Dimarts, 17 Setembre 2019

Oriol Mena: “No és veritat que el Dakar és la prova més dura del món, però així es ven”

'La República Esportiva' conversa amb Oriol Mena, el novè classificat en motos al Dakar i el millor espanyol

|

En l’edició del 2018, Oriol Mena (Canyamars, 1987) va sorprendre a tothom i va acabar en setena posició a la general de motos en la seva primera participació al Dakar. Fins aleshores, havia dedicat la seva carrera professional a l’enduro, disciplina en què va aconseguir ser campió del món el 2009 en la categoria EJ. Fa 12 dies va arribar a Lima i, així, va tornar a acabar la considerada com la prova més dura del món. Aquesta vegada ho va fer en la novena posició, el millor espanyol, i amb una lesió al canell després d’una important caiguda que ell no recorda en la cinquena etapa.

Mentalment com es porta passar de la tensió del Dakar a fer vida rutinària a Argentona?

Publicitat    

Al final, allò que més molesta és el jet lag. Quan arribes aquí, ho fas amb el propòsit de descansar, però a la que et despistes ja tornes a estar sobre la moto. Ara m’he vist obligat a parar per la lesió de la mà, però porto una setmana a casa i ja no sé què fer. Començaré amb la bicicleta estàtica per mantenir la forma física. Volia anar a esquiar i no podré. Així que també agafaré les raquetes i aniré a caminar per la neu.

Realment el Dakar és la prova més dura del món?

Això és el que els organitzadors venen. El producte Dakar s’ha de vendre. És veritat que és una prova molt dura; aquesta edició mateix ens ha desgastat moltíssim perquè cada dia repetíem zones geogràfiques. Això ens ha consumit molt psicològicament i hem conduït d’una manera molt tensa a la moto amb l’objectiu de minimitzar caigudes perquè el terreny estava molt degradat.

Un Dakar molt diferent al teu primer, el del 2018.

Sí, aquell va començar al Perú, vam travessar Bolívia i vam acabar a l’Argentina. Es va fer molt més curt malgrat que va durar més dies perquè ens vam trobar amb diversos terrenys i climatologies. Va ser més divertit. Enguany et llevaves veient dunes, pilotaves veient dunes, t’anaves a dormir veient dunes i et tornaves a aixecar veient dunes. I això del tòpic de la cursa més dura del món…han de vendre el producte, què voleu que us digui? Jo he corregut curses d’Enduro de dos dies que han estat més dures. I el 2006 vaig participar als Sis Dies Internacionals d’Enduro a Nova Zelanda i per mi va ser més dur que el Dakar.

Estàs desmuntant un mite.

No és desmuntar un mite. Simplement són tipologies de cansament diferents. Un pilot de ral·lis com el Sam Sunderland o el Pablo Quintanilla se’n va a córrer una especial d’enduro de cinc minuts i acaba amb la llengua entortolligada a la roda del davant. En canvi, una etapa del Dakar dura vuit hores, però et suposa un altre tipus de desgast. Es ven que és la cursa més dura del món perquè dura 10, 12 o 14 dies, però si vens d’una altra especialitat, ho valores diferent. I, en tot cas, el Dakar és la cursa més dura del món pel pilot amateur. Els autèntics herois del Dakar no som nosaltres. Sortir a les quatre del matí per fer un enllaç de 200 quilòmetres per carretera i després fer una especial de 350 quilòmetres per arribar al vivac a la una del migdia és collonut. Perquè t’espera la fisioterapeuta, et donen de menjar, et prens un Red Bull tranquil·lament, et tornen a fer un massatge i a donar-te de menjar, i te’n vas a dormir a les vuit del vespre per llevar-te a les quatre del matí. Els autèntics herois són aquells que no tenen ni mecànic, ni fisioterapeuta ni motorhome. Ells viuen l’esperit del Dakar.

Les etapes Marathon tampoc van ser extremadament dures?

Les etapes Marathon l’única diferència que van tenir respecte les altres és que no vam rebre assistència dels mecànics, però tots els pilots de KTM, Honda i Yamaha van dormir en un hotel. Havies de deixar la moto tancada en el recinte i no podies sortir d’ell, però tenies la comoditat de dormir tou i calent. Jo la primera nit de Marathon vaig fer-ho amb un matalàs a terra en un pavelló mentre passava fred. La segona nit, en canvi, vaig dir que no ho volia repetir, que dormiria al motorhome. I així ho vaig fer. Això provoca que el Dakar perdi l’essència. Nosaltres som uns afortunats i els herois són aquells que van amb els mínims recursos.

La lesió que et vas fer a la mà en la cinquena etapa no et va comportar patiment durant les següents?

Després de fer-me mal, no recordo res.

Com va ser l’accident?

No t’ho puc dir perquè no ho sé. Vaig perdre el coneixement. En aquella etapa va haver-hi una navegació molt dura en els últims 70 quilòmetres, totalment per dunes. Però vaig acabar l’etapa el 17è i em vaig trobar aleshores amb la Laia Sanz i l’Armand Monleón. Els hi vaig donar les gràcies per haver-me ajudat a aixecar després de la caiguda. I em van contestar: però què dius? Jo tenia la cella oberta, el llavi sagnant…semblava la Carmen de Mairena. El casc estava trencat. Van voler avisar al metge i els hi vaig demanar que no ho fessin. La Laia i l’Armand, fins i tot, em van preguntar si jo sabia qui eren. Abans que les càmeres em gravessin, vaig marxar amb la moto per fer els 200 i pico quilòmetres d’enllaç. Volia evitar que un metge em fes un estudi i em digués que s’havia acabat el meu Dakar. El meu objectiu va ser arribar al campament, i un cop allà, decidir què fer. A l’enllaç va ser quan em vaig adonar que no podia tancar la mà i, en aquell moment, em va venir suor freda perquè vaig ser conscient que m’havia fet bastant mal. En arribar al campament tenia molt fred, estava desestabilitzat.

Allà vas informar al metge que havies perdut el coneixement?

Els metges em volien portar a l’hospital per fer-me un TAC, però no hi vaig voler anar perquè si hi havia un informe mèdic el meu Dakar s’havia acabat. Vaig avisar que volia continuar i vaig signar uns papers conforme ho feia sota la meva responsabilitat. Em van fer una radiografia i no van poder-me dir si tenia alguna cosa trencada o no a causa de com d’inflada tenia la mà dreta. La meva fisioterapeuta va estar treballant amb mi tota la nit, supervisant que no tingués danys neuronals, i la sort que vaig tenir és que el dia següent tocava mitja jornada de descans. Vaig dormir en un hotel, em vaig dutxar amb aigua calenta, vaig dormir tretze hores i l’endemà em feia mal la mà, però vaig poder sortir perquè em trobava bé. I a base de Nolotil durant quatre dies vaig aguantar fins al final.

Oriol Mena en ple Dakar 2019. / Edoardo Bauer

Després de l’etapa de la caiguda anaves 12è a la general. Això et va animar a seguir?

Independentment de la posició que hagués tingut aleshores, el meu objectiu hagués estat acabar. Per l’equip, pels patrocinadors, per tota la gent que hi havia allà. A més, el meu pare i un grup d’amics arribava precisament aquell dia. Vaig ser conscient que la mà em feia molt mal i que si se m’escapava el manillar a 140 o 150 km/h podia tenir una caiguda greu. Així que vaig decidir baixar a 110-120. Però, mica en mica, em vaig anar trobant còmode i vaig centrar l’atenció en la navegació.

De fet, abans d’aquest Dakar ja havies dit que la velocitat et fa respecte.

Sí. Quan vaig començar l’etapa 6 els primers 50 quilòmetres me’ls vaig prendre amb molta calma. Per mi havia començat un altre Dakar i estava molt pendent del meu físic per saber quin era el límit. Però vaig acabar tornant al ritme de les cinc primeres etapes. Penseu que no sóc conscient de la meva caiguda. No tinc imatges guardades al meu cap. Això va fer que no em provoqués por.

T’has trobat algun pilot ferit?

L’etapa 4 la vaig començar un minut i mig per davant del rookie Lorenzo Santolino i en el quilòmetre 80 ell em va atrapar i avançar. No vaig tenir cap interès en seguir-lo ni en enganxar-me a ell, així que vaig deixar que marxés. Aquell dia no va caure, però li vaig veure la sola de les botes unes quatre vegades. Quan presencies això, t’espantes. No cal. Al cap de dos dies, vaig veure com se l’enduia un helicòpter amb un traumatisme cranioencefàlic. Aquest tipus de pilotatge és igual a comprar molts números perquè et toqui un accident greu. L’any passat vaig parar i trucar a l’emergència per les caigudes de l’Armand Monleón i el Luciano Benavides. Estaven mig inconscients. Són moments de tensió, durs.

El novè lloc final a la general el dones per bo després de fer setè en el teu primer any?

Els objectius eren clars: acabar un Dakar més i acumular experiència. El resultat de l’any passat va ser boníssim, però va haver-hi moltes més baixes que enguany. Volia fer una primera etapa bona i vaig caure. Vaig perdre un minut i mig, i vaig acabar catorzè. L’altra etapa que em vaig marcar per fer bé en aquesta edició va ser la setena perquè en la següent havíem de sortir barrejats els cotxes, els camions i les motos. Però les deu primeres tenien el privilegi de fer-ho abans que els cotxes i els camions. Això et permet no trobar pols ni roderes. Vaig acabar dotzè. Aquí es van trencar una mica els objectius. De totes maneres, estic molt i molt content. He conduït més ràpid que l’any passat, m’he trobat més segur i he portat molt bé la navegació. No he comés errors del passat. A més, hi havia 14 pilots oficials de quatre marques gegants com KTM, Husqvarna, Honda i Yamaha. I jo, que estic molt orgullós de defensar els colors de Hero Motorsport, m’he colat entre ells i he estat el primer dels pilots dels altres equips.

Per tant, objectiu complert?

Entreno al CAR de Sant Cugat i amb el psicòleg vam marcar-nos un objectiu concret a nivell de classificació: quedar entre les posicions 14 i 18. I, si en alguna etapa podia colar-me entre els de davant, millor. Ho he aconseguit amb nota i estic molt content. Però, al final, un número és un número. Jo no em deixo portar per un número.

Els responsables de les marques gegants han contactat amb tu després d’aquest segon gran resultat al Dakar?

Ara tot està parat perquè tothom està descansant. Jo fins el 31 de març tinc contracte amb Hero i estic molt content de ser pilot d’aquest equip. Els seus responsables m’han brindat l’oportunitat d’estar en aquest món en un moment en què jo havia decidit plegar de l’enduro i de la moto en general. Gràcies a l’empresari Martí Escofet vaig animar-me, vaig aconseguir entrar a Hero i he arribat on he arribat. I d’aquestes coses un ha de ser-ne conscient. La fama, l’alegria i el boom que et pot donar anar a un equip gran et provoca deixar-te portar i, aleshores, no valores tot allò que t’ha portat fins allà. Els equips gegants sí que només tenen en compte els números. De moment ningú m’ha dit res, però igualment si em truquen me’ls escoltaré encantat i després prendré la decisió que hagi de prendre.

Quin paper ha fet la Laia Sanz malgrat gairebé no haver-se pogut preparar per al Dakar!

La Laia és molta Laia. Hi ha pilots que la discriminen per ser una dona.

De veritat?

Sí, hi ha pilots que la tenen creuada pel simple fet que és una dona. És per puta enveja. Hi ha molts pilots que no suporten que una dona quedi davant seu. S’ha d’admirar allò que ella fa. És espectacular com de bé gestiona la cursa. Diu molt que porti nou anys consecutius finalitzant el Dakar i aquest he tingut el plaer de fer alguna etapa amb ella i és molt ràpida. Durant l’any ens enviem missatges i hi ha molt bona sintonia. Per què no pot guanyar una dona algun dia el Dakar? També he de dir que a mi alguns pilots, començant pel meu company d’equip, el Joaquim Rodrigues, no em tenen massa simpatia perquè acabo d’arribar al Dakar i ja he fet setè i novè. Al meu equip hi ha una lluita acollonant.

El Dakar pot tornar algun dia a l’Àfrica?

La competició ha evolucionat molt i l’Àfrica ha quedat una mica enrere. Però una de les raons per les quals això ha passat és perquè els de dalt han volgut que així sigui. És veritat que quan anem a competir al Marroc durant la temporada no tenim la mateixa seguretat ni els mateixos hospitals que a Sud-Amèrica. Aquest any només hem fet un país per un tema polític. Si demanes diners als governs per fer passar la cursa pel seu territori, és evident que l’Àfrica no s’ho podrà permetre.El Dakar crec que pot marxar una altra vegada cap a Sud-Amèrica com pot anar cap als Emirats Àrabs o cap a la Xina. Però cap a l’Àfrica ho dubto molt. I tant de bo m’equivoqui, eh! M’encantaria participar en un Dakar africà.

Oriol Mena atenent a la premsa. / Hero Motorsport

 

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,828M'agradaAgradda
2,323SeguidorsSeguir

Més llegits