El Femení Sant Adrià és el club amb el millor planter del bàsquet femení estatal i el novè equip de bàsquet del món amb més interaccions a Twitter. Però el seu primer equip acaba de perdre la plaça a la Lliga Femenina 2 després de dues temporades a la màxima categoria. Un cop païda la notícia, el president del club des de fa 21 anys, Pepe Aneas, va escriure un fil a Twitter per queixar-se del tracte rebut per part de les administracions públiques, les quals responsabilitza en un 60% del descens a causa de no haver pagat a temps les subvencions públiques pactades. Aquesta entrevista amb Aneas va tenir lloc el 17 d’abril i el Femení Sant Adrià encara no havia cobrat les corresponents a la temporada 2018-19, ja finalitzada. Avui, dia 26, la situació segueix igual.
Com estan els ànims després del descens?
Anímicament estem tocats, molt tocats. Fins el dia de la derrota davant el Zamora a casa jo pensava que ens salvàvem. Però, aleshores, es va convertir en gairebé impossible. De totes maneres, vam intentar el miracle fent un canvi d’entrenador a quatre jornades del final perquè vam descobrir que l’equip no estava amb la Glòria Estopà, l’entrenadora.
El miracle gairebé té lloc. En l’última jornada encara teníeu opcions de salvar-vos.
Sí. A banda del canvi a la banqueta, també vam fer una espècie de negociació amb la plantilla per restablir l’ànim de l’equip.
En què va consistir aquesta negociació?
Vam demanar un crèdit al Banc Sabadell perquè l’últim mes totes les jugadores estiguessin al corrent de pagament i ja porto gastats 5.000 euros en interessos de descobert. El nostre descens és la conseqüència de tots els problemes econòmics esdevinguts de no cobrar una subvenció pública de 60.000 euros que ja fa més d’un any que estem pendents de rebre.
Quin és l’ens públic que us ha de donar aquesta subvenció?
La Diputació de Barcelona. Però és una història complicada perquè, en principi, la Diputació de Barcelona no pot donar subvencions esportives.
Per què?
Hi ha una sentència de fa molts anys que converteix la Diputació de Barcelona en l’única de tot Espanya que no pot donar subvencions ni a clubs esportius, ni a esportistes, ni a projectes esportius. Això és a causa d’una demanda de la Generalitat de Catalunya, la qual va considerar que la competència era seva segons l’Estatut de Catalunya. I el Tribunal Suprem li va donar la raó.
De quin any estem parlant?
A mi m’han arribat dues versions. La primera, que prové dels anys 80 i la segona, del 2002. Quan vam pujar a Lliga Femenina 1 jo vaig parlar amb totes les institucions per tenir un tracte igualitari respecte la resta d’equips de la competició, inclosos l’Uni Girona i el Cadí la Seu. Des d’aleshores, m’he trobat moltes opinions reticents respecte que es faci servir diner públic per l’esport professional, però és que funciona així. Si demà talléssim l’aixeta d’ajuts públics, ens quedaríem sense Lliga Femenina de bàsquet.
Tots els clubs d’aquesta categoria depenen de subvencions públiques per sobreviure?
A mi em diuen que busquem un patrocinador per solucionar la situació. I jo els hi responc que excepte dos clubs, Valencia i Perfumerías Avenida, la resta simplement tenen patrocinadors d’una tipologia que jo anomeno ‘convidats institucionals’. Són empreses que tenen contractes públics amb la ciutat i que, com a agraïment, dipositen 100.000 euros en el club.
Abans de pujar a la màxima categoria l’estiu del 2017 havíeu gaudit d’alguna subvenció pública?
Sí, de l’ajut de 8.000 euros procedent de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. Per la resta d’institucions no existíem i, aleshores, vivíem gràcies a patrocinadors com l’Snatt’s i a tirar del planter. I així vam pujar a Lliga 1. Allà hem disputat la competició en desigualtat de condicions respecte la resta de províncies. El Tribunal Suprem li haurà donat la raó a la Generalitat, però tinc dubtes de la constitucionalitat d’aquesta sentència. Dins d’un mateix marc jurídic, el català, hi ha diferents aplicacions i lectures de la normativa. És que recordem-ho: les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona sí que donen aquests ajuts. L’única que no ho fa és Barcelona. Tu ho entens? Jo no.
I què us responen des de la Diputació i el Consell Català de l’Esport?
Que la situació és la que és. Però ells saben que això és injust. Per això decideixen signar un conveni amb la Generalitat per poder-nos donar un ajut. Això sí que ho poden fer. Com és La Generalitat qui té la potestat per donar els diners, la Diputació els hi fa arribar mitjançant un conveni i la Generalitat ens ho passa a nosaltres.
En la primera temporada a Lliga Femenina 1, la 2017-18, vau rebre aquesta subvenció de la Diputació?
De la Diputació, no. I vam acabar amb un dèficit al voltant dels 40.000 euros. És una xifra que està dins del marge del pressupost i vam tenir la sort de fer una plantilla econòmica que va sortir molt bé i ens vam salvar. De cara al curs 2018-19, les subvencions previstes ens van permetre muntar una plantilla encara millor. I així ho vam fer. Jo ja era conscient que aquesta subvenció no arribaria immediatament, sinó que ho faria durant el primer trimestre de la temporada. De la mateixa manera que la de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs s’ingressa en el segon semestre de l’any. Tenia en compte que els ajuts públics tenen de mitjana un retard d’entre tres i sis mesos. Però allò que no tenia assumit és que una subvenció negociada el 6 d’abril del 2018 encara no ens hagi arribat el 17 d’abril del 2019. Et trenca per complert les previsions econòmiques.
I la temporada ja ha acabat.
Aquest és el problema. Era molt important ingressar la subvenció abans. A mi, en un primer moment, em van dir que la rebria després de l’estiu del 2018. Estem parlant de 60.000 euros que havíem de tenir i encara no hem vist.
Quines conseqüències ha tingut això més enllà del descens?
Retards importants en el cobrament de les nòmines de les jugadores. Això a les nacionals els hi pots explicar i ho poden entendre perquè són de la casa i ens coneixen. Però les jugadores estrangeres no ho entenen tan fàcilment. Estan fora del seu país i és la seva única font d’ingressos a Espanya. És el seu modus vivendi. Amb aquest estat d’ànim hem hagut de conviure tota la temporada.
S’ha creat un mal ambient al vestuari?
Sí, i és el què va provocar que la Glòria es cremés. No tothom té la fortalesa suficient per conviure amb aquest rum rum constant. Ella es va rallar, l’equip estava rallat i tot ha estat un desastre.
Aquests 60.000 euros acabaran arribant?
Arribaran. Aquests diners estan concedits oficialment per la Diputació des del 12 de desembre del 2018. Jo els hi estava insistint des del mes d’abril passat perquè això necessitàvem haver-ho cobrat abans de final d’any. A l’estiu no podien haver fet les gestions pertinents perquè fos així?

Què ha passat des que va ser concedida?
Que, com és normal, la Generalitat ens va demanar tota la documentació per justificar en què es gastarien aquests diners. El problema és que no la vam podem enviar fins després de Reis perquè se’n van anar de vacances de Nadal. Amb això ja ens havien matat. Aleshores, l’equip ja anava malament, però tot va empitjorar.
El 7 de gener vau presentar tota la documentació?
Sí, així és. I el dia 11 li vaig demanar al Gerard Figueras -el Secretari General de l’Esport- que tot s’accelerés perquè el tema ja era urgent. L’11 de febrer res havia canviat i li vaig dir la veritat: “no tenim un duro i no podem pagar les nòmines de les jugadores”. El 27 de febrer dues jugadores es van declarar en vaga. La meva pressió al Figueras cada vegada era més gran i, al final, es van accelerar les gestions i se’ns va donar un certificat. Però l’interventor va trigar 19 dies en enviar-lo a la Diputació. Ja estem a 27 de març. El dia 4 d’abril, el responsable de la Diputació em va dir que la part tècnica estava correcte i que l’assumpte ja passava a tresoreria. I es consuma el descens de categoria en l’última jornada de Lliga. Si jo no hagués fet tanta pressió, els documents encara estarien en un calaix? Això és un maltractament.
Voluntari?
No et puc respondre a aquesta pregunta. Ells diuen que no. Jo he enviat un informe de vuit pàgines a tots els partits polítics de la Diputació, al Consell Català de l’Esport i a l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs per explicar punt per punt tot allò que ha passat de forma cronològica. Però el culpable dels retards només és el Consell Català de l’Esport.
Al fil de Twitter vas dir que tens la sensació que molesteu.
I un grup polític m’ho va afirmar.
En quin sentit molesteu?
La motivació inicial d’aquesta sentència és que, com històricament la Diputació l’ha governat el PSC i la Generalitat de Catalunya ha estat en mans de Convergència, aquesta segona no volia que la Diputació es posés medalles en el tema de les entitats esportives. Però, un cop aquesta situació va canviar, a la Diputació també li va anar de conya l’existència de la sentència. Quantes entitats esportives hi ha a Barcelona? I això que la Diputació de Barcelona és la més finançada de l’Estat. Rep gairebé mil milions d’euros a l’any. Només que dediquessin dos o tres milions a aquest tipus d’ajuts es carregarien el greuge comparatiu. Dius allò que primes, sigui l’excel·lència o l’esport base, i endavant. Nosaltres tenim categoria des de pre-mini fins a primer equip. Dic jo que estem fent algun tipus de treball social des de baix i alguna ajuda ens mereixem. La subvenció de 60.000 euros, de fet, estava justificada per ser la primera cantera de bàsquet femení d’Espanya, no pel primer equip. El què ha passat és un problema d’incompetència burocràtica del Consell de l’Esport o hi ha alguna intenció determinada en allò que ha passat? Algun dia algú m’haurà d’explicar la veritat.
Però, si no he entès malament, la Generalitat té la competència per donar aquesta subvenció que en totes les altres províncies estatals pertoca a les respectives diputacions. Per què no ho fa?
Efectivament, és la Generalitat qui té la competència. És el què jo els hi dic: “si teniu la competència de les subvencions als clubs esportius de Barcelona, per què no la poseu en pràctica?” La Diputació de Girona li està donant més de 150.000 euros a l’Uni Girona de manera directa des del Departament de Presidència i la de Lleida li està donant 50.000 euros al Cadí la Seu. La Generalitat, en canvi, no vol donar-nos res a nosaltres. Treu un programa pels equips femenins d’alt rendiment -l’anomenat Programa B- i d’allà els tres cobrem el mateix. Però, aquests dos clubs, també tenen l’ajuda de les seves respectives diputacions. I nosaltres? Hi ha un greuge comparatiu força important. Et puc assegurar que jo obro carpeta davant d’aquesta anomalia en l’esport d’elit de Barcelona. No em quedaré callat. Interpel·lo a lluitar de forma conjunta a qualsevol entitat barcelonina que es trobi en un greuge comparatiu respecte d’altres entitats catalanes del seu mateix àmbit. La sentència és una excusa per evitar una cua d’equips que doni la volta a la Rambla de Catalunya i al Passeig de Gràcia. Però no volem donar suport a l’esport femení? Doncs s’ha de demostrar. A la nostra llotja els polítics només han vingut a la Lliga 1. Molt suport i moltes fotos públiques amb l’esport femení, però després ens foten una puntada al cul.
Després del teu fil de Twitter, algun altre club esportiu barceloní ha contactat amb tu per explicar-te que es troba en una situació semblant?
No.
L’Uni Girona també es va queixar a Twitter del Consell Català de l’Esport.
Sí, però per un tema diferent. La subvenció del Programa B que rebem els tres equips per igual ha disminuït d’una temporada a una altra de 45.000 euros a 33.000. Però ells tenen aproximadament un milió d’euros de pressupost i nosaltres només 400.000 euros. D’aportació privada jo en tinc molt poca. Sant Adrià és una ciutat petita, amb poc teixit industrial i no hi ha un arrelament fort. Sant Adrià són quatre o cinc ciutats a causa de les barreres del riu i l’autopista. I enmig d’aquesta situació, ha sorgit un gra al cul per les administracions que es diu Femení Sant Adrià.
Com vau aconseguir portar el club a l’elit en aquestes circumstàncies?
Una cosa és el planter i l’altre el primer equip. El planter se sosté amb les quotes que paguen les jugadores. Nosaltres tenim un nombre míser de retorn de pagaments perquè per molta gent això és com estar al Barça. I hem arribat a tenir aquest planter gràcies a moltes circumstàncies que s’han ajuntat. Algunes tenen a veure amb casualitats, d’altres amb la sort i unes últimes, les més importants, amb un grup de gent molt potent que treballa enmig d’un bon ambient. Jo soc president des de fa 21 anys i el director tècnic, en Dani Poza, porta 15 anys amb nosaltres. Tinc tot un equip que jo m’he fet a la meva manera. En Dani té un talent sobrenatural per fer la seva feina. En el club hi ha dos lideratges molt marcats, el seu i el meu, que crec imprescindibles en qualsevol projecte empresarial o esportiu. Aquí quan s’ha de fer alguna cosa, tothom s’arremanga. Tinc 10 persones a la junta i qui menys temps porta fa 9 anys que està aquí. Dic jo que estaran satisfets si encara hi segueixen.
Ha sortit publicat que totes les jugadores del júnior marxaran als Estats Units. És veritat?
Això és una exageració. L’any passat van marxar més jugadores de les que ho faran aquest estiu. El tema de les beques americanes es va posar de moda fa uns cinc anys i moltes marxen, sí. I cada vegada més. En qualsevol partit nostre et trobes un munt d’scouters americans. Escoltes parlar anglès per les cantonades. Però no ens afecta. Per molt que tu quedis campió d’Espanya júnior només et serviran dues o tres jugadores pel primer equip. A nosaltres no se’ns ha anat cap jugadora que volguéssim mantenir. Els últims exemples són la Laura Peña i l’Helena López. De cara a la temporada vinent ja hem decidit que dues jugadores júniors tinguin un rol important de primer equip. Elles no marxaran als Estats Units. Aquelles que marxen és perquè no tenen sortida al Sant Adrià o perquè la sortida que els hi pot oferir a Espanya un altre equip no els hi compensa tant com viure el somni americà durant quatre anys. A nivell vital és brutal, sí. Però a nivell esportiu les jugadores s’estanquen perquè allà el bàsquet és molt diferent i no disposen de tants minuts. Totes tornen molt fortes físicament. En canvi, el seu nivell de joc no ha millorat.
El primer equip mantindrà la base de la plantilla?
Tenim quasi fet el fitxatge de Minata Keita, que serà el millor 5 de la categoria. Hem fet una aposta molt bèstia per ella perquè l’objectiu és tornar a pujar. I també es quedarà l’Helena López. Però marxa la Laura Peña. Ella vol continuar a Lliga Femenina 1 i jo li vaig dir que la seva decisió és molt encertada. Me l’estimo com si fos la meva filla i, si jo fos el seu pare, amb el nivell que té no la deixaria jugar a Lliga 2. L’any que ve, si pugem ja li farem una oferta per si vol tornar. I a Ayuso, a Vila i a Hurtado les volem, els hi hem fet oferta, però ja veurem. I de jugadores estrangeres en tindrem dues o tres.
A la banqueta continuarà el César?
Sí, el César és el millor entrenador femení que hi ha ara mateix en el panorama estatal. I és el meu germà, però això no té res a veure amb el què t’acabo de dir. Els seus equips sempre arriben dos o tres graons per sobre de l’esperat. Com a president, els moments que m’ho he passat millor veient el meu equip han estat amb el César a la banqueta. Ell va ser qui va començar a posar el Femení Sant Adrià a l’elit en classificar-lo per la Final Four de la Copa Catalunya després de dues dècades sense arribar-hi. La seva tornada té un component emocional molt fort. Davant el Salamanca, el seu primer partit a la banqueta, l’equip no va tenir res a veure amb el del Zamora. Li ha donat la volta.
Per tant, entenc que l’objectiu és tornar a pujar. Seria una decepció no fer-ho?
Sí. Ara mateix estem en una fase de dol i si poguéssim pujar demà mateix, doncs millor. Vam aguantar massa temps la Glòria a la banqueta quan ella ja estava superada per la situació econòmica de la plantilla. Quan vam perdre davant el Zamora, em vaig posar la disfressa de president. Aquella mateixa tarda, a les 19.30 h, vaig mirar una altra vegada el partit i vaig adonar-me que, a partir del minut 25, l’equip es va aturar. I el partit va finalitzar com si fos un amistós. I allò era una final per salvar-nos! Aleshores, vaig agafar cinc jugadores de l’equip de diferents cultures i nacionalitats per parlar sobre allò que havia passat i em vaig trobar amb un escenari desastrós. L’equip estava enfonsat. Era una situació molt extrema. Enlloc t’ensenyen a gestionar un equip professional amb estrangeres que no cobren.
Després de tot, et veus amb ganes de seguir sent president?
Sí, m’hi veig 21 anys més. Porto 33 anys en el club i aquest en té 38. És com el meu fill i mai et canses d’un fill. Aquest sentiment també el tenen els altres membres de la junta directiva. A més, no hi ha ningú més que vulgui ser el president.