Dissabte, 20 Abril 2019

Franco, una rèmora i un deute històric


Més de quaranta anys després, el Barça ha decidit retirar les medalles d’honor entregades al general Francisco Franco. Ja era hora. Massa ha trigat. Però és de rebut agrair i felicitar Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva per haver acomplert un pas fonamental reclamat -i obviat- per dirigents anteriors que ajuda a estabilitzar la història política del club blaugrana, sempre tenyida per uns valors democràtics que les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Franco van voler enterrar en els anys de major repressió a l’Estat espanyol i, sobretot, a Catalunya.

Els catalans vam ser emmudits durant gairebé 40 anys. Ens van prendre la llengua, la cultura i les tradicions i ens van obligar a venerar la figura d’un dictador. Franco va “netejar” totes les institucions i les va omplir de personatges de la seva confiança, en aquell procés anomenat “depuración”, que també va afectar tots els clubs esportius d’una Catalunya considerada un territori hostil. Principalment, el Barça s’havia de sanejar. Per a la dictadura, l’entitat blaugrana era “un cau de separatistes” i el nou govern tenia la necessitat imperiosa de transformar-la en un club de futbol espanyol sense cap flaire que pugués fer olor de catalanisme. De fet, no volien ni que tingués aura de català. Per això van proposar, sense èxit, que el Futbol Club Barcelona passés a denominar-se España.

Així ho defensava el diari Marca el març del 1939: «[…] La intención es que en la capital de Cataluña funcionen cuanto antes de nuevo el Español, el Europa, el Badalona y el Sabadell. Del Barcelona nada se sabe. Aunque no tendría nada de extraño que se cambiaran los colores de su camiseta y que su título cambiara también. Predomina el criterio que en vez de Barcelona se denomine, resucitando un viejo rótulo, el España». Sense sorprendre’s, el rotatiu esportiu madrileny tenia clar que el Barça era especial, diferent de la resta de clubs. Un punt vermell, el centre d’una diana cap a la qual s’hi apuntaven totes les mirades per haver defensat l’Estatut del 1918, previ a la dictadura de Primo de Rivera, i per haver-se posicionat a favor de la República Catalana proclamada per Ernest Macià el 14 d’abril del 1931. Per això el van voler enfonsar.

Però el Barça va sobreviure, això sí, supeditat -com la resta d’entitats esportives- al seu comportament polític i a les actuacions de la seva massa social. És així com, obligat per la situació i a contracor, el club va haver d’entregar-li dues medalles al general Franco. Ho feu durant el mandat d’Agustí Montal, ferm defensor de les llibertats, i en una època en la qual la dictadura ja començava a fer figa. Franco necessitava reconeixement i el president del Barça es va veure forçat a homenatjar-lo. Tant era la poca voluntat, que la junta directiva ni tant sols ho va registrar en les actes oficials.

I aquí és on entra la transcendència d’una àrea com el Centre de Documentació. Certs presidents, més interessats en fer diners que en preservar i valorar la història de la institució, n’han volgut prescindir. Fins i tot, dos incendis “fortuïts” van estar a punt d’acabar amb tot el memoràndum del club, una documentació que ha estat clau per provar de manera fefaent que el Barça va atorgar-li dues medalles al dictador. Manel Tomàs, un excel·lent treballador i una de les persones més honestes i bondadoses d’aquesta entitat, és un dels noms imprescindibles per entendre la decisió presa en junta directiva. Ell també n’és un dels protagonistes. I la seva feina mereix un agraïment. Sense la seva experiència i un coneixement detallat i únic de la història del Barça la retirada de les condecoracions a Franco no hagués estat possible.

El Barça necessitava reconcil·liar-se amb el seu relat. Després d’haver disputat el partit de l’1 d’octubre i haver decebut bona part de la seva massa social, incrèdula degut a la contradicció que això suposava amb el fet d’haver fet passar la Via Catalana pel Camp Nou, d’haver-se adherit als Pactes Nacionals pel Dret a Decidir i pel Referèndum i d’haver cedit l’estadi per a la celebració del Concert per la Llibertat, el club estava obligat a tornar a situar-se en el camí emprès en els primers anys de la seva vida. El pas de deixar sense efectes les medalles del dictador és un gest que honora Bartomeu i posa en valor el seu paper institucional en uns moments de gran tensió política. No ha de ser fàcil, el dia abans de la celebració del judici de l’1 d’octubre, prendre una decisió d’aquesta altura. Sens dubte, la decisió referma el posicionament del Barça al costat del catalanisme, afrontant amb orgull l’opció de generar-se més antipaties dins l’Estat espanyol.


Segueix-nos a

2,760M'agradaAgradda
2,118SeguidorsSeguir

Més llegits