“Los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares y en el pecho el escudo de Barcelona”, així recollia —en la seva edició del 17 de desembre de 1899— la revista Los Deportes la primera reunió de la directiva del FC Barcelona on s’especificava com seria la samarreta que lluirien els jugadors del club. S’entenia doncs que, en relació al terreny de joc, les franges serien verticals. De fet, per això apareixen així a l’escut de l’entitat a partir de 1910. Inicialment lluïren l’emblema de la ciutat coronat per un ratpenat i flanquejat per una branca de llorer i una altra de palmera.
L’origen dels colors del Barça és menys clar ateses les diverses versions i llegendes existents—algunes poc creïbles certament—, en canvi la disposició dels mateixos es va establir amb explicita rotunditat des de pràcticament el primer dia.
Òbviament, des de les darreries del segle XIX fins a l’actualitat l’uniforme oficial dels jugadors del club ha anat evolucionant, sobretot pel que fa als materials amb que es produeix. Les actuals samarretes confegides per la marca Nike amb la tecnologia Dri-Fit en teixit de polièster amb microfibra d’alt rendiment afavoreixen la transpirabilitat i ofereixen major comoditat als jugadors en capiral·litzar la suor accelerant la seva evaporació. Res a veure amb aquelles camises botonades de 1899 o les samarretes gruixudes de cotó amb el coll encordat que feien suar la cansalada als futbolistes blaugranes a inicis de segle XX.
A aquests canvis propis de l’evolució tecnològica pel que fa a la producció tèxtil, s’hi van afegir altres, com la inclusió d’uniformes alternatius, colors aliens als tradicionals de l’entitat, emblemes de marques comercials i logotips de patrocinadors o d’UNICEF al pit, espatlles i mànigues. És cert que d’ençà l’any 1913 el FC Barcelona comptava amb una segona equipació oficial (samarreta de color blanc i pantalons blaus) que es va mantenir fins la temporada 1975/76 —quan s’adoptà una de color groc amb franja blaugrana en diagonal— i únicament s’utilitzava en cas de coincidir amb els colors del conjunt rival.
L’evolució no només afectà a la samarreta atès que durant la primera dècada d’història el color dels pantalons era el blanc, després va passar a ser negre i a partir dels anys vint blau, amb l’excepció de la temporada 2005/06 quan es va substituir puntualment pel color grana per motius comercials. Aquell mateix 2006, per cert, el Barça va lluir per primer cop patrocinador, UNICEF, que va obrir el el camí a Qatar (Airways i Foundation) i l’actual Rakuten.
La primera producció de samarretes per ser comercialitzades a l’engròs, però, arribà als anys vuitanta, quan Meyba, una empresa catalana fundada la dècada dels quaranta per Josep Mestre i Joaquim Ballbé (d’aquí el nom de la marca) signà un contracte com a principal proveïdor del FC Barcelona. La victòria al campionat de Lliga la temporada 1984/85 del conjunt entrenat aleshores per l’anglès Terry Venables acabà de donar l’embranzida definitiva a la venda de samarretes oficials. De fet, Meyba, va ser la responsable d’introduir colors alternatius a la segona equipació, com el blau, el vermell o el taronja que van lluir els futbolistes barcelonistes a la final de la Copa d’Europa de Wembley el 1992. Poc abans d’aquella final, però, Nuñez havia tancat un acord amb la marca italiana Kappa que fins la temporada 1997/98 esdevingué el proveïdor del club abans de l’aterratge de Nike. Va ser aleshores, a la dècada dels noranta, en plena eclosió de l’anomenat futbol modern arran de la disputa de l’Eurocopa d’Anglaterra el 1996 quan s’inicià una profunda explotació comercial d’aquest esport. El volum de diners que va moure el campionat europeu va atraure inversors, emprenedors i empreses d’arreu del món. A partir de llavors tot canvià. Les samarretes, com els estadis, les graderies, els horaris, les retransmissions o els preus de les entrades van passar a ser percebuts únicament com productes als quals s’havia d’esprémer a fons per obtenir el màxim rendiment econòmic. El desembarcament de Nike al club a finals dels anys noranta coincidí, doncs, amb aquest nou model de gestió que es va imposar als clubs. Pel que fa a les samarretes van començar a desfilar colors com el groc fluorescent, el turquesa, el mango, el verd, el negre, el marró caldera de la temporada passada o el rosa d’enguany. Una excepció en aquesta relació monocolor fou la samarreta de la senyera que els jugadors utilitzaren la temporada 2013/14 i que es convertí en un èxit de vendes que no va gaudir de continuïtat malgrat les peticions d’alguns socis.
Però perquè canvien cada temporada les samarretes? És evident que els milions que Nike paga al Barça els vol recuperar. El mètode es anar canviat any rere any el model (o els 3 models) per augmentar els ingressos. Fins aquí és ben lícit, a més els socis i seguidors sempre tenen l’opció de comprar-les o no. Ara bé, que el disseny que s’ha filtrat per la primera equipació de la propera temporada sigui un escaquer blaugrana croatian style trenca amb la tradició i la història del club, si exceptuem la commemorativa del centenari que reproduïa la camisa de 1899 o les franges horitzontals de la temporada 2015/16 similars a les que habitualment llueix la secció de rugbi del club.
La nova samarreta pot agradar més o menys, el que està clar, però, és que no es reconeix el llegat original del conjunt blaugrana. El que van establir un grapat de pioners fa 119 anys quan van posar per escrit que la samarreta contindria franges perpendiculars en blau i en grana, les mateixes amb que —malgrat minvar o decréixer segons la temporada— s’han identificat generacions i generacions de barcelonistes durant més d’un segle. Potser els temps canvien i en el futbol actual cal generar recursos d’on sigui, però crec que allunyar-nos de les essències comporta perdre l’ànima. I potser a aquestes alçades hauria de ser quelcom irrenunciable.
