Divendres, 24 Maig 2019

Roger Vinton: “Estic convençut que vivim i habitem en una ficció”

El personatge misteriós torna a les xarxes socials amb molta energia i realitzarà una col·laboració fixa amb 'La República Esportiva', tal i com explica en aquesta entrevista

|

Roger Vinton és un pseudònim. Un personatge de Twitter que, evidentment, reflecteix les opinions i reflexions d’una persona real que prefereix mantenir-se en l’anonimat, tot i que la tria d’aquest nom i cognom no és aleatòria i té plena relació amb el seu entorn més proper. Ara fa sis mesos, l’autor del llibre d’èxit ‘La gran teranyina’ va deixar de piular. Era actiu, intens i incisiu amb l’actualitat, però d’un dia per l’altre i sense avisar va abandonar la xarxa per prendre’s un descans.

Aquest dijous 14 de març, Roger Vinton torna a escena. És un dia especial per a ell. Recupera la regularitat a Twitter i en les publicacions al seu bloc, a la vegada que començarà una col·laboració fixa amb La República Esportiva que el durà a escriure dos reportatges mensuals. Sempre dins el seu estil misteriós, Vinton explica els motius de la seva aturada i els nous projecte a emprendre durant els darrers mesos.

Publicitat    

Roger Vinton torna avui dia 14 de març. Per què un 14 de març?

Precisament el dia 14 de març és una data especial, no és una data qualsevol. El 14 de març és el meu aniversari, com saben molts seguidors, i també l’aniversari de la sortida del llibre. I hi ha una sèrie de coincidències més que qui em segueixi de manera recorrent i qui tingui el llibre també sabrà veure.

Per què hi ha hagut aquesta aturada sense piular?

Són sis mesos sense dir res. Crec que és important que, malgrat sovint faig bromes i hi ha un sentit de l’humor constant, el compte reflecteixi com és la meva vida. Si en algun moment donat hi ha un fet transcendent que em frapa, em sembla lògic que això afecti al compte de Twitter i a allò que explico públicament. Ara fa sis mesos vaig tenir una experiència que em va marcar bastant i vaig decidir allunyar-me una mica i descansar. Ara ha passat mig any i torno a tenir energies.

Es pot explicar alguna cosa de l’experiència?

És bastant personal i si l’expliqués la gent tampoc em creuria. Per tant, no cal entrar en detalls.

Provi-ho.

Diguem-ne que si tens una percepció diferent de la realitat com tinc jo, a vegades tens experiències que se surten del normal i coneixes gent que se surt del normal. I a mi, de tant en tant em passen coses així. Tinc una visió diferent de la realitat i estic exposat, per la gent amb la qual em relaciono, a què em passin coses poc habituals pel comú dels ciutadans. I a vegades, m’afecten.

Què vol dir que tingui una percepció de la realitat diferent de la resta de la gent?

A vegades ho he explicat en els meus escrits. De fet, en tinc un que es titula ‘Qui sóc jo’ on explico quin és el meu plantejament sobre la realitat i sobre la vida. Ho explico clar i negre sobre blanc. Això, unit a la meva sinestèsia, que em fa percebre la realitat un pèl diferent a la resta de la gent, fa que tingui una òptica que potser no és la més comuna. Que cadascú rellegeixi allò que he deixat per escrit i interpreti.

Sembla molt curiós. Posi un exemple d’aquesta manera d’interpretar la realitat de manera diferent.

Simplement, interactuo amb el món que m’envolta donant un sentit a les coses. A tot. Puc arribar a considerar que la realitat em parla. Hi ha molts detalls, siguin coincidències o no, que tenen un significat. I segurament el 90% de la gent els menysprea, els ignora o simplement no els veu. Jo faig cas a aquests detalls, els relaciono amb altres fets que m’han passat i els dono un sentit. Per a mi, hi ha un fil narratiu en tot. Potser per a la gent aquest fil no existeix o són pures coincidències. Jo ho observo, ho relaciono i en trec conclusions. I així, part de la meva manera d’actuar ve relacionada amb el fet que tinc la sensació que els fets que m’envolten em parlen i em dirigeixen.

Això és molt misteriós. Com Roger Vinton, en general.

Sí, sóc molt misteriós i el meu món també ho és. És cert.

Per què ho és tant?

El misteri m’ha atret des de molt petit. Realment, les coses que m’interessen de la vida són les misterioses, les que has de traspassar una cortina per veure què hi ha al darrere. Les coses evidents no m’interessen tant. M’atrauen les coses que hi són, però que no les veiem. Coses que influeixen, però que no les notem directament. En part, la meva vida és això, descobrir què hi ha darrere d’allò que molts anomenen el vel d’Isis.

Això vol dir que creu en el poder supranacional d’entitats com el Club Bilderberg?

Sense entrar a etiquetar i a donar noms, penso que hi ha la possibilitat que les coses no siguin ben bé com ens les expliquen. Hi ha una realitat oficial, que és la que veiem als mitjans, que no s’ajusta a la realitat real. En certa manera, estic convençut que vivim i habitem en una ficció. I això és bastant demostrable quan tirem la vista enrere i quan revisitem coses que hem passat, que en el seu dia van tenir una explicació oficial i que trenta o quaranta anys després veiem que aquella explicació era una impostura per amagar la realitat. En aquest sentit, sí que crec que la realitat no és la capa evident que veiem, sinó que s’ha de gratar per trobar-la.

Creu que vivim en una ficció. Per això potser ha creat un personatge de ficció?

Creus que sóc un personatge de ficció?

Home, veient-lo al davant, no. Però a les xarxes sí que ho és.

A les xarxes sóc molt autèntic perquè dic coses que penso i sento, molt més que d’altres que són coneguts i que utilitzen les xarxes per vendre un producte o una imatge que no és la real.

Ara tornem al ring. Tornem amb força?

L’interessant és que tornem amb projectes. Aquests dies anirem explicant una sèrie d’iniciatives que posarem en marxa que jo crec que agradaran els seguidors i obriran noves fronteres per a la gent que s’ho ha passat bé llegint-me.

Un d’aquests projectes va en direcció el Camp Nou?

Sí, no és cap secret que estic treballant un tema vinculat amb el Barça. És una feina de llarg recorregut. Que la gent no s’esperi que estigui culminada en els propers mesos. És una manera d’explicar la història del Barça diferent de com s’ha fet fins ara. Tampoc vull entrar més en detalls perquè sóc molt minuciós treballant, sempre ho vull tenir tot molt ben documentat i contrastat i això em fa ser molt lent. Aleshores, aquesta lentitud podria ser aprofitada per altres per fer alguna cosa semblant i sortir abans que jo, un fet que seria un problema.

S’assembla una mica a ‘La gran teranyina’?

Sí, té un patró semblant, no hi ha dubte. El cert és que també hi ha una diferència molt gran. ‘La gran teranyina’ és una foto fixa de tota una sèrie de gent i de relacions i si vols estudiar el Barça de manera cronològica el plantejament ha de canviar. No és una foto fixa del moment actual, sinó que s’han d’analitzar els 120 anys d’història.

A banda d’això, ja es pot dir, que farà aparicions a La República Esportiva parlant de fets de l’esport dels quals no se n’aprofundeix.

Correcte. Començarem a fer una sèrie d’articles en els quals parlarem d’esport, pero d’una manera diferent. No parlarem de pilota. Explicarem aspectes que són molt interessants i que ningú s’entreté mai a explicar-los. Aspectes vinculats a les finances del futbol, a formes de funcionar dels clubs o aspectes de la història de l’esport que haurien de ser de coneixement públic però que ningú fa l’esforç de rescatar-los i explicar-los de veritat.

Això ho deia precisament a l’inici de l’entrevista. Li agrada veure el món des d’una perspectiva diferent. Amb aquests articles provarà d’explicar al públic la manera com vostè entén el món de l’esport?

Fer aquest esforç és fonamental. L’objectiu és aconseguir que la gent descobreixi que hi ha coses que li agraden i que no sabia que li agradaven. Pot ser una mica embolicat, però la idea la tinc molt clara. Hi ha aspectes de l’esport, però també de les finances, l’empresa o les matemàtiques que poden ser molt atractius però que sempre s’han explicat malament i han generat anticossos. S’ha de fer l’esforç i tenir empatia per posar-te al lloc de la gent que no coneix el tema perquè s’enganxi i li agradi. Certa gent que publica coses es deixa endur per l’ego i només vol demostrar que en sap molt sense pensar en el lector. El procés ha de ser el contrari.

Temes que s’han explicat malament per una sèrie de raons. Quines? Potser que no interessa que la gent els entengui?

Segurament aquesta és una de les raons. Sempre poso com a primer lloc l’ego, que és la causa de la majoria dels problemes de l’ésser humà, però això segurament també és una raó. Hi ha un cas molt clar, el món financer. Està molt bé que la gent es mantingui en la ignorància perquè així la puc enganyar una vegada i una altra i li puc anar buidant la cartera. Realment, el ciutadà mitjà, amb quatre o cinc conceptes d’economia molt bàsics podria tenir criteri suficient per, quan entra en una oficina bancària, saber què ha de fer per no ser espoliat. Això passa en molts àmbits de la vida i s’hauria de començar a lluitar-hi.

I amb els seus textos provarà de lluitar-hi?

Vull posar el meu granet de sorra perquè hi ha moltes coses que no m’agraden. Veig que sovint es passen per alt coses amb les quals s’hauria de fer una pausa i explicar-les. És la meva intenció.

Parlant d’economia i finances. Vostè que domina el tema, veu viable l’Espai Barça?

En el seu dia, quan es va explicar el senyor Javier Faus va presentar uns números que em costaven de creure. Està documentat en els articles del bloc. D’entrada, es parlava d’un cost de 600 milions d’euros i de finançar-ho en tres vies: una, endeutant-se; l’altra, amb recursos propis de l’Espai Barça; i en tercer lloc 200 milions dels naming rights. En el moment que presenten allò, feia anys que es vantaven que havien reduït el deute que havia deixat Laporta. Aleshores van dir que es volien tornar a endeutar amb 200 milions. Això ja grinyolava. Després, el Barça és poc capaç de generar recursos. El flux de la pròpia activitat econòmica del Barça, diga-li Ebitda o cashflow lliure, és molt escàs. Per tant, generar 200 milions de cop és bastant fantasia. I, finalment, el tema dels naming rights depèn del mercat, però si s’aconsegueixen 200 milions d’euros serà hipotecant un actiu que no podràs explotar en 20 anys, que és una barbaritat de temps. Els números grinyolen una mica i no hi tinc gaire confiança. De fet, quan parles amb experts et diuen que el projecte no baixarà dels 1.000 milions. Com a soci prudent prefereixo que no comencin les obres, perquè podem quedar atrapats en el deute com vam quedar l’any 1957 quan es va inaugurar el Camp Nou.

Un dia em va explicar que Messi valia zero euros en els actius del Barça. Ho pot desenvolupar?

Sí, a nivell de balanç, a nivell comptable, els jugadors són un actiu del club. Segurament, el principal. Però què passa, els que valen són els jugadors que has comprat. Si has comprat un jugador per 50 milions, el tens a l’actiu amb un valor de 50 i el vas amortitzant com si fos una màquina. Però és clar, hi ha jugadors que no has comprat, sinó que els has fabricat tu, com Messi. Messi, per venir del planter, val zero en el balanç. Aquest és un tema que la gent que fa les normes comptables dels clubs s’hauria de replantejar. Un exemple. Fa anys, el Madrid ho fitxava tot de fora i nosaltres teníem el nucli de la plantilla de jugadors del planter. Què passava? Comparaves els balanços i el Madrid tenia un actiu molt més gran que el del Barça. El Barça tenia grans jugadors, però com que no els havia comprat tenien un valor de zero en l’actiu. És una circumstància una mica estranya, sobretot quan això té repercussió amb altres coses. Si vas a demanar un crèdit es mirarà el tamany del teu actiu i això influeix, estàs en desavantatge amb altres clubs.

Bé, ara torna a Twitter. Aquella piulada amb el vídeo d’un semàfor canviant de color, què volia dir?

Aquelles piulades tenen un sentit. Fins i tot, més que el del semàfor, també els àudios. Si algú ha fet recerca i ha buscat aquells àudios per arribar a una conclusió ja els dono per ben emprats. Jo volia generar curiositat, que és un motor de coneixement fantàstic, i si algú ha arribat allà on s’ha d’arribar, perfecte. Però hi havia una cosa més interessant encara, que és la figura d’Atles que hi ha al Rockefeller Center, de la qual vaig penjar-ne una foto. ‘La rebel·lió d’Atles’ és el títol d’un llibre que jo esmento als meus escrits, que és molt interessant. La figura de l’Atles aguantant el món, tant pel què fa la referència al llibre com per la interpretació que jo li dono, és molt important per a mi.

Per què és tant important?

Perquè el llibre explica una història molt interessant sobre el poder al món i sobre una societat més o menys imaginada. I després perquè a vegades em sento com aquell Atles, com aquell subjecte que aguanta el món. Sento que en la societat que m’envolta passen coses que m’agradaria canviar i que potser, fins i tot, sé com canviar però no tinc prou energia ni capacitat per fer-ho. És bastant esgotador i dolorós veure que tens la sensació que les coses van per un camí equivocat, però no tens prou capacitat per canviar-ho. És una sensació angoixant.

Aquestes piulades misteriores, a banda de la de l’Atles, què volien dir?

La del semàfor és, primer, una piulada eminentment estètica. Després, una piulada lynchana, ja que m’agrada molt David Lynch. I per acabar, era una piulada oberta a interpretacions. És un vídeo gravat al centre de Manhattan i allò que em va interessar més van ser les respostes que vaig rebre. Molts feien interpretacions en la línia que es tancava un camí i se n’obria un altre en una direcció diferent.

Era cert? Es tanca una porta i se n’obre una altra?

Visc en un estat permanent de tancar i obrir portes. Encaixaria bastant, és força cert.

Entenc que molta gent ha perseguit el personatge de Roger Vinton per arribar a la persona. Algú s’hi ha aproximat molt?

De fora del meu cercle ningú ha arribat a la meta. De dins, sí. Hi ha gent que em coneixia prèviament que, per circumstàncies, ha esbrinat qui era. Ja sigui per la veu, en alguna entrevista de ràdio o per algun altre motiu. Que jo sàpiga, de fora el meu cercle no, però pot ser que algú hagi arribat a trobar la sortida del laberint i que jo no en sigui conscient.

Li consta haver tingut alguna persecució pel fet de publicar ‘La Gran Teranyina’?

Jo no he notat res. Ningú m’ha amenaçat, però és possible que passin coses que jo no sàpiga. Pot ser que coses que he provat, col·laboracions que no han sortit bé, siguin conseqüència d’això. Ves a saber. Potser realment s’ha tancat alguna porta en aquest sentit, algú que ha volgut prendre precaucions.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,799M'agradaAgradda
2,174SeguidorsSeguir

Més llegits