Només hi ha un home que apareix en les fotografies, imatges televisives i llistes de convidats de tots els esdeveniments que tenen certa transcendència en l’esport de Catalunya. Des de fa dècades, la barba blanca de Josep Maldonado i Gili (Coma-ruga, 1952) forma part del paisatge esportiu del país. Haver estat diputat al Parlament de Catalunya, diputat al Congrés, Senador i Secretari General de l’Esport el va fer reconegut i va donar-li la possibilitat de teixir una xarxa de relacions personals i professionals que sempre l’han acompanyat. En l’actualitat, distanciat de la política, Maldonado presideix Esport Solidari Internacional, una ONG que lluita per fer feliços els infants més vulnerables, però el seu vincle amb les institucions esportives catalanes mai s’ha extingit. En una entrevista amb La República Esportiva, l’expolític de CiU explica el seu dia a dia i respon a la pregunta que encurioseix mig poble: com s’ho fa per ser a tot arreu?

A què es dedica ara que no té responsabilitat política?

Jo tinc tres passions a la vida: l’esport, la solidaritat i el meu país, Catalunya. L’any 1979 vaig viatjar per primer cop a l’Àfrica i me’n vaig enamorar. A l’Àfrica et poden passar dues coses: que te n’enamoris o que no vulguis tornar-hi mai més. A partir d’aleshores, de veure les misèries que pateixen els infants dels països més pobres, sempre he volgut viatjar i ajudar els més vulnerables. Per això durant les meves vacances cada any hi vaig. He estat sempre molt vinculat a la política, amb Convergència i Unió, però després que el PSC, ERC i ICV formessin el primer tripartit el 2003 vaig pensar que podia ser bo deixar-ho i vaig fundar una ONG per fer possible que, a través de l’esport, els nens més necessitats siguin feliços i puguin tenir una educació.

Com funciona aquesta ONG?

La meva idea era que això havia de ser per fer-me feliç, no per fer-me patir. Per tant, tenim dos objectius: transparència total i no estirar més el braç que la màniga. No he volgut demanar mai un euro a l’administració, tot i tenir-hi dret. No vull que ningú pensi que per ser del partit o per ser Josep Maldonado la Generalitat m’ha donat diners. Nosaltres organitzem un sopar solidari, que diuen que després del de la SIDA és el més potent que es fa a Catalunya, i allà hi evito que hi hagi cap connotació política. És cent per cent transversal. I dic això de no estirar més el braç que la màniga perquè aquí hi treballa 1,2 persones: una noia a mitja jornada i un senyor gran que dos dies a la setmana recull material per tot Catalunya amb una furgoneta. Això és tota la ONG. Podríem créixer, hi ha gent que em vol ajudar, però no vull que tingui despesa afegida.

Quins projectes tenen?

El projecte neix perquè sóc un africanista convençut. L’any 1979 em deuria picar el mosquit d’Àfrica i vaig quedar-hi enganxat. Allà hi veig molt patiment, gent que no té ni menjar, ni formació. Vam començar a fer projectes allà. Fa set o vuit anys, amb la crisi d’Europa, em vaig adonar que aquí també hi havia nens que necessitaven ajuda. Ho vaig descobrir perquè em va trucar el president del CCD Turó de la Peira i em va dir que volien posar el meu nom a la setmana esportiva, per agrair-me l’ajut prestat. Fent broma li vaig dir que això es fa quan algú la palma (riu). Vaig anar a la presentació i vaig veure una colla de nens fora del recinte, atapeïts a la tanca de ciment, veient el futbol. El president em va dir que eren nens del barri, la majoria immigrats i gitanos, que els apassiona el futbol i que no poden pagar la quota per jugar perquè formen part de famílies en risc d’exclusió. Allà vaig pensar que havíem de seguir fent coses a l’Àfrica, però que aquí també hi havia nens que necessiten ajut.

Què van fer per ajudar els infants de Catalunya?

Vam crear un programa que es diu Arrels ESI. Escollim una pila de clubs i els demanem quatre o cinc nens i nenes que tinguin il·lusió de fer esport i no s’ho puguin pagar. Nosaltres els donem una beca, amb la condició que tinguin bon rendiment escolar. Si no van a l’escola o tenen males actituds la perden. Els diners, evidentment, són pel club, perquè si els donéssim als pares els gastarien.

I a l’Àfrica, els projectes actuals quins són?

Ara hem acabat una escola al Txad, en una zona amb molta presència de SIDA i amb Boko Haram fent incursions, segrestant i violant nenes. Això ens va venir de la Marina Rosell, que també és infermera i tenia una companya d’estudis missionera, que ens va explicar que allà hi tenien una escola feta amb fusta i palmeres, però que s’ha de reconstruir dos cops l’any quan cauen tempestes. També hem fet camps de futbol a Serra Leona, a Ghana -que li hem posat el nom de Dani Jarque perquè la monja era perica-, a Libèria -que li vam posar el nom de Pep Plaza perquè ens va ajudar molt- i diversos projecte arreu.

És fàcil aconseguir que els nens vagin a l’escola? Ha comentat que ho fan a través de l’esport.

Sí, poso un exemple. Si tu et trobes un nen assegut en una pedra, en un poblat al mig del desert, i li dius que ha d’estudiar, que s’ha de formar per un futur, et mirarà estrany i et dirà que el seu futur és saber si demà podrà menjar arròs. En canvi, si a aquest nen li dius que si estudia tindrà una pilota, material per vestir-se i un camp de futbol on jugar, els ulls se li posen com taronges. Són molt feliços jugant sense tenir res. L’esport és una eina, un ham, per escolaritzar-los i que tinguin una vida més digna. N’hi ha que no són escolaritzables, però sí que podem ajudar a que siguin feliços regalant-los material esportiu, que ens el regalen clubs quan canvien de patrocinador, marques de roba com Nike quan desclassifica productes, etc. Et podria seguir explicant coses fins demà a les deu de la nit (riu).

A banda de l’ONG té més ocupacions, entenc, perquè sempre se’l veu per tot arreu.

Segueixo presidint la Taula Assessora de l’Esport Català, perquè m’ho van demanar Artur Mas i Gerard Figueras, ara Secretari General de l’Esport. També sóc patró de la Fundació Barça, patró de la Fundació del Pare Manel, membre i portaveu del jurat dels Premis Gaes i ara m’acaben de nomenar patró de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol i patró de la Fundació del Tennis Català.

Vostè és conegut a Catalunya per aparèixer en totes les fotografies que tenen a veure amb l’esport. Com s’ho fa per ser a tots els actes?

Això passa perquè no sé dir que no a ningú. Quan vaig anar a l’escola no vaig aprendre la paraula ‘no’. Quan va venir el Pare Manel, que necessitava el substitut de Carles Flavià, inicialment li vaig dir que no podia, però vaig acabar acceptant. No vaig saber dir que no. El mateix amb la Fundació de la Federació de Tennis. Per això sóc a tot arreu. I a més, se’m veu! (riu). Sortosament estic recollint molt més del què he plantat, tothom em tracta molt bé.

Em va impactar que estigués a la celebració del despatx Nikken Sekkei quan va guanyar el concurs d’arquitectura per fer el Camp Nou. Què hi feia allà?

Sí, eren tot japonesos i jo! És una anècdota curiosa. L’amo de Nikken, Tadeo Kamei, em va dir que era el dia més feliç de la seva vida, i això que han fet projectes gegants com l’ampliació de la Meca. Però bé, aquest senyor, dels 2.000 arquitectes que té, en té un que és català i que, precisament, és el fill del propietari d’aquest edifici on hi tenim l’ONG. Aquest senyor em va explicar que el senyor Kamei em volia conèixer, per tot el que feia amb l’ONG. I un dia vam anar a dinar i va quedar al·lucinat del que fem, va dir que m’admirava. Un bon dia, jo vaig cap a Coma-ruga i quan passo per Castelldefels em truca el pare d’aquest arquitecte i em diu que en Kamei ha llogat un pis a la Torre de Bellesguard, que està tancat allà amb quinze col·laboradors japonesos per seguir la decisió del Camp Nou i que vol que hi sigui per acompanyar-lo. I vaig anar cap allà.

I hi havia una càmera i va sortir.

No, no hi havia premsa. Va ser un arquitecte, que va gravar la celebració i la va publicar a les xarxes. Coses de la vida.

La seva relació amb el Barça quina és en l’actualitat?

Sóc patró de la Fundació, membre de l’Agrupació de Veterans, patró de la fundació dels veterans i els divendres que puc jugo partits de futbol. Res més.

A través de la Taula Assessora deu estar assabentat de la nova Llei de l’Esport. Com està?

Tot allò que siguin lleis que afavoreixin el desenvolupament de l’esport català em semblaran bé. Ara bé, hi ha una línia vermella que no es pot creuar. Les polítiques esportives d’un país les fan els governs, no les poden fer mai entitats fora del govern. Que es faci la Llei em sembla perfecte, però està clar que la Generalitat és qui ha de marcar la política esportiva. Mani qui mani. Les federacions i clubs poden aportar, aconsellar, assessorar el què calgui, però no poden manar més que el Govern.

La UFEC vol ser part de l’execució d’aquestes polítiques dissenyades pel Govern.

Això es pot modular. El què no és negociable és qui ha de marcar les polítiques. Aquí estic segur que els dos Gerards s’entendran. Em consta que en Gerard Figueras té tota la voluntat del món de consensuar aquesta Llei.

Si l’objectiu del Govern és la República, la Llei de l’Esport està pensada per la República?

I tant. Les competències en esport a Catalunya són totals. La presència del Gobierno espanyol és el 50% d’aportació al Centre d’Alt Rendiment i para de comptar. Tot el què planifica Catalunya són visualitzacions de futur. Quan arribi la República, tan de bo sigui aviat, totes les peces del trencaclosques acabaran encaixant.

Mentre Catalunya no sigui una República, la Llei es podrà aplicar al 100%?

És tan incongruent l’actitud del Gobierno que et pot impugnar qualsevol cosa, fins i tot la llei que evitava que es tallés la llum a la gent pobre. Però vist des de la coherència i la legalitat, la Llei de l’Esport no serà impugnable en cap del seu articulat. És una llei de futur pensada en clau d’Estat, però que ja servirà pel dia d’avui. Es podrà aplicar totalment.

Què canviaria només, el finançament?

És clar. Enlloc que els diners vinguin d’Espanya els tindrem nosaltres per administrar-los.

L’esport i l’activitat física té una importància cabdal. Per què els esports pengen de Presidència. Per què no hi ha una Conselleria d’Esports?

Aquí em sentiràs la primera autocrítica. Sempre ho he demanat. És veritat que en moments de crisi s’ha aprimat l’administració i s’han ajuntat diverses conselleries. Però prèviament a la crisi ja ho reivindicàvem. Em va alegrar que pengés de Presidència en comptes que Cultura. Però és una assignatura pendent, certament. Estic segur que si som República un dels ministeris serà el d’esports.