Sovint la Segona Divisió B i la Tercera acostumen a ser elogiades pel fet de guardar les essències del futbol pur, allunya’t de xeics, de contractes publicitaris multimilionaris i de paperots com La Decisión d’Antoine Griezmann. Però a les coses autèntiques també se’ls hi dona bé posseir poderoses qualitats negatives. Més enllà de l’èpica, de l’orgull de poble i de la passió compartida entre conciutadans, el futbol semiprofessional amaga empresaris capaços d’enfonsar econòmicament clubs històrics, jugadors abocats a tenir dos llocs de treball per arribar a final de mes i tripijocs amb les apostes esportives.

Cheikh Saad (Nouadhibou, 1990) és un davanter que va debutar a la Segona Divisió B amb la Unió Esportiva Lleida quan només tenia 19 anys, la mateixa casa -ja amb la denominació de Club Lleida Esportiu- en la qual ha jugat aquest darrer curs. Però, entremig, el maurità, arribat a l’edat de dos anys a Catalunya, ha estat un rodamon del futbol i el 2017 va viure una experiència traumàtica que va marcar un abans i un després a la seva vida. Aleshores, va atrevir-se a denunciar a quatre companys de l’Eldense després de descobrir que s’havien deixat marcar gols davant el Barça B -el partit va acabar 12 a 0- per guanyar diners mitjançant una trama d’apostes esportives il·legals. Va ser un cas semblant al que la setmana passada va esclatar al futbol espanyol amb l’Operació Oykos, malgrat que aquesta vegada implica partits de categories professionals.

Què et vas emportar de positiu d’aquella denuncia?

Demostrar-me que soc una persona honesta amb el futbol i amb els meus companys de vestidor. Jo mai els vendria com ells van fer amb nosaltres. És un acte que està fora de la meva concepció d’allò que és ètic.

I què et vas emportar de negatiu?

Moltes coses. No dormir per les nits, anar pel carrer i tenir por, que em fos més difícil que abans fitxar per un equip de Segona Divisió B…

No dormir per les nits i tenir por pel carrer van ser les conseqüències de les amenaces que vas rebre?

Sí, vaig rebre amenaces. Amenaces de mort. Tant la meva família com jo. I, fins i tot, vaig haver d’anar acompanyat d’un guardaespatlles. Em deien que no sabia on m’havia ficat.

I què et va donar forces per seguir jugant a futbol?

La passió que sempre he tingut per aquest esport i el suport de la meva família en els moments més difícils. El futbol és la meva vida, allò que sempre m’ha donat de menjar. El futbol per mi ho és tot. Però és veritat que quan va passar tot allò vaig arribar a pensar en deixar-lo i dedicar-me a una altra cosa. Estava molt angoixat.

I, aleshores, apareix l’Ascó, un equip de Tercera Divisió, i et fitxa.

Sí, a Tercera no vaig tenir problemes per trobar equip. Les complicacions em sorgien a Segona Divisió B, la categoria en què van tenir lloc els fets que vaig denunciar.

Els companys de l’Ascó et van preguntar molt pel tema?

Durant les dues primeres setmanes tots em feien preguntes sobre allò que havia passat, però després va ser diferent i cada vegada em vaig anar sentint més còmode. A més, allà també hi jugaven excompanys meus del Lleida i em van fer sentir molt bé, com a casa.

Abans del famós partit davant el Barça B vas tenir sospites dels companys que estaven involucrats en la trama? Ja veies que alguna cosa olorava malament?

No, no tenia cap indici. Recordo veure’ls enfadats després de les derrotes, igual que la resta d’integrants de l’equip. Van dissimular molt bé. No sé com van ser capaços de mirar-nos a la cara a la resta de companys. Ens estàvem deixant la pell a cada partit per intentar salvar la categoria.

Si et tornessis a trobar amb una situació així, també la denunciaries?

Sí, però ho faria de forma anònima per estalviar-me les amenaces i el mal tràngol.

Tens afició per les apostes o l’has perdut tota després d’aquesta vivència?

(riu) Algun cop, quan acompanyo a la meva mare i a la meva padrina al supermercat, em convencen perquè compri un número de loteria de la ONCE, però no hi tinc gaire interès. També recordo haver tirat alguna vegada la quiniela, però com un fet puntual.

Què no t’agrada del futbol actual?

A banda de les trames d’apostes esportives il·legals, a mi el futbol m’agrada tal i com està. I m’apassiona formar-ne part. Potser allò que canviaria seria que tots els jugadors de Tercera i Segona B poguessin tenir sous decents per poder viure de la seva professió còmodament. Aquesta mesura evitaria algunes situacions com la que vaig viure amb l’Eldense.

Tu vius exclusivament del futbol?

Sí, sempre ho he pogut fer des que jugo en categories sèniors. Però he conegut molts companys que ho han de compaginar amb un altre lloc de treball per poder arribar a final de mes. De fet, molts equips de Segona B i Tercera entrenen a la tarda perquè els jugadors puguin assistir pel matí a la seva altra feina.

A més, els jugadores d’aquestes categories acostumeu a canviar molt sovint d’equip. Pràcticament cada temporada. És estrany que algú estigui tota la seva carrera esportiva en un mateix club.

Fins als 25 anys a mi m’encantava anar voltant pel món amb diferents equips. Eren experiències que em motivaven. Però, a partir d’aleshores, em vaig calmar i vaig donar prioritat al fet d’estar a prop de casa, de la meva família.

La teva única experiència a l’estranger va ser a Letònia, al Ventspils. 

Va ser una experiència molt, molt bona. Vam guanyar la Lliga de primera divisió i vaig arribar a jugar una prèvia de la Champions League davant el Malmö, dues fites que en el futbol espanyol són una utopia per mi. A més, a Letònia vaig aprendre l’anglès (riu).