Divendres, 24 Gener 2020

Un camí llarg i lent

– “Ei, que l’estiu vinent fan el Mundial de Futbol Femení a França!”
– “Ah sí? És a prop, interessant…”
Aquest estiu hem viscut el Mundial de Rússia i els amants del futbol ja estan esperant amb candeletes que passin els propers quatre anys o, si més no, que arribi l’Eurocopa. Pregunteu al vostre voltant i, segurament, podreu comptar amb les dues mans la gent que espera la versió femenina d’aquestes competicions amb la mateixa ànsia i efusivitat. Això sí, sempre en cas que s’hagin assabentat prèviament de l’esdeveniment.

El debat ja no es centra només en si el futbol femení ha evolucionat, ja que sí que ho ha fet, i molt. La professionalització és una realitat i clubs grans pugen al tren, com és el cas del Manchester United, que enguany tindrà LES “Red Devils”. El nombre de federades ha augmentat de les 44.123 el 2016 a les 60.329 el 2017, segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives 2018, i Catalunya és la comunitat que té més llicències, 11.515 en total. Entre l’oferta televisiva ja trobem més partits de futbol femení i els mitjans de comunicació ofereixen més informació. Es pot dir que s’ha anat normalitzant la imatge de la nena, noia o dona futbolista.

Però, el futbol femení té el reconeixement suficient? No, això encara queda lluny i en àmbits molt rellevants. El sou de les futbolistes professionals segueix essent inferior al dels homes, com també ho és la remuneració per títol guanyat. Les dones que volen ser àrbitres o entrenadores en categories altes, encara no disposen de les mateixes oportunitats que els seus companys. La presència femenina és escassa quan es tracta de càrrecs de responsabilitat en clubs, federacions i organitzacions esportives. Elles només apareixen en primera línia quan han aconseguit una fita molt important. Pocs camps de ciutats i pobles s’omplen quan qui juga és l’equip femení del club.

Les dones han aixecat la veu i s’han realitzat passos importants, sí, però tot va molt lent. Les campanyes i els actes de promoció del futbol femení per part de totes les entitats esportives s’han de traduir en accions reals, no només en eslògans i pancartes. Fa molt temps que llegeixo i sento la següent frase: “Hem avançat, però queda un llarg camí per recórrer”. Tinguem en compte que el camí cap a la igualtat no ha de ser interminable.

Segueix-nos a

2,815M'agradaAgradda
2,318SeguidorsSeguir