Darrere de la porta de cadascuna de les habitacions del CAR de Sant Cugat i a la paret prèvia a l’entrada del menjador hi ha un esquema dels hàbits que un esportista d’alt nivell ha de portar per assolir l’èxit vital. Sorprèn positivament l’ampli espai que se li dedica als estudis, al descans i al lleure sa. “És evident que ser un esportista d’elit comporta alguns sacrificis. No té sentit estar aquí i sortir per les nits”, explica Ramon Terrassa (Barcelona, 1971), director del centre des de 2016.
“A cada esportista que arriba al CAR li dono la xifra de diners públics que s’està invertint en ell. Ha de ser-ne conscient i actuar en conseqüència”. Aquest curs 2018-19 hi ha 283 esportistes -126 interns i 157 amb règim mixt- al centre. 153 d’ells són homes i 130, dones. La paritat està a prop, però encara no s’ha assolit. Així que és evident quina ha de ser la primera pregunta que se li ha de formular a Terrassa.
Com s’ha viscut al CAR l’auge de l’esport practicat per dones?
Una dada molt més interessant és que durant els 31 primers anys d’existència del CAR de Sant Cugat -del 1987 al 2018-, el 60% d’esportistes han estat homes i el 40%, dones. Però, si mirem les medalles en europeus, mundials, Jocs Olímpics i Paralímpics, el 60% les han obtingut dones i el 40%, homes. Per tant, podem dir que, genèricament, el rendiment de les esportistes ha estat superior als dels homes. Aquesta dada et demostra que, com a país, l’aposta per l’esport femení surt més bé.
En el centre es nota que estem en un any previ als Jocs Olímpics?
Sí, molt. Quan hi ha els d’hivern no es nota tant perquè no tenim gaire esports d’aquest tipus al CAR. Però, en canvi, la majoria d’esports que tenim són olímpics d’estiu. Aquest any previ és quan els esportistes es juguen la classificació que dona sentit a tot l’esforç realitzat durant els dos anys anteriors. S’intensifica el clima de treball i el nivell d’exigència mutu. I això va in crescendo a mesura que s’acosta la data d’inici de la competició.
Durant aquest període, venen esportistes estrangers a entrenar-se aquí?
Sí, sempre venen grups d’estrangers al nostre centre. Però és veritat que si són d’esports olímpics, durant aquest període preolímpic venen a concentrar-se d’una manera més concentrada, valgui la redundància. És a dir, les seves estades estan molt més orientades a l’obtenció dels resultats.
A hores d’ara, ja es poden fer previsions de nombre de medalles i diplomes olímpics dels esportistes nacionals?
Sempre els hi estem fent un monitoratge i tenim una previsió d’aquells que tenen més possibilitats d’assolir aquest tipus de resultats o, simplement, de classificar-se per participar-hi. Tant en esports individuals com d’equip. Comptant aquestes dues tipologies, estem parlant d’uns 60 esportistes del CAR de Sant Cugat que podrien estar presents als Jocs Olímpics de Tòquio. De totes maneres, poden haver-hi sorpreses i decepcions.
A Catalunya funciona el model de carrera esportiva més carrera universitària que té els Estats Units com a referent?
El model de doble carrera al CAR de Sant Cugat no és una possibilitat, sinó un requisit. Ho fem des de fa 15 anys. Ens poden considerar bastant pioners en aquest tema aquí. El plantejament comença el dia 1 d’arribar aquí, no quan l’esportista es planteja la retirada. S’ha d’entrar per aquesta porta creient, pensant i volent ser el millor del món en la teva disciplina. Sinó, no cal que vinguis. Ha d’haver-hi un desig de competitivitat i de victòria. Però aquesta etapa serà temporal i, per molt amunt que arribis i per molt de temps que t’hi mantinguis, amb això no n’hi ha prou.
La vida esportiva és molt curta.
Al final, el món de l’esport és de transicions que acompanyen el fet biològic de fer anys. Per això volem garantir que aquella persona jove que entra aquí aprofita des del principi tots els aprenentatges sorgits de l’estada en un centre d’alt rendiment esportiu i els incorpora com a aptituds per la seva vida professional de l’endemà. No és un tema d’estudis només, sinó de plantejament vital. Viuen experiències de victòria, de derrota, de treball en equip, de sacrifici, de superació, de superar contratemps com les lesions. Totes elles no poden quedar només com a experiències esportives, sinó que també ho han de fer com a experiències de creixement personal. S’ha d’ajudar als esportistes perquè sàpiguen com adoptar tot això en un moment que no serà l’esportiu. O, potser sí que serà l’esportiu, però no des de la lògica d’esportista.
Generalment, els esportistes estan predisposats a seguir aquesta carrera dual?
En el model americà d’alt rendiment els esportistes del mateix esport estaven tancats en un gimnàs durant 10 anys. En canvi, nosaltres provenim del model soviètic d’alt rendiment, en el qual es barregen esports, classes socials, gèneres, edats i inquietuds. Això et permet tenir una visió molt més oberta del món.
Aleshores, tothom surt del CAR de Sant Cugat amb estudis?
Sí, però no tothom ha de tenir estudis universitaris. Cadascú ha de fer el seu plantejament propi. Aquest serà molt personalitzat i tindrà en compte les capacitats, les competències i la disponibilitat segons el rendiment esportiu i el tipus de vida que has de portar. No és el mateix dedicar-te a un esport que t’obliga a viatjar contínuament que a un que et permet estar la majoria del temps al nostre centre. El tema de la compaginació d’esport professional amb estudis no és un problema d’aquí, sinó europeu. I nosaltres hem après molt compartint amb d’altres països les experiències.
Les empreses s’interessen per aquests perfils professionals?
Considerem que és un avantatge per elles quan han de buscar un professional format perquè no és fàcil trobar persones amb tots aquests aprenentatges vitals. A més, poden tenir sortides laborals molt variades: des de ser el responsable d’una botiga d’esports a ser el directiu d’un banc. Després de quinze anys treballant aquest aspecte, podem garantir que gairebé tots els esportistes tinguin èxit en abandonar la pràctica esportiva d’alt nivell.
Sol ser un cop molt dur per l’esportista haver-se de retirar de la pràctica esportiva d’alt nivell?
Un psicòleg esportiu del nostre centre deia que a la vida una persona ha de tenir, almenys, tres pilars que el sostinguin. L’esport no pot ser l’únic. No et pot passar com aquells empresaris que han dedicat tota la seva vida a la feina i després els prejubilen amb 50 anys i es troben amb un desert al davant perquè no tenen amics ni família ni aficions. Això és de bojos. Evidentment, aquest tipus de persones agafen una depressió de cavall als sis mesos de deixar-ho. Quan et retires, has de ser conscient de tot allò fantàstic que et queda per endavant i has de tenir persones al teu costat que t’ajudin a veure-ho.
En totes aquestes transicions i experiències esportives acumulades, la part psicològica d’un individu té un paper fonamental. Quina importància dona el CAR als psicòlegs esportius?
Nosaltres donem serveis i un d’ells és la psicologia esportiva. Tenim tres experts amb molta experiència. Puc dir que des del CAR hem ajudat molt a donar importància a la psicologia esportiva i hem tirat endavant publicacions i estudis sobre la temàtica en revistes especialitzades.
Diferents esportistes com Andrés Iniesta o Rafa Muñoz han explicat les seves males experiències psicològiques. Sembla que és un tema que està deixant de ser tabú a la societat.
La lògica dels serveis de ciència, medicina i tecnologia al CAR és que tothom en fa ús. Aquí tothom va al fisioterapeuta, tothom va al psicòleg, tothom va al nutricionista i tothom va al preparador físic. I sense cap tipus de diferència. Nosaltres estem aquí per ajudar a aconseguir un rendiment en un moment determinat i en un lloc determinat.
Un dels vostres esportistes és l’alpinista Sergi Mingote, qui està en ple procés d’assolir el rècord d’arribar al cim de sis 8.000 en menys d’un any sense l’ús d’oxigen artificial. Amb ell esteu portant a terme diversos estudis científics.
Si a la Fòrmula 1 inventen coses que al cap d’un temps veiem en els cotxes normals, aquí succeeix un fet similar. Estudiem temes alimentaris, tèxtils, de tractament mèdic. A vegades són recerques pròpies i, d’altres, ens vinculem a recerques d’un tercer. I les descobertes sovint tenen una traducció en forma de producte o de metodologia que s’acaba introduint en el món esportiu.
Veu a en Sergi capaç d’assolir el repte que s’ha proposat? Té fins al 15 de juliol per fer tres 8.000 més i assolir el rècord.
És un repte que cap ésser humà s’havia proposat mai. Però en Sergi és una persona amb unes capacitats físiques increïbles i sembla que estigui permanentment adaptat a l’alçada, un dels aspectes analitzats en els estudis científics que estem portant a terme. Ell té una capacitat d’aclimatació molt alta. I és un excel·lent esportista amb ganes d’avançar conjuntament. D’aquí els seus projectes solidaris relacionats amb l’esport, com la creació dels Premis Inclusius de l’esport català.
Com és que el CAR de Sant Cugat no té ni futbolistes ni basquetbolistes becats?
No n’hi ha, malgrat que algun jugador com en Pau Gasol s’entrena aquí quan està a Catalunya. Però, com que hi ha clubs tant potents, ja tenen instal·lacions i personal professional com per donar els mateixos serveis que oferim al CAR. Això no treu que hi hagi futbolistes i equips de futbol que puntualment vinguin a fer ús de les nostres instal·lacions. Sobretot de l’àrea de biomecànica perquè tenim un laboratori que estudia prevenció de lesions de lligaments creuats de genoll. I també hi ha equips de futbol, generalment de fora de Catalunya, que fan ús del CAR com a base per una estada. Per aquí han passat equips de la Premier League i de la Superleague xinesa, per exemple.
El CAR sobresurt en algun tipus d’esport?
En els d’aigua, però tenim una història d’èxits en taekwondo, atletisme, motor, entre d’altres. Aquí toquem una quarantena d’esports i pràcticament en tots hem tingut esportistes que han aconseguit èxits internacionals. Per sort nostra, no hi ha un esport que estigui molt per sobre dels altres.
L’aplicació del 155 els va afectar?
Ens va afectar en la gestió perquè els procediments habituals es van veure alterats. Qualsevol despesa va haver de passar per uns tràmits diferents, havia d’anar acompanyada d’uns certificats i d’informes, però és exactament el mateix que va passar en qualsevol altra empresa de la Generalitat.
La salut de l’esport català està millor o pitjor que fa una dècada?
Jo crec que està bé, però es podria fer més. Objectivament: tenim una base molt potent repartida entre una gran quantitat de clubs, pertanyents a una quantitat molt variada de disciplines, tenim moltes instal·lacions i un espai intermedi molt fort de tecnificació i competició, i tenim un bon relleu d’esportistes per suplir aquelles que es retiren. Però és evident que caldria molt més. Aquest és un sistema que es podria alimentar amb més recursos públics. Fa uns anys que és difícil veure la construcció de noves instal·lacions i dels manteniments que s’haurien de fer en les ja construïdes. El país ha patit una crisi i l’esport no és una realitat aïllada. Ara, potencial per créixer en tenim moltíssim. I, com a país, allò que ens convé també és que l’activitat física no professional estigui molt més integrada en la vida quotidiana de les persones. Malgrat que han millorat les dades, encara hi ha massa sedentarisme. S’ha de lluitar contra això.