La primera paraula que la seva mare va aprendre en arribar a Catalunya va ser ‘campo‘. En Moha sempre estava al camp de futbol i quan els seus amics -els primers que va fer aquí a l’arribar amb 10 anys- picaven el timbre de casa perquè anés a jugar amb ells, la paraula clau que li deien a la seva mare per l’intèrfon era aquesta. “Quan ara, després de 20 anys, em trobo pel carrer amb algun d’ells, ens fonem en una abraçada encara que faci temps que no sabem res l’un de l’altre. El futbol m’ha donat molt a mi. Amistats, un lloc de treball i valors”, explica Mohamed El Gaadaqui (Buyafar, el Marroc, 1989), des de fa dos anys responsable de l’àrea esportiva de la Federació Catalana de Futbol al Maresme.
I ara ell vol retornar al futbol tot això. La forma que ha escollit per fer-ho és la organització d’un campus a Buyafar, l’humil indret on es va criar abans de venir a viure a Catalunya. Serà del 26 d’agost al 2 de setembre i hi anirà acompanyat d’una trentena de persones, la majoria companys d’equip a l’Associació Esportiva Alella. A més, portaran roba, material esportiu -l’han aconseguit aquests mesos amb l’ajuda de persones anònimes, d’empreses, de l’Ajuntament d’Alella i de la Fundació de la FCF- i els seus coneixements per oferir-los als infants i adolescents de la zona. De cara a properes edicions també s’han proposat formar entrenadors. El partit entre l’equip local i l’Alella que se celebrarà el dissabte 31 serà el punt àlgid de l’esdeveniment.
La idea és que amb tots aquests recursos i amb l’ajuda del govern local es pugui crear una escola de futbol a la població a mitjà termini. “Això donaria vida als nois. Els hi aportaria una distracció i uns valors. I l’objectiu és que també els hi pugui acabar donant un lloc de treball i, d’aquesta manera, evitaríem que molts nois de 15 o 16 anys es juguessin la vida agafant una pastera per arribar a Europa”. Ara aquells que volen practicar el futbol a Buyafar, un petit poble allunyat del turisme, banyat per la Mar Mediterrània i situat al nord-est del Marroc -molt a prop de Nador i Melilla- ho fan en descampats de sorra i amb dues pedres com a porteria. “Això també és el que feia jo quan era un nen i sortia a les cinc de la tarda de l’escola”.
El vincle entre Alella i Bufayar en Moha pretén que també sigui productiu a llarg termini, que no es quedi en flor d’un dia. Els primers contactes amb les autoritats marroquines han estat satisfactoris i, fins i tot, la fundació de Munir, el porter titular del Màlaga i de la selecció africana ha mostrat interès en col·laborar en el projecte. Aquest va començar a avançar quan en Moha va proposar-lo als seus companys d’equip de l’Alella i ràpidament li van fer arribar la seva predisposició d’involucrar-s’hi. Coses de la vida, a molts d’ells els havia entrenat en el mateix club en edat cadet.
Però l’aventura al Maresme d’en Moha no sempre ha estat un camí de roses. En arribar es moria de ganes de jugar a futbol i conèixer gent, però només treballava el seu pare i l’economia familiar no es podia permetre pagar la quota. La sort que va tenir va ser que el Club Deportiu Masnou va acceptar-lo igualment com a jugador a canvi d’ajudar a netejar al Senyor Peris, l’encarregat del camp aleshores, i a fer d’aplegapilotes durant els partits del primer equip. Allò va ser el principi de tot. Per aquest motiu ell sempre ha intentat ajudar a tots aquells nens que arriben a Catalunya i es troben en una situació similar a la que va viure.
Anys més tard començaria a fer d’entrenador al Club Atlètic Masnou, desprès aniria a l’Alella -on va crear un vincle molt fort amb el seus companys d’equip- i continuació tornaria a l’Atlètic Masnou com a coordinador. “Això em va fer una especial il·lusió. Jo soc un romàntic i per mi va suposar tancar el cercle que va començar quan jo tenia 10 anys. D’aplegapilotes a coordinador”. Va exercir el càrrec fins que el va haver de deixar el 2017 perquè la seva tasca era incompatible amb la feina que li acabaven d’oferir a la Federació Catalana de Futbol, amb la qual ja portava temps col·laborant de forma voluntària. També s’acabaria convertint en ambaixador al Maresme de la Fundació de la FCF.
Però en Moha mai ha perdut el contacte amb les seves arrels, un fet que considera imprescindible per créixer com a persona. Almenys un cop a l’any retorna a Buyafar per veure els seus amics de la infància, els seus cosins i la seva àvia. “Fa dos anys m’hi van acompanyar dos companys de l’Alella i es van sorprendre que les dones es banyessin a la platja amb vestit llarg. Jo els hi vaig dir que estava content perquè era un pas endavant molt gran. Quan jo vivia allà no les deixaven banyar-se”.
