dedica grans titulars, com per exemple La Stampa, que mostra la seva estupefacció amb la frase “Inexplicable l’electrocució del futbolista del Novara” mentre tothom mira d’entendre com ha pogut succeir una cosa així.

L’autòpsia va certificar que la mort s’havia produït per una fibril·lació ventricular provocada, com se suposava, per una descàrrega elèctrica. La investigació judicial va determinar que l’origen de tot plegat es trobava en una derivació de corrent de la instal·lació de l’hospital, un veritable nyap només comprensible pels iniciats en la matèria. La presa de terra de la bicicleta estàtica connectava amb els radiadors d’aigua, que van rebre la descàrrega procedent d’un petit forn de la cuina, gràcies al mal costum pretèrit de fer servir les canonades com a presa de terra. Tot un homenatge a la Itàlia de Mario Monicelli. Tres treballadors de l’hospital van ser imputats per homicidi imprudent, entre ells el cap de d’electricistes i l’aparellador, però quan el cas va arribar a la sala al cap de cinc anys, tot el procés va ser declarat nul per un defecte de forma i va acabar prescrivint. Ningú no va pagar per la mort d’Alaimo.

La trista i inexplicable defunció del futbolista del Novara va tenir conseqüències financeres durant la temporada següent del calcio, perquè tant la seva desaparició, com uns mesos després la de l’extrem del Torino FC Luigi Meroni, van provocar que el president de la lliga, Aldo Stacchi, negociés amb una companyia asseguradora la contractació d’una pòlissa per cobrir aquest tipus d’imprevists tan desgraciats. L’assegurança va ascendir a una xifra gegantina, d’entre 60.000 i 70.000 milions de lires (uns 6.500 milions de pessetes de l’època) i permetia donar cobertura als 37 clubs professionals del futbol italià, que eren els qui finançaven la contractació mitjançant un pagament proporcional en funció del valor dels seus jugadors. Precisament, el tema de l’assegurança de futbolistes ha estat d’actualitat en aquests últims temps arran de l’accident de l’argentí Emiliano Sala, i aquí ho vam explicar amb tot detall a l’article titulat ‘Jugar sobre segur’.

Per cert, la causa de la mort de Meroni sense ser tan estranya com la d’Alaimo, també va tenir components propis de realisme màgic: l’extrem del club torinès va ser atropellat accidentalment per un jove aficionat del seu mateix equip, el Torino FC, després d’un partit contra la Sampdoria. L’aficionat, de nom Attilio Romero, acabaria esdevenint president del club trenta-tres anys després de l’accident.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,823M'agradaAgradda
2,208SeguidorsSeguir

Més llegits