Dijous, 9 desembre 2021

Nova demostració d’impotència i d’ineficàcia del Barça (1-2) davant del Madrid

Els blancs, sense patir, haurien pogut golejar en un Camp Nou amb 80.000 assistents

|

Sap greu pensar que el futbol es redueixi al talonari, a poder fitxar (o retenir) golejadors, un espècimen escàs pel món. El Barça, sense golejador clar, no acaba les jugades i no dóna sensació de saber acabar-les. Així, amb un 0-1 durant molts minuts, el Real Madrid ha deambulat tranquil·lament pel Camp Nou sabedor que no corria massa perill. Si això seria el resum de la segona part, la demostració del que diem és a la primera: en el minut 25, Sergiño Dest erra estrepitosament enviant un xut a fora, davant de la ratlla de gol i sense porter, i en el 31, el nou fitxatge madridista, David Alaba, la clava ajustada al pal en un xut deu mil vegades més difícil, des de lluy i escairat. La diferència és la qualitat individual. A més, si l’atac blaugrana que propiciava la rematada del nord-americà, era una jugada treballada i trenada, la del Madrid era un contraatac bastit amb dos desplaçaments llargs de pilota.

Anem enrere i donem com a important que, al Camp Nou, hi ha tornat a haver més de 80.000 assistents, fet que ha provocat embussos i aglomeracions a l’entrada, com si tothom hagués de reaprendre a anar al futbol. També que el matx ha comptat amb la presència del MHP Pere Aragonès, a qui se li ha cedit el seient de presidència, i que a l’estadi ha sonat l’himne nacional de Catalunya, els Segadors, a la seva arribada. I tornem a la crònica futbolística.

Si a la primera part, el Madrid havia jugat al contracop amb passades llargues, fins i tot provinents directament de Courtois, a la segona i amb el marcador a favor, clarament juga a contemporitzar i molt aviat a perdre el temps. El Madrid també sap que no està en el millor moment i juga a la llei del mínim esforç. Coutinho entra per Mingueza i el suposat ímpetu de l’inici de la represa dura ben poc. Els blancs, realment sense voler-ho, van fent i acaben creant, insistim gairebé sense voler, prou ocasions clares de gol per haver bastit una àmplia golejada. El Barça ataca i al Madrid clarament no li importa que els blaugranes s’acostin, ja que no hi detecten perill. El Barça és molt innocent en atac i ni que surtin el Kun Agüero ni Luuk de Jong no es nota res.

S’arriba al temps afegit, set minuts, i s’apel·la a l’èpica amb Gerard Piqué, de nou, anar a caçar alguna pilota centrada cosa que, amb un Courtois de dos metres, és perdre el temps. En un intent del central de rematar, cau a terra i demana penal, però el que passa és l’enèssim contraatac dels blancs que acaba amb un xut de Marcos Asensio, repel·lit per Ter Stegen i al rebuig hi arriba abans Lucas Vázquez que no pas Èric Garcia per fer el 0-2. El sempre mal anomenat “gol de l’honor” arriba en el 96 quan, amb tot decidit, per fi una centrada de Dest troba rematador, el Kun, que s’estrena així, tristament, com a golejador amb la samarreta blaugrana.

No ens repetim. El resultat és enganyós. Si al davant hi hagués hagut un Real Madrid normalet, el bany podia haver estat d’escàndol, però com que els blancs tampoc no estan per tirar coets, han fet el golet inicial i, minuts afegits a banda, han arribat amb aquesta renda fins al final. “Ni clássico ni res de res”. El que s’ha vist ha estat un espectacle fluixet, de segona categoria.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,331SeguidorsSeguir

Opinió