Divendres, 24 Maig 2019

Mònica Morral: “Fins ara la majoria de recursos s’han destinat al futbol masculí”

La República Esportiva parla amb la preparadora física de l’Espanyol B femení sobre les lesions més habituals en les futbolistes i les distincions entre homes i dones

|

Explosivitat, canvis de ritme, agilitat, resistència… A banda de la tècnica i la tàctica, és imprescindible que els equips de futbol comptin amb un treball físic que ajudi als i a les esportistes en la consecució i el manteniment d’un bon rendiment, com també en la prevenció de lesions. La figura clau del cos tècnic, que desenvolupa aquesta tasca, és la del preparador físic. La República Esportiva ha parlat amb Mònica Morral, que s’encarrega de la preparació física de les futbolistes de l’Espanyol B des de fa quatre temporades. Morral és graduada en CAFE i disposa del Màster en Rendiment Esportiu, Tecnificació i Alt nivell. Actualment, la sabadellenca compagina la feina al club amb el Màster d’Alt Rendiment en Esports Col·lectius i el doctorat, a més d’exercir de professora associada al Tecnocampus de Mataró.

El conjunt blanc-i-blau, entrenat per Álex Moreno i Kennet Sánchez, competeix a Segona Divisió, on es troba en el sisè lloc. La preparació física de les jugadores, que es planifica setmana a setmana, va començar a principis de temporada amb una bateria de tests que van realitzar gairebé tots els equips del club. “És una bateria de test que inclou mobilitat, control motor i força, entre molts d’altres. Ens serveix per treure dades i veure mancances de les jugadores a tots els nivells. A partir d’aquí, coneixem els factors de risc de lesió de cada jugadora i hem fet una proposta de prevenció individual per disminuir-los”, explica Mònica Morral. La plantilla entrena tres dies, entre els que es reparteixen els diferents nivells de càrrega física. Els dimarts es fa aquesta prevenció individualitzada i, a camp, es simulen situacions reduïdes per treballar acceleracions, desacceleracions, canvis de direcció i accions explosives. El dimecres és el pic de màxima càrrega física, amb treball de resistència en espais grans i accions més continuades. I, els divendres, es centren en situacions més ràpides, de molt descans, amb onades de finalització i estratègia. “En el dia més proper a la competició es busquen treballs molt intensos però amb bastant temps de recuperació per evitar que arribin al partit amb fatiga”, assegura la blanc-i-blava.

Publicitat    

Per ara, només els equips de noies A i B i el Juvenil A de l’Espanyol compten amb la figura del preparador físic. Segons explica Morral, “no tenim els recursos necessaris per poder tenir aquest tema a tots els equips. Sí que de cara a l’any vinent s’està plantejant estructurar una mica més l’entrenament a tots els equips a nivell de prevenció de lesions i desenvolupament de les jugadores a llarg termini. És diferent si a una nena, des de petita, li ensenyes a caure i a girar, si li poses estímuls de coordinació i treballes la força al pic de creixement màxim. Hi ha nenes que arriben a una categoria de Nacional i físicament encara no estan desenvolupades. És un risc altíssim per patir lesions”.

“Els recursos en coordinació i treball tàctic sempre han estat més pobres”

Mònica Morral afirma que el futbol té unes especificitats i una agressivitat que cal treballar d’una manera integrada a l’activitat amb pilota: “Al camp no pots compensar, per exemple, un isquiotibial dèbil o un quàdriceps massa potent en relació a l’isquio. Això fa que hi hagi molt risc de lesió al genoll. Hi ha un treball complementari, necessari pel rendiment d’una futbolista i per allargar la seva carrera esportiva amb les menors lesions possibles”.

En aquest sentit, a l’hora de treballar, cal tenir en compte les variables físiques i anatòmiques entre homes i dones: “Tenim nivells més baixos de testosterona, que és l’hormona anabòlica que ens ajuda a generar la força. A nivell hormonal, els estrògens a vegades pugen amb la menstruació i això provoca que la capacitat de millorar la força i el guany de musculatura sigui més difícil. I, per exemple, les noies som més propenses a les lesions als genolls per la tendència d’aquests a tirar-se endins i per una amplada més gran de la cintura”. Malgrat altres distincions neuromusculars i de coordinació, Morral també destaca la vessant social: “Les dones s’han integrat més tard a l’esport. El nivell dels entrenaments i els recursos comencen a pujar. Ara es poden treballar més aquests aspectes. Però en coordinació i treball tàctic sempre ha estat més pobre perquè la majoria de recursos s’han dedicat al futbol masculí”.

Quines són les lesions més recurrents en les dones?

La majoria de les lesions que pateixen les futbolistes són en articulacions i lligaments, produïdes en accions sense contacte com canvis de direcció o caigudes en salts. Un 73,8% de les lesions es produeixen a les cames, sobretot als genolls (30,4%) i als turmells (17,93%). En canvi, de lesions musculars no n’hi ha tantes: “Poden aparèixer quan hi ha sobrecàrrega. La debilitat muscular fa que les articulacions no estiguin tant protegides i, amb un estímul més alt del compte, pot haver-hi una ruptura”. Aquests tipus de lesions són més habituals en homes, sobretot als isquiotibials, probablement per falta de mobilitat i de capacitat de fer força de frenada en rangs amplis de moviment.

Segons un estudi recent de Tere Saurí i Irene Montero, les dones són vuit vegades més propenses que els homes en patir lesions dels lligaments creuats. Les causes que provoquen aquesta situació són molt diverses. D’una banda, entren en joc els factors externs, com la superfície del joc, el clima, les botes o el context del partit. “En els camps de gespa artificial hi ha més risc, ja que hi ha més fricció i, per tant, més possibilitats de quedar clavada en una caiguda o en un gir”, afirma Morral, qui assegura que, en aquests casos, l’única prevenció és jugar en aquestes superfícies.

D’altra banda, existeixen els factors interns, els propis de la jugadora, que la predisposen a la lesió i que, per tant, fan que el trencament dels creuats sigui més freqüent en les dones. Anatòmicament, les dones poden tenir més amplada de cintura, els peus en pronació, els genolls amb tendència a tirar cap endins, un tamany més petit del lligament creuat anterior, la cama més curvada (hiperextensió del genoll i hiperlaxitud) i un percentatge més elevat de greix corporal.

També cal tenir en compte els factors musculars i neuromusculars, com els patrons de moviment (poca flexió al genoll o cama allunyada del centre de gravetat). “Una persona de 20 anys ja té un patró instaurat de gir i no el canviarà. Si ho fa, anirà en detriment del seu rendiment, perquè està acostumada a fer-ho així. Per això, és important acostumar a les nenes petites a treballar canvis de direcció i girs en salts, així serà més fàcil de prevenir”, explica Morral. En aquest sentit, també pot influir en una lesió la debilitat lumbopèlvica, la fatiga, els desequilibris neuromusculars o una baixa coordinació.

Després de l’operació d’una lesió de creuats, el primer pas és recuperar la mobilitat de l’articulació i, tot seguit, la funcionalitat del múscul. “Cal adaptar l’entrenament i recuperar la tècnica de carrera, ja que moltes vegades queda alterada pel dolor o la por. A partir d’aquí, s’ha d’anar augmentant la intensitat, adaptant-se a l’entrenament i a la competició”, assegura la preparadora física. Malgrat que el temps estàndard de recuperació és de sis mesos, Morral considera que és poc: “Per recuperar totalment la funcionalitat es necessita un any. No només cal estar preparada físicament, també psicològicament”. Per prevenir aquesta lesió, és necessari treballar l’estabilitat lumbopèlvica i de gluti, l’activació en un moment de caiguda, exercicis propioceptius, els desnivells entre les dues cames i el control motor.

“Entrar en un equip professional és complicat per tothom”

Mònica Morral assegura que en la preparació física dels equips de dones falten recursos i que cal donar-hi més importància. Tot i així, en l’àmbit de l’esport professional, la dificultat per fer-se un lloc és extensible a tothom: “És cert que hi ha una mica de tabú en el cas de les noies i per elles és més complicat per aquest estigma social, pel què diran en un vestidor masculí. Però realment crec que és més un tema de contactes i que entrar en un equip professional és complicat per tothom”. En aquest sentit, la preparadora física aposta per processos de selecció més neutrals: “Cal valorar el currículum d’una persona, sense mirar el nom ni el gènere, simplement la formació i l’experiència,  i donar oportunitats a qui es vulgui presentar, per sentir que tens les mateixes oportunitats de treballar que un home”.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,799M'agradaAgradda
2,174SeguidorsSeguir

Més llegits