Dilluns, 18 Febrer 2019

Reus mereix respecte


El jutge de Disciplina Social de la Lliga, el mateix que va decidir suspendre cautelarment el partit Reus-Las Palmas corresponent a la 22a jornada del campionat de Segona Divisió fa uns dies, va resoldre expulsar durant 3 anys al Reus de la competició professional i sancionar al club del Baix Camp amb una multa accessòria de 250.000 euros. Tot això en contra del posicionament de la RFEF, que no va donar suport a la suspensió de l’encontre, avalada per cert per Javier Tebas, el president de la Lliga de futbol professional. Tampoc hi estan d’acord, òbviament, els nous propietaris de l’entitat roig-i-negra que tracten d’evitar l’exclusió aportant tota la documentació requerida.

En l’origen de la sanció trobem l’impagament dels sous dels jugadors, la majoria dels quals ja han abandonat l’entitat. El jutge no contempla que el sanejament posterior, arran de l’arribada del grup d’inversors nord-americans, eximeixi al club d’assumir les conseqüències dels fets, que considera greus en ser el Reus reincident.

Evidentment, a ningú se li escapa que la situació que viu l’entitat és extremadament greu. I, malauradament, tampoc és nova, atès que fa mesos que s’arrossega el deute tot esperant l’operació que in extremis salves al Reus. Doncs bé, tot i que els calés han arribat, el club sembla abocat al pitjor dels escenaris.

Els entrebancs per aconseguir fitxes pels jugadors nouvinguts d’ençà l’inici de la temporada es van afegir als problemes econòmics que des de fa temps ofeguen el club. Sense entrar a debatre sobre el o els responsables d’haver arribat a aquest punt, o si estem davant d’una gestió ineficaç que darrerament s’havia agreujat a recer de les denuncies dels futbolistes, el que veritablement necessita el Reus és una solució, no un pegat.

Alguns jugadors, després de resistir mesos sense percebre el seu sou i d’implicar-se a fons en el destí del club l’han acabat abandonant. Alguns fins i tot amb llàgrimes als ulls. El porter Edgar Badia, marxava fent publica una carta a l’afició on definia el seu adéu com “un dels dies més tristos i difícils de la seva vida”. Altres, companys d’equip, el cos tècnic o la resta de treballadors del club, segueixen al peu del canó. Sacrificant-se i patint mentre esperen que els nous propietaris recondueixin la situació, sobretot perquè, fins i tot, està en joc la pròpia continuïtat de l’entitat. I això és quelcom que no s’hauria de permetre. No vull dir amb això que els clubs endeutats s’hagin de salvar per decret o mitjançant la injecció econòmica de les autoritats locals, un clàssic de temps pretèrits. És evident que una institució esportiva que arrossega una situació financera delicada necessita més que ajuts puntuals d’urgència una solució integral, la qual pot passar per reformular el concepte de club, el seu model de gestió i establir una política econòmica sostenible. Si fa no fa el que han proposat els nord-americans, tot i que el model giri al voltant del futbol negoci. És a dir, construir un nou estadi, botigues, pisos… el futbol com excusa per omplir-se les butxaques, vaja.

La situació del Reus m’entristeix atès que obeeix a dinàmiques mercantilistes pròpies del futbol modern actual que prioritza el lucre per davant del respecte, la tradició o la història. No podem oblidar que el Reus és un club històric del futbol català, no debades l’any passat va celebrar el seu 110è aniversari. Una entitat amb solera, els orígens de la qual es remunten a 1909, que la temporada 1922/23 assolí el Campionat de Catalunya de segona categoria. Un període memorable pel conjunt roig-i-negre que es produí en la dècada en que el futbol esdevingué un fenomen de masses. Aquell Reus es caracteritzà per un futbol ofensiu, conegut com el “joc matemàtic”, que l’erigí com l’equip més golejador del torneig.

Un club que més enllà dels seus èxits esportius també es significà socialment i restà vinculat a un catalanisme en auge en aquells anys. Així, com descriu l’historiador reusenc Joan Navais a la seva obra ‘Una ciutat en ebullició’, en aquell període fou habitual saludar els èxits esportius del club exhibint i onejant banderes roig-i-negres i senyeres i escoltar crits com “Visca Reus i Visca Catalunya!” per part dels seguidors. El context ho afavorí, amb un catalanisme renovador i modernitzant amb un discurs ideològic innovador amb tres grans eixos programàtics: el foment de l’esport, el projecte nacionalitzador i la cultura cívica. Un projecte que la dècada següent, en plena articulació de la Catalunya republicana, s’explicitaria mitjançant el lema “Esport i ciutadania” que a Reus difondria el doctor Joan Domèmech Mas, president del Reus entre 1922 i 1926. Entitats com el Foment o les forces nacionalistes d’esquerres locals identificaven clarament aquest rerefons sociopolític del club: “Nosaltres donem a la victòria assolida pel Reus Deportiu un valor de símbol patriòtic, i sentim el doble encoratjament com a reusencs i com a catalans. Com a reusencs perquè Reus és la nostra glòria. Com a catalans perquè Catalunya és la nostra pàtria, la glòria del renaixement del nostre poble. Visca Reus! Visca Catalunya!”

L’any 1923, aquell en que Primo de Rivera, mitjançant un pronunciamiento, es convertí en dictador amb la connivència del monarca espanyol, el Reus va fer realitat el somni dels seus seguidors, convertir-se en la capital del futbol català. Tota una metàfora dels anhels de la seva ciutadania. El seu llegat no pot caure en l’oblit, no pot desaparèixer de la nit al dia, ni caure en mans de gestors més preocupats per interessos materials que per preservar l’arrelament social i la història del club. Ara, segurament, ja és massa tard, però farien bé els nouvinguts propietaris en conèixer el passat de l’entitat. Només des del respecte a aquests 110 anys de vida el Reus se’n sortirà.


Més llegits

Segueix-nos a

2,375M'agradaAgradda
1,897SeguidorsSeguir