Divendres, 18 Octubre 2019

ENTREVISTA

Yusra Mardini: “Cada vegada que veig el mar penso en quantes vides s’hi perden i quanta gent pateix fins morir a l’aigua”

'La República Esportiva' conversa amb la nedadora siriana de l'equip olímpic dels refugiats, una supervivent de la guerra civil exiliada a Berlín després de passar un calvari en alta mar

Les fronteres assenyalen els límits entre ciutadans. El nosaltres i el vosaltres. Els meus drets i els teus. Una distància evident entre habitants del món. En els darrers Jocs Olímpics de Rio hi va participar un equip sense bandera. Un conjunt sense himne i sense nació. Un combinat d’esportistes plens de vitalitat, amb històries impactants, que va prendre el símbol olímpic com emblema únic i universal, en una acció sense precedents que va enviar un missatge de transversalitat al món. Aquell equip el formaven refugiats de diversos països, incloent-hi Yusra Mardini (Damasc, Síria, 1998), a qui la natació li ha regalat una vida.

En plena fugida de la guerra civil siriana, havent sortit amb barca de Turquia en direcció Lesbos -Grècia-, Mardini i la seva germana van decidir saltar del bot i nedar durant tres hores i mitja per tal d’alleugerir pes. La seva preparació física i l’experiència en la natació els va permetre salvar prop de vint vides, després d’un inoportuna fallada de motor. Quaranta-cinc dies després, l’esportista trepitjava territori alemany. Havia aconseguit, amb molt esforç físic, econòmic i psicològic, deixar enrere les bombes, les dificultoses condicions de vida i les imatges de destrucció produïdes a pocs metres del seu propi cos. Ara, Yusra Mardini és tot un exemple de superació. L’endemà de la seva participació al Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, la nedadora atén La República Esportiva, contenta pels resultats, però lamentant haver tingut pocs temps per visitar la ciutat.

Es considera desafortunada?

Ho sentia al principi, pensava que tot el què passava era injust. Quan vaig començar a nedar aquí a Europa pensava que era injust perquè no tinc el què tenia, el lloc on vaig créixer, les acadèmies d’esport o el suport del govern. Però ara ja no ho penso, tinc molta sort, he competit en els Jocs Olímpics, que és un somni per a tot esportista, i estic entrenant pels següents. Però al principi va ser dur, per la integració, perquè m’agradés Alemanya, per la llengua. En general, per haver hagut de construir una vida nova des de zero.

   

Deuria ser difícil arribar a Alemanya.

Sí, va ser-ho. Vam estar 45 dies per arribar de Síria a Alemanya. Vam agafar un avió, una barca, trens…tot el què podíem trobar. Va ser un viatge llarg.

A Síria ja dedicava el seu temps a la natació?

I tant. Vaig començar a nedar als tres o quatre anys. El meu pare és entrenador de natació i els meus tiets i el meu cosí neden. O sigui que tenim la natació a l’ADN, però només la meva germana, el meu cosí i jo hem continuat en nivells alts.

Amb el viatge va pensar que no podria tornar a nedar?

Després de l’aventura de la barca tot va canviar. Estàvem al mig del mar, no em va agradar gens. Puc nedar, tot va bé, però cada vegada que veig el mar penso en quantes vides s’hi perden i quanta gent pateix fins morir a l’aigua. Aquest sentiment sempre m’acompanya, encara que estigui de vacances. No és bonic imaginar que jo hagués pogut ser una d’elles. És trist no saber quanta gent ha mort al mar, com també ho és el fet que alguns pares no puguin saber que els seus fills han mort, que pensin que estan vius i que se n’han sortit o que tornaran.

Segueix tenint contacte amb els seus pares?

I tant! Són a Berlín amb mi, tot i que a ells el viatge els va durar només una setmana, cosa que per a nosaltres va ser fantàstic. Quan nosaltres vam sortir d’Hongria les fronteres estaven tancades, però aleshores van obrir-les a Croàcia. Ells van creuar per allà, ho van tenir més fàcil, la policia els va ajudar.

La vida d’un refugiat és diferent en relació a la resta de ciutadans? Tenen una vida cent per cent lliure?

És diferent. En primer lloc estàs insegura en molts aspectes, perquè no és el teu país, ni tens passaport. Els refugiats reben atenció i diners d’un centre. Sembla que la vida allà és fantàstica, però la meitat dels sirians no tenen la seva família al seu costat. Els meus cosins en són un exemple, tenen els pares i la germana a Síria. I conec molta més gent que hi viu sense els pares. És difícil, perquè has de construir la teva vida des de zero altra vegada quan tens disset o divuit anys. Imagina els meus pares havent de construir-la de nou amb 45 anys, és molt dur per ells.

També per un idioma completament nou.

Totalment. Jo fa tres anys que hi sóc i l’entenc i el parlo, però per exemple la meva germana gran l’odia. Per als meus pares està essent difícil, però ho intenten. Només la meva germana petita el parla de manera molt fluïda. Té onze anys i per a ella és més fàcil aprendre’l.

A Alemanya pot viure només de la natació?

Alemanya té un sistema. Quan entres com a refugiat et donen diners i et faciliten el material que necessites per viure. Aleshores, quan marxes dels camps, et donen diners per llogar un pis, però has de buscar feina. Ara bé, per a mi és diferent, perquè tinc espònsors com Under Armour, perquè he fet un llibre, perquè s’està fent una pel·lícula sobre mi i perquè participo en alguns esdeveniments. Per tant, guanyo alguns diners i així puc viure de manera independent per mi mateixa.

S’hagués imaginat mai que existiria una pel·lícula sobre vostè?

No! Mai! No sé per què, però quan era més petita imaginava i creia que seria diferent. No em preguntis per què, perquè no ho sé (riu). Tenia aquesta sensació, que seria algú. I mira, ara ho sóc. És una bogeria. No sé com reaccionaré quan la vegi a la pantalla, però és increïble poder viure-ho. Suposo que m’ho acabaré de creure quan s’estreni, de moment estic en un núvol.

Yusra Mardini, nedadora de l’equip olímpic dels refugiats. / Olympic.org

Em podria descriure un dia qualsevol d’entrenament a Síria durant la guerra?

Hi havia dies normals i dies més difícils, com en totes les guerres. En recordo un de molt concret. Estava entrenant i va caure míssil que no va explotar. Aleshores la meva germana i jo vam sortir fora, a buscar el cotxe. Al voltant hi havia un camp de futbol i un hotel i havíem de caminar una distància llarga per arribar al cotxe. Van caure més míssils i l’hotel va explotar davant nostre. No vaig plorar, però tampoc podia parlar. Estava tremolant i la meva mare no em parava preguntar si estava bé, però no podia respondre. Al final em va cridar i li vaig dir que sí, que estava bé. Mentre conduíem molt ràpid, darrere nostre es van produir quatre o cinc atacs més de bombes. En ocasions eren dies com aquest, és una guerra.

En un dia com aquest que ha explicat va ser quan va prendre la decisió de marxar de Síria?

Sí, aquesta va ser una de les raons, però un altra gran raó van ser les condicions de vida que teníem. Massa vegades ens quedavem sense aigua, electricitat o gas. I durant hores, potser setze, amb la qual cosa els aparells electrònics com els mòbils es quedaven sense bateria aviat. O l’aire condicionat, perquè Síria és un lloc molt calorós, tant a l’hivern com a l’estiu. Per a un adolescent és horrorós, perquè ho estàs explorant tot i trobes que totes les portes per conèixer món estan tancades. No pots fer res, només estudiar i amb paper i bolígraf, perquè els ordinadors no aguanten. I el fet de no tenir aigua per dutxar-nos o beure era un problema greu. Pots provar d’ignorar tots els problemes i tirar endavant, però el problema era anar a l’escola i nedar i no tenir cap projecte de vida per al futur. L’únic projecte era sobreviure un dia més. Em preguntava què hi feia allà i per això vaig decidir marxar, no em volia imaginar que la meva vida acabés així.

Quan li va arribar la proposta de nedar amb l’equip olímpic dels refugiats?

Va ser a finals del 2015. Vam contactar amb el Comitè Olímpic Internacional per tenir suport, perquè no teníem diners per pagar-nos un club per entrenar. Vam trobar un programa local per refugiats i m’hi van incloure. El meu exentrenador em va dir que s’estava muntant un equip de refugiats per competir i em va preguntar si m’hi volia unir. I inicialment vaig dir que no, perquè no volia que la gent pensés que competia pel simple fet de ser refugiada i no per les meves capacitats. Però m’ho vaig pensar millor i vaig acabar presentant la sol·licitud. Sense saber que era jo, el president del COI va anunciar que a l’equip dels refugiats hi hauria una siriana d’Alemanya i em vaig posar molt contenta, encara que podia ser que no fos jo. Després em van enviar un mail confirmant-ho i no vaig saber ben bé com reaccionar. Sé que sóc una supervivent i no volia ser recordada com una refugiada, sinó que se’m reconegués pels meus mèrits. Però bé, els meus pares em van convèncer d’anar als Jocs Olímpics. M’ho havia treballat molt i era el meu somni.

I què tal l’experiència?

Va ser fantàstic, tothom ens va aplaudir i tothom volia conèixer els esportistes. I l’equip era molt bonic, amb molta gent de diferents colors arribant des de continents diferents amb històries singulars. Aquest equip va enviar un missatge realment important al món. Després de les Olimpíades la meva idea va canviar per complet. Estic molt agraïda i orgullosa d’haver-ho fet.

La seva concepció dels governs europeus ha canviat, després de l’exili? Quan va sortir de Síria s’esperava una rebuda diferent?

Crec que els governs poden fer molt més per les persones. La gent refugiada té talent i estudis, són normals. A alguns d’ells els ajuden, però encara n’hi ha massa a les fronteres menjant únicament pa. Hi ha nens que es moren de fred. Cap família del món vol tenir els seus fills passant-ho malament. Per tant, per als governs, la decisió més senzilla a prendre és obrir les fronteres. Si tots els països obrissin les portes per uns cent refugiats ja ho tindríem. Però què, tres o quatre països han deixat passar refugiats? És això? Quan vaig entrar a Alemanya, 12.000 persones van entrar amb mi. Tots els països haguessin pogut fer el mateix, perquè ningú mereix viure en una tenda de campanya sense recursos. Especialment a Europa, on la gent s’omple la boca amb els drets humans. Els governs haurien d’obrir les fronteres i ajudar aquella gent que està malalta o que ha perdut les seves famílies.

A l’inici de l’anterior resposta ha dit que molts dels refugiats tenen talent i estudis, que estan capacitats com qualsevol altra persona. Creu que el fet de ser refugiats els manté etiquetats i no se’ls valora com toca?

No he aprofundit en els governs de tota Europa i en les seves decisions, però a Alemanya, per exemple, hi ha un bon sistema. T’ajuden a trobar la teva feina, aquella per la qual ets bo. Això ho he trobat bé, també que t’ajudin a pagar la teva educació en alemany, però el problema és de base. Entres al país i molta gent pensa que arribes per robar-los la feina i els diners, que estan pagant impostos per mantenir-te a tu. I no saben que molts dels refugiats són arquitectes, doctors, esportistes o estudiants. Síria és un dels països amb la millor educació del món! Vaig trobar injust que la gent opinés sense saber res dels sirians. Molts de nosaltres teníem bones feines i guanyàvem diners i vam venir únicament per buscar una vida millor pels nostres fills. Volíem viure, és l’única raó. Ningú va viatjar per diners, creu-me. La meva germana i jo vam gastar 10.000 euros només per arribar a Alemanya. I cada un dels refugiats va fer un esforç econòmic, alguns d’ells van vendre la casa. I d’altres van viatjar a Istanbul per treballar, guanyar diners i seguir pagant el viatge.

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,823M'agradaAgradda
2,310SeguidorsSeguir

Més llegits