Dilluns, 27 Gener 2020

Vaques intocables

Vam aprendre aquesta mena d’aforisme fa una pila d’anys. Diu, més o menys, que si el futbol es deixés portar pels sentiments, Kubala encara jugaria. Després de l’infame partit contra el Valladolid, quedaven dues opcions radicals: apuntar-se ràpid a un curs d’escriptura, de filatèlia o de macramé per oblidar tan grossa ofensa al mínim gust exigible o deixar volar la imaginació a la recerca de possibles justificacions al desastre. El pitjor matx del Barça en anys, que ja és dir. Un duel on fins i tot Messi fallava, extrem que no haguéssim imaginat mai. Doncs bé, com que la directiva renova Valverde amb l’argument que el vestidor està amb ell, deixeu-nos teixir una trama d’evidències. Al cap i a la fi, malgrat dissimulin els presidents, en aquest club manen els futbolistes des que Guardiola va tocar el dos al crit del ‘prendrem mal’ que abans sospitàvem i avui comprovem en la seva vasta magnitud. Aquesta generació de jugadors, sumada als ja absents per raons biològiques, ha trencat tota mena de motlles. Mai ningú va guanyar tant, amb tant d’estil, bellesa i compromís. Massa virtuts alhora. No se’ls hi trobava màcula per enlloc, fregaven gairebé la perfecció. I resulta que s’ho han acabat cobrant.

Com són ells els que posen o trauen presidents, els que generen disgustos o alegries, se’ls ha deixat fer amb absoluta patent de cors. Durant llargues temporades, malgrat el pall de paller anés envellint i patint ja algunes xacres pròpies del desgast, ningú ha estat capaç, sigui per capacitat o per exposició de pebrots ben posats, de generar relleus amb consistència. Dit d’altra manera, s’ha fitxat a l’engròs, gairebé a cabassos i a preus de ronyó, tota mena de carn destinada a criar banqueta, incapaç per precària de plantar cara als consagrats per fer-se amb el seu lloc. Als titulars, ni tocar-los, hauria estat el crit de guerra d’aquests temps que ara comencen a passar factura. Hi ha forats a l’equip que ni tan sols s’han cobert amb garanties, com el d’Alves al lateral dret, o posicions que han trasbalsat radicalment el joc de toc i possessió sense que puguis renyar al titular de la plaça, de característiques ben diferents a les propugnades des de l’ortodòxia del model i aquí se’ns apareix Rakitic. Total que, ja trenta anys enrere, Cruyff podia tocar el crostó a les vaques sagrades i malgrat l’ensenyança del profeta, avui la situació s’ha capgirat del tot.

La vaca ja pot pastar que fem alterar el curs de rius, carreteres i planificacions de futur per deixar-la tranquil·la. Què s’ha portat bé? És clar, ha fet el que ha pogut en vuit anys malgrat l’inexorable tribut del pas del temps. Què ha faltat, doncs? Criteri. No haver afartat Guardiola, ni haver-se carregat als responsables de la Masia o haver votat presidents menys revengistes contra l’obra dels vells amics reconvertits en màxims enemics. Massa tard, ja no es pot plorar, diguem-ho a la saxona, per la llet vessada. Però sí posa de mala ídem que ningú hagi tingut la visió necessària, el criteri suficient per evitar aquesta llarga, lenta davallada sense remei. Les vaques són intocables. I han envellit. Ara, només queda resignació cristiana. O cridar a la revolta i canviar el panorama a fons abans que sigui massa tard. Remei, ja no sabem si en té. Voleu culpables? Fàcil, els que han pres decisions equivocades, els mancats de criteri que no s’han atrevit a posar el club per sobre dels seus grans futbolistes. Algú havia de fer-ho. Si no, surten partits com el d’anit, que anys enrere s’haguessin guanyat per golejada i ara fan patir per la tornada.

Segueix-nos a

2,817M'agradaAgradda
2,320SeguidorsSeguir