Dissabte, 16 octubre 2021

Sergi Mingote: “En l’alpinisme molt poques morts són per culpa de la muntanya”

L'alpinista paretà atén a La República Esportiva mentre es prepara per continuar amb el seu projecte World Record Guinness 3x2x8000 Solidary Project

|

El maig va deixar de ser alcalde del seu poble després de set anys i el 16 de juliol va arribar al cim del Broad Peak (8.051 m), la dotzena muntanya més alta del món. Set dies més tard també va assolir el K2 (8.611 m), la segona. Van ser les dues primeres conquestes del seu projecte World Record Guinness 3x2x8000 Solidary Project, amb el qual Sergi Mingote (Parets del Vallès, 1971) pretén fer sis 8.000 en menys d’un any mentre dona a conèixer projectes solidaris. A més, tres d’aquestes muntanyes són les més altes del món: l’Everest (8.848 m), el K2 i el Kanchenjunga (8.586 m). El rècord històric de fer-les amb el menor temps possible el té l’italià Silvio Mondinelli, qui ho va aconseguir en 3 anys i 64 dies.

El 25 de setembre, el paretà va fer el tercer cim del repte, el Manaslu (8.156 m), el vuitè més alt del món, i a continuació no va poder afrontar el Dhaulagiri (8.167 m), el setè, per culpa de les extremes condicions meteorològiques. A la primavera del 2019 viatjarà cap a l’Himàlaia per seguir amb les muntanyes que li queden, però fa pocs dies va fer públic que abans, al voltant del 20 de març, anirà als Andes amb el seu amic xilè Juan Pablo Mor, qui va conèixer al Manaslu i està en ple procés de fer els catorze 8.000 que hi ha al planeta. Ja en porta dos.

Per què has decidit anar als Andes abans de l’Himàlaia?

Amb el Juan Pablo Mor hem decidit anar junts a l’Everest i al Lhotse (8.516 m), els dos pròxims objectius del meu repte. Ell viu en una regió xilena on hi ha diferents volcans, entre ells, el més alt del món: l’Ojos del Salado (6.893 m). Allà et pots aclimatar sense el perill de les muntanyes amb més risc. Això ens dóna la possibilitat d’estar-hi 15 dies mentre intentem fer el cim.

Aleshores tornaràs a Catalunya a principis d’abril?

Sí, passarem una setmana a Catalunya fent tots els preparatius per marxar al Nepal al voltant del 10 d’abril. Com ja estarem una mica aclimatats, tant bon punt arribem allà començarem el trekking d’aproximació fins al campament base de l’Everest, que és el mateix que el del Lhotse, la muntanya que afrontarem primer. Ni al Juan Pablo ni a mi ens ve de gust començar amb l’Everest perquè està molt més massificat. Així, com després del Lhotse ja estarem totalment aclimatats, farem un ascens ràpid a la muntanya més alta del món. Tot això és molt fàcil dir-ho, però combinar dos colossos com aquests és l’hòstia.

Aquest estiu ja vas aconseguir fer el doblet Broad Peak-K2 en només una setmana.

El Lhotse, la quarta muntanya més alta del món, té més entitat que el Broad Peak, però el K2 té més entitat que qualsevol altra muntanya que faci. I la dificultat també depèn de com la plantegis. A l’Everest l’any passat van pujar-hi 300 persones, però cap va fer-ho sense oxigen artificial. Com em va dir un dia en Ferran Latorre, segueix sent una de les muntanyes més complexes si es vol pujar sense oxigen. L’Everest que tothom coneix és el què es fa amb oxigen.

La idea del teu projecte és assolir sis 8.000 en menys d’un any. Ja has arribat al cim de tres i fa un moment m’has parlat dels dos següents. Hi haurà sisè?

La intenció és que sí. Després de l’Everest hauré d’anar volant, i mai millor dit perquè ho faré amb helicòpter, al camp base del Kanchenjunga (8.586 m), el tercer cim més alt del món, per afrontar-lo abans que s’acabi la petita finestra de bon temps que hi ha cada any en aquestes muntanyes. Hauré de fer un ascens molt ràpid. S’han d’alinear més que els astres. Vaig amb la intenció de fer els tres cims, però ara mateix et firmaria fer el Lhotse i l’Everest. És un doblet que podries comptar amb els dits d’una mà els alpinistes que l’han fet sense oxigen.

Hi ha plans B?

Sí. Quan acaba la temporada de primavera a l’Himàlaia, comença la d’estiu al Karakorum. Depèn de com vagi la temporada de primavera, no descarto anar cap allà. He d’anar pas a pas. Amb els 8.000 fer previsions a llarg termini és molt atrevit. I, posats a pensar que no pugui fer els tres més alts del món en un any, s’ha de tenir en compte que el rècord històric de Silvio Mondinelli és haver-los assolit en 3 anys i 64 dies. Per tant, encara tindria temps de fer el Kanchenjunga més endavant i superar-lo. El K2 l’he fet el 23 de juliol d’enguany.

I el rècord de més 8.000 en un any?

Està en cinc i amb el doblet Lhotse-Everest, l’igualaria. El primer, el Broad Peak, el vaig fer el 16 de juliol. Per tant, tindria temps, fins i tot, de superar-lo. Del 25 de juny fins aleshores podria intentar el Gasherbrum I (8.068 m) -l’onzè cim més alt- o el Gasherbrum II (8.035 m) -el tretzè-.

L’Araceli Segarra explicava fa poc a La Vanguardia que “destacar com a notícia ascensos a cims de 8.000 metres per una ruta normal, amb l’ajuda de portadors, amb cordes fixes i en l’època de l’any en què hi ha més expedicions, que és com ho fa el 95% de la gent, no toca. No aporta res a l’alpinisme. És com si un diari esportiu destaqués en portada que un jugador de Tercera Divisió ha fet un gol”. D’altra banda, tu al Manaslu et vas queixar de la massificació que hi havia al camp base.

En això tinc una doble visió. Puc coincidir amb això que diu l’Araceli, però a la vegada considero que no som ningú per anar jutjant el què fan els altres. En aquest món, i no només en el de l’alpinisme, som massa propensos a fer-ho. Si tu em preguntes si hi ha massificació i si aquesta comporta alguns problemes, jo et respondré que sí. Al Manaslu hi havia expedicions, majoritàriament xineses, que portaven tres xerpes cadascun dels seus integrants. Sinó, no els hi podien portar tota la quantitat d’oxigen artificial que necessitaven perquè pràcticament des del camp base ja el van utilitzar. Tenien totes les cordes fixes muntades, els hi feien el menjar, etcètera. Aquest no és l’alpinisme en què jo crec. Per mi l’alpinisme és enfrontar-te amb la muntanya, tenir els recursos per pujar i baixa-la amb els teus propis mitjans, i buscar rutes noves i fer cims sense oxigen artificial. Aquest crec que es l’himàlaisme dels pioners. Això sí: qüestionar el qui, el què i el com dels altres no m’agrada. Jo només ho qüestionaré si embruten o si perden el respecte a la muntanya -he vist alguns barallar-se amb els seus propis guies o pujar un 8.000 sense saber-se posar un grampó-. Paguen de 80.000 a 100.000 euros i tenen tota l’ajuda que acabo d’explicar. Això no és coherent. Però, ei!, la massificació també té lloc cada cap de setmana a les muntanyes catalanes. I qui sóc per dir que l’Araceli i jo podem anar a la muntanya i tota aquesta altra gent no?

Quines mesures s’haurien de prendre per millorar la convivència en els cims més alts?

Sóc partidari de regular. Els governs ho haurien de fer i demanar uns mínims. Si jo fos un governant de l’Everest, exigiria que qui hi vulgui anar m’acrediti que abans ha fet cim en un altre 8.000. Així, ja estaria el tema solucionat. Un 95% de la gent que hi va ara no hi podria anar.

Em sembla un percentatge molt alt. Un 95% de la gent que va a l’Everest no ha pujat abans un altre 8.000?

Així és.

Una barbaritat.

Moltíssima gent vol pujar l’Everest com sigui per tenir el reconeixement que comporta. Jo la meva carrera en l’alpinisme la vaig començar als Pirineus, aprenent amb professors i experts, després vaig anar cap als Alps, i quan ja havia fet cims de 3.000 i 4.000 metres, vaig viatjar als Andes per fer-ne de 5.000 i 6.000. I després d’haver fet algun 7.000, el 1998 vaig fer el meu primer 8.000, el Cho-Oyu (8.201 m). Més endavant n’he fet set més. Crec que és la progressió lògica. En el taekwondo tampoc comences amb el cinturó marró. Aquesta precipitació provoca que cada any hi hagi tragèdies.

És el motiu principal?

Sí. El temps marca molt la muntanya. Si fa molt bon temps, portes oxigen artificial, et van guiant i t’ho preparen tot, amb un estat físic òptim pots pujar una muntanya com aquestes. Però, si a 7.500 metres se’t regira el temps, el xerpa ho comença a passar malament i tu no tens ni idea de què has de fer perquè no saps ni com es munta la tenda, aleshores és quan hi ha desastres. I això no passa a vegades, sinó que té lloc cada any. A l’Everest hi ha més de 400 cossos repartits pels seus vessants. La muntanya molt poques vegades és la culpable dels accidents. La culpable és la negligència de molta gent que no té el nivell per pujar les muntanyes que pretén pujar. Pensar que, a canvi de diners pots fer qualsevol cosa, és mal acompanyant. Jo vaig conèixer un lord a l’Everest que volia pujar-lo amb totes les facilitats de la mateixa manera que l’any anterior, pagant també, li havien posat mil facilitats per poder caçar un tauró blanc. Anar a un 8.000 no és això.

Creus que la situació pot empitjorar?

Aquest any han pujat 40 persones el K2, però només dos l’hem assolit sense oxigen artificial. Pot ser que l’any vinent en siguin 60 o 80 amb oxigen. En canvi, dubto que s’incrementi el nombre de persones que el fan sense oxigen. El vuitmilisme, pels que no hem perdut l’essència, segueix sent un repte de primer nivell.

Vas explicar que entre l’ascens des del camp 3 fins al cim del Manaslu i el descens fins al punt d’inici vas emplear 26 hores seguides.

Sí, 26 hores. Sense muntar el camp 4 i amb tot el material a sobre perquè no vaig voler comptar amb un xerpa. El pulsioxímetre -l’aparell que medeix la saturació d’oxigen a la sang- em marcava 53. Els del CAR de Sant Cugat em van dir que amb 65 aquí ja m’haurien ingressat. Vaig arribar destruït al camp 3.

Quina sensació tenies al cos en aquell moment?

És tant el cansament que no sents res. Vaig arribar a les 12 de la nit, vaig posar neu al fogonet, em vaig fotre unes sals i un recuperador, i em vaig mig adormir mentre la neu es fonia. Però em vaig despertar per beure’m el litre d’aigua, imprescindible per evitar congelacions, em vaig fotre al sac amb el vestit de ploma i vaig estar dormint fins les sis del matí. En llevar-me, el pulsioxímetre ja havia pujat 12 punts.

Si durant un ascens t’adonessis que per fer cim l’única manera que tens és utilitzar l’oxigen artificial, ho faries?

No, preferiria baixar. Perquè jo a aquell cim no li donaria valor si el faig amb un estil en què no hi crec. No porto oxigen artificial a sobre ni per si de cas.

Algun cop has tingut el dubte de si tornar enrere?

Sí, al K2 mateix aquest estiu. I més quan havia de passar per un lloc on feia unes hores acabava de relliscar i morir un alpinista japonès. I jo hi havia de passar sol. Em vaig preguntar: “vols dir?” I això que pensava que des d’allà només em quedaven tres hores fins al cim. En realitat, eren set. Si n’hagués estat conscient en aquell moment tinc dubtes que el meu cap hagués tingut la fortalesa mental per tirar cap a dalt. Però, per sort, en aquestes alçades el meu cap sol tenir molta determinació. Crec que en els altres cims no em trobaré en una condició tant extrema com en el del K2. Anava sol en la muntanya més tècnica dels 8.000 i amb mal temps. Li vaig veure les orelles al llop. Hi ha molta gent preparada físicament per pujar una muntanya així, però no tanta preparada mentalment.

Ara ja portes uns mesos a Parets del Vallès. Què estàs fent en el dia a dia?

Primer de tot, entrenar-me amb l’assessorament del CAR de Sant Cugat. Per exemple, faig esquí de muntanya amb entrenaments d’hora i mitja per posar-me a més de 150 pulsacions, xifra a la què em costa molt arribar. Jo en repòs estic a 36. L’important ara és fer els deures. També vaig en bicicleta i a córrer. Considero que estic entrenant més que mai, també perquè tinc més temps que mai. Ara he començat a fer entrenaments de força per intentar anar més ràpid i més segur. En total, són entre 20 i 25 hores d’entrenament setmanal.

Però també tens altres fronts oberts, oi?

I tant! Ara mateix em distribueixo el dia en tres parts: la preparació física, la preparació de les conferències i xerrades -abans de marxar en tinc pactades 31 per tot el territori català amb l’objectiu d’explicar un documental sobre els tres cims que he fet el 2018. S’hi explica la part esportiva i la social-, i estic fent un màster online de cooperació per tal d’aprofundir en els projectes que tinc.

A La República Esportiva vam anunciar fa uns dies que, a principis de març, se celebraran els primers Premis Inclusius de l’Esport Català.

Sí, aquest és el projecte principal que vull convertir en realitat abans de marxar als Andes. L’he portat endavant amb la meva fundació privada, ONAT Foundation, i amb l’empenta de la Secretaria General de l’Esport. L’important és que se celebrin els primers premis perquè ja agafin inèrcia i els impulsors ens puguem dedicar només a assessorar a aquells que han de ser els vertaders protagonistes, els esportistes, les associacions, les empreses i els clubs. Volem ajudar a tirar endavant totes les propostes possibles relacionades amb l’esport inclusiu a Catalunya.

 

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,338SeguidorsSeguir

Opinió