Dilluns, 15 Juliol 2019

Ser dona i jugar a futbol a Àfrica

Les seleccions femenines de Nigèria, Sud-àfrica i Camerun, les tres africanes del Mundial de França, han de combatre habitualment amb situacions que els dificulten la pràctica del seu esport

|

Dilichikwu Onyedinma, la presidenta de la Lliga de futbol nigeriana, va advertir el 2013 que desqualificaria les jugadores lesbianes que hi haguessin a la competició i que no permetria a cap jugadora amb aquesta inclinació sexual ser convocada per la selecció nacional. A Nigèria l’homosexualitat és il·legal i es va arribar a considerar una de les causes dels mals resultats futbolístics del país. “Estem parlant d’un Estat molt masclista i el futbol no es contempla com una cosa de dones”, explica Jaume Portell, periodista especialitzat en relacions internacionals. “Hi ha molt contrast entre rics i pobres. Conviuen multimilionaris capaços de demanar que els hi portin expressament una pizza des de Londres amb persones que passen el dia amb menys d’un dòlar. Al nord les desigualtats i les poques perspectives condueixen a algunes persones al fonamentalisme islàmic i és on Boko Haram s’ha fet gran”, afegeix.

Malgrat aquest context, la selecció nigeriana, campiona de vuit de les últimes nou edicions de la Copa Àfrica, va aconseguir guanyar dimecres per 2 a 0 a Corea del Sud i, d’aquesta manera, va vèncer per quarta vegada en un Mundial després de no aconseguir-ho en el del 2015. El seu millor resultat en la competició data del 1999, quan va assolir els quarts de final, la ronda més llunyana on ha arribat mai una selecció africana -tant femenina com masculina-. La blaugrana Asisat Oshoala va ser l’autora del segon gol. “Ella és capaç de catapultar el futbol femení a Nigèria. Té una dimensió molt gran, sobretot després d’haver jugat al Liverpool i a l’Arsenal perquè la lliga anglesa és molt seguida allà, molt més que la lliga local, plena de corrupció. I haver fitxat pel Barça li permetrà seguir creixent en repercussió mediàtica”, diu Portell.

Publicitat    

“T’intenten convèncer que les dones no poden fer esport. Després de l’escola t’has de casar i tenir fills. Aquesta és la teva feina”, explicava a l’abril Oshoala, millor futbolista africana el 2014, el 2016 i el 2017 en una entrevista a El País. “Quan jo era una nena la meva mare no em donava diners per menjar si anava a jugar a futbol. Estem al 2019 i encara hi ha pares que fan el mateix”. El desinterès de la pròpia federació nigeriana pel futbol practicat per dones del seu país és tan gran que només es va començar a preocupar per la seva selecció absoluta quan aquesta va aconseguir el bitllet pel Mundial de França. Aleshores, almenys els hi va buscar alguns amistosos, camps d’entrenament i un seleccionador. El 2016 el combinat nacional va fer vaga durant dues setmanes -el 2004 ja havien portat a terme una protesta similar- després de vèncer la seva vuitena Copa Àfrica perquè la federació no els hi havia pagat els 23.650 dòlars -uns 21.000 euros-, la bonificació promesa si ho aconseguien. Demà dilluns, Nigèria, que ha participat en els vuit Mundials femenins que s’han celebrat fins ara, tindrà l’opció d’aconseguir un bitllet pels vuitens de final en l’enfrontament davant la totpoderosa França.

Però la situació encara és pitjor en altres països del continent africà. “En el Mundial masculí de l’estiu passat va haver-hi cinc seleccions africanes i dues d’elles .-Marroc i Tunísia- eren d’Àfrica del Nord. En canvi, en el femení n’hi ha tres i dues són de l’Àfrica negra i l’altra del sud. No és casualitat. Als països del Magrib les dones estan molt mal valorades i ho tenen molt difícil per poder jugar a futbol”, explica Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista equatoguineà i comentarista de BeIN Sports. A l’agost es disputarà una nova edició de la Copa Àfrica i només tindrà vuit seleccions a la fase final, la meitat de les 16 que hi ha a la masculina. En la fase prèvia hi han participat tot just 25 de les més de 54 federacions africanes que hi ha. “Ghana té Lliga femenina des del 2012 i Togo des del 2017”, apunta Pancho Jáuregui, periodista especialitzat en futbol africà. I, a les zones de Somàlia dominades pel moviment gihadista Al-Xabab, el futbol directament està prohibit tant per les dones com pels homes.

Sud-àfrica va alçar la veu en el seu primer partit en la història d’un Mundial i va ser capaç d’anar per davant en el marcador contra Espanya, la favorita per convertir-se en la revelació del campionat, fins al minut 70. Però la derrota final per 3 a 1 i la desfeta davant la Xina en la segona jornada ja l’ha deixat pràcticament sense opcions de passar a la següent ronda. “En aquest país s’està treballant perquè les nenes puguin jugar a futbol des de petites, des del punt de vista de la formació i de la mediatització”, explica Edjogo-Owono. “A Sud-àfrica l’esport va ser clau en la lluita contra l’apartheid -Desiree Ellis, l’actual seleccionadora, negra, va ser la capitana del combinat als anys 90-, després la selecció masculina va guanyar la seva primera Copa Àfrica i va ser el primer país africà en organitzar un Mundial.

Tot i això, les bafana bafana són les actuals subcampiones d’Àfrica i la seva lliga no és professional”, aclareix. “La majoria de seleccionades juguen a la lliga del seu país i tenen molts problemes per guanyar-se la vida amb el futbol. Per això aquest Mundial és un gran aparador per elles per intentar fitxar per un gran equip”, considera Portell. De totes maneres, Sud-àfrica és qui té la lliga més potent de les tres seleccions africanes participants en el campionat perquè també és la que disposa de més recursos. “En el cas de Nigèria, són 16 les futbolistes seleccionades que juguen fora del seu país i en el de Camerun, 15”, informa Jáuregui.

La selecció centreafricana, que en la seva primera participació en un Mundial, el del 2015, va aconseguir passar la fase de grups -només Nigèria ho havia fet fins aleshores entre les africanes-, té molt complicat assolir la fita en el de França després de perdre davant el Canadà i Holanda. Així, dijous segurament s’acomiadarà de la competició en l’enfrontament contra Nova Zelanda. “Camerun té menys recursos per tirar endavant el futbol femení que Sud-àfrica i Nigèria. És un país més petit”, assenyala l’exfutbolista del Sant Andreu i l’Horta, entre d’altres. Precisament, aquesta setmana ha mort Ghislaine Bebom, antiga capitana de la selecció i comentarista de partits de futbol a la televisió camerunesa. Ella mateixa en el passat s’havia queixat de la interferència dels presidents en la seva feina a l’hora de ser entrenadora al país. Gabrielle Onguéné, quatre vegades millor jugadora d’Àfrica, li va dedicar el gol que va fer ahir dissabte contra Holanda.

En el Mundial sub-17 que es va disputar el 2018 a l’Uruguai, Camerun va obtenir un històric triomf davant Alemanya que fa pensar en un futur més prometedor que el present. A més, en el torneig, que es va emportar una Espanya liderada per la blaugrana Clàudia Pina, una altra selecció africana, Ghana, va aconseguir ser cinquena i Mukarama Abdulai, la seva referència, es va convertir en la màxima golejadora de la competició amb set gols. En el Mundial sub17 d’Azerbaidjan 2012, Ghana havia estat tercera, el millor resultat mai assolit per una selecció africana femenina.

Si després de tants anys d’aposta pel futbol masculí a Àfrica aquest encara no ha pogut passar d’uns quarts de final en la categoria absoluta, molt més li costarà al femení, que tot just està donant les primeres passes en un continent on en molts indrets no és ben vist que les dones juguin a futbol des del punt de vista social, polític i religiós”, conclou Jáuregui.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,825M'agradaAgradda
2,314SeguidorsSeguir

Més llegits