Dijous, 5 Desembre 2019

ENTREVISTA

Roberto Cachán: “L’esport és un dels camps que més projecta la part simbòlica de l’ésser humà i la vida”

L'antropòleg esportiu conversa amb 'La República Esportiva' sobre la relació del futbol amb els rituals religiosos i tribals

Estem tan endinsats en el món de l’esport que no ens adonem de la força simbòlica que posseeix. Aquesta es manifesta sobretot en els esports de masses, capitanejats pel futbol. Encegats per la passió, fins i tot els més ateus portem a terme rituals típics de la religió sense adonar-se’n. Però Roberto Cachán (Lleó, 1969), antropòleg esportiu, se n’ha adonat i ha dedicat anys a estudiar l’assumpte, molt poc explorat a dia d’avui. Així, la seva tesi Deporte o religión: un análisis antropológico del fútbol como fenómeno religioso es converteix en un punt d’inici.

L’esport, i el futbol en particular, està ple de metàfores per explicar la vida.

L’esport és un dels camps que més projecta la part simbòlica de l’ésser humà i la vida. Destaca el valor i el patiment i és un reflex de les pors del dia a dia de la societat. Émile Durkheim citava les formes elementals de la forma religiosa més enllà de la religió: espais grans, música celestial i massa de gent. Tot això ho té l’esport, sobretot el futbol. I és tranversal i fàcil de seguir, com el fet religiòs.

La seva part simbòlica s’accentua en un moment de crisi econòmica i de valors en la societat?

   

L’esport pot ser un element que inciti a les persones a actuar en moments de crisi perquè les fa sentir part d’un grup. En les derrotes es fa servir la comunió interior, un concepte d’arrel religiosa, per aixecar-se com a grup.

Els clubs de futbol són tribus?

En certa manera, sí. Els seguidors d’un equip són la massa que anima els representants d’aquella tribu. A més, l’esport dona peu a moltes pràctiques tribals. Hi intervenen les supersticions, les pors, els amulets, els rituals…gestos com l’intercanvi de banderins abans d’un partit en són un exemple, igual que escollir atacar sempre a la mateixa porteria en el primer temps quan es juga com a local. I també treure el Pulpo Paul durant el Mundial de Sud-àfrica per tal que adivini els resultats. Aquí apareix la figura de l’adiví, del curandero, també plena de connotació religiosa. I el periodisme mateix fa prediccions sobre allò que passarà. Això ven. Per aprofundir sobre el tema, recomano llegir El fútbol: mitos, ritos y símbolos, de Vicente Verdú.

Tots els esports tenen tan present la connotació religiosa?

Cada joc té la seva arrel simbòlica i religiosa i molts procedeixen del món de la pastura i del treball. El llençament de barra que portaven a terme els ferrers en acabar el seu torn és l’origen de disciplines com el llençament de javelina, les bitlles o la petanca. I d’altres són fruit de la necessitat de supervivència de l’ésser humà: el llençament de disc, el salt d’alçada o el tir amb arc.

En el teu estudi antropològic sobre l’Ademar de Lleó vas descobrir que tots els jugadors del primer equip portaven tatuatges. És casualitat?

No, no ho és. Té a veure amb el moment que estem vivint i en l’esport s’accentua. Hi ha una retribalització de la societat. Les agències de viatges no paren de proposar viatges iniciàtics a llocs perduts amb la pretensió de retrobar-se amb un mateix i descobrir l’essència de la vida.

 

Roberto Cachán, antropòleg esportiu.

Cada vegada els esports de resistència tenen més practicants.

Això té molt a veure amb aquesta cultura de l’esforç que s’ha instaurat i la qual, a vegades, arriba a nivells sadomasoquistes. Com més dolor, més plaer. I a molts practicants els hi és igual si això, per exemple, els treu temps per estar amb la familia. La majoria de vegades la pràctica d’aquest tipus d’esport té a veure amb una promesa, amb un propòsit de superació personal o amb una intenció de revertir situacions complicades. Són els mateixos arguments que et donaran la majoria de peregrins que fan el Camí de Santiago. Als anys 80 i 90 es van posar de moda el ioga i el fitness, i ara la tendència ha derivat cap els esports de resistència. En l’esport i en la vida ara manen les experiències extremes.

Vostè ha estudiat el llenguatge que es fa servir en els mitjans de comunicació per parlar de l’esport i ha descobert que s’usen molt els conceptes religiosos.

Sí, fins ara s’havia teoritzat sobre l’ús del llenguatge bèl·lic en l’esport, però no sobre el religiós. I aquest també és utilitzat a diari. Fins i tot, en la publicitat. David Beckham va aparèixer en un anunci de Pepsi fent de Crist amb una bandera anglesa i en un de Nike uns sacerdots van jugar a futbol al Partenó. I hi ha més camps que es relacionen  amb l’esport. Jo no ho he estudiat ni llegit cap estudi sobre el tema, però estic segur que si un psicòleg sexual es posés a analitzar l’esport, hi trobaria aspectes freudians.

Per què en les gestes esportives hi ha més llenguatge bèl·lic que pacífic?

Perquè el bèl·lic ven més. El cervell presta més atenció a la informació si li parlen de guerra que si ho fan de pau i tranquil·litat, dos conceptes que considera més banals.

Un futbolista ha de ser un referent per la societat?

Jo crec que un futbolista ha de ser conscient de la seva enorme influència i s’ha de comportar com un exemple. I ells són els primers que ho posen en pràctica quan visiten hospitals. Davant d’aquests actes, els clubs venen valors com la solidaritat i la beneficiència. Si t’agrada ser un referent quan fas coses positives, també has d’entendre que ho ets quan en portes a terme de negatives.

Faig la pregunta d’una manera diferent. La societat s’equivoca agafant com a referents els futbolistes?

El problema és que, per desgràcia, la societat agafa com a referents a certs futbolistes amb valors molt dubtosos. I els nens volen el seu cromo i porten la seva samarreta. Són l’exemple de l’èxit immediat i la cultura de pretendre arribar lluny sense esforç. Evidentment, són referents poc adients.

Quin paper tenen els pares en això?

Molts pares són els primers que adoctrinen el fill perquè sigui d’un equip concret o volen que aconsegueixi en l’esport allò que ells no van ser capaços d’assolir. Es pot veure en qualsevol camp de futbol en partits d’alevins o infantils. És complicat que aquest tipus de persones puguin fer veure al seu fill que s’ha equivocat en escollir el seu referent.

 

 

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,820M'agradaAgradda
2,312SeguidorsSeguir

Més llegides