Diumenge, 24 octubre 2021

El Barça ha preferit aguantar a arriscar i empata sense gols a Sevilla

Ha faltat decisió per endur-se el partit i ha guanyat el conservadurisme

|

El nou futbol, amb tantes interrupcions que provoquen moviments tècnics i tàctics, cada cop va assemblant-se més al bàsquet i, en el bàsquet tothom sap que, si s’arriba a un final ajustat, hi ha dues opcions: aguantar o arriscar i, a Sevilla, en els moments finals, el Barça no ha acabat d’arriscar. Amb la por que el contrincant l’agafés desprevingut amb un “triple” des del mig del camp (ha estat a punt de passar amb dues escapades locals, que Ter Stegen ha resolt) la decisió del cos tècnic ha estat preferir mantenir el punt de l’empat a anar a buscar-ne els tres. Normalment, un empat a casa del tercer classificat podria llegir-se com un resultat positiu, però estem en una minilliga de dos candidats i del tercer en avall ja no compten i, si es vol guanyar el campionat, se’ls ha de guanyar a tots. Ja ens va sorprendre Setién, a la roda de premsa, anunciant que “no sempre es pot guanyar i que es perdrien punts”. Així no es pot anar a Sevilla i fer sortir Riqui Puig, en el minut 88, quan el que tocava era jugar amb Ansu Fati. A més, no havia de ser o l’un o l’altre que, amb allò de tres “finestres” per a cinc canvis, es podien haver fet els dos de canvis alhora, però, fent-ne només un, es tancava definitivament l’opció de l’altre. I això que, amb aquest nou futbol, el minut 88 no són els minuts de les escorrialles, com es diu en el bàsquet, sinó que encara hi ha molt partit, que no hi ha matx que no arribi, com a mínim, al 95.

El Barça ha començat amb la defensa esperable. Al mig del camp, on hi ha més on triar, repetia Rakitic, que va prenent un pes que abans de l’aturada no tenia, i avui ha respost bé a la continuïtat que li han ofert. També Arturo Vidal, que de moment juga a més fora, ara que no té massa sentit la diferència entre casa i fora. I al davant la novetat ha estat veure Suárez d’entrada i agafant Braithwaite com a tercer davanter, com va ser en el primer partit de la mini-lliga.

La Sortida del Sevilla ha estat forta però ràpidament neutralitzada pel Barça a partir del que més bé sap fer, amb la possessió, per anar-se imposant cada cop més fins a un pic on hi ha hagut dues faltes gairebé consecutives (minuts 20 i 23), ambdues executades per Messi i que anaven entre els tres pals. Molt seguidament hi ha hagut encara més accions de perill en el moment on solament calia que un gol certifiqués el domini visitant.

Un detall tècnic interessant ha estat en la primera de les faltes executades per Messi, que era ideal: des del seu perfil i no massa fora de l’àrea. Hi ha hagut una doble precaució defensiva: Munir estirat a Terra i Kundé sortint ràpidament enrere des de la tanca just en el moment en què l’argentí impactava la pilota per dirigir-se anar al pal allunyat del porter just allà on la pilota anava a entrar i el defensor hi ha arriba just per treure-la. Tàctica en estat pur d’un entrenador, Lopetegui, que havia estat porter. Tàctica i també molta por a les faltes tretes per Messi.

Així les coses arriba la pausa d’Hidratació, en una Sevilla a 28 graus, i hi hem vist Lopetegui parlar molt i gesticular encara molt més, un autèntic “temps mort” de bàsquet, que ha funcionat perquè, acabada la pausa que havia truncat el moment dolç del Barça, les forces s’han equilibrat i no ha passat gairebé res més fins als minuts afegits on hi ha hagut una enganxada entre Messi i Diego Carlos. Messi l’ha empentat, però no prou perquè l’armari brasiler anés a terra. Tangana, targeta Busquets i descans. Els jugadors del Sevilla li han menjat l’orella a l’àrbitre tota l’estona fins al xiulet d’inici de la segona part.

La segona part comença com ha acabat la primera, però va decantant-se progressivament a favor del Sevilla: dues aturades de Ter Stegen, primer a un proper i duríssim xut d’Ocampos i seguidament a un altre de Munir, llençat en carrera. El Sevilla que havia modificat el dibuix posant tres centrals, com el Leganés fa quatre dies, estava entortolligant l’atac blaugrana i la sensació passa de què els blaugranes vulguin desgastar el rival i “madurar el partit” a què sembli que no poden.

Comença el primer canvi de contenció: Arthur s’incorpora al joc en el lloc de Braithwaite: de tres a dos davanters, encara que, suposadament, es compta amb les arribades d’Arturo Vidal. De nou, l’única ocasió clara és a pilota parada, en el minut 27, i ara és el porter Vaclik, qui la treu, quan l’esfèrica baixava, no queda clar si per anar a dins.

Amb la segona pausa d’hidratació es desfà la idea del primer canvi i entra Griezmann per Vidal, de nou tres davanters. És una bona idea, però es manté Suárez al camp perquè completi els noranta minuts. La lògica deia que era mala idea, però Suárez ha, força fos, ha aparegut per fer una rematada, a centre d’Alba, que hauria pogut ser la bona.

I com hem dit a l’inici: aguantar o arriscar? Amb Ansu Fati escalfant, és Riqui Puig qui surt en el minut 88 per Rakitic. El domini en els darrers minuts és per al Barça, el Sevilla és el primer que dóna per bo l’empat, però aquest domini és sense massa perill real. Amb el temps exhaurit, arriba la darrera jugada, un córner al que Ter Stegen puja per rematar, que passa sense pena ni glòria. No hi ha hagut ni èpica en els segons finals. El Barça no té clar, a diferència de l’Espanyol, que aquesta minilliga són onze finals, els pericos per salvar-se i els blaugranes per guanyar-la. L’actitud ha de ser d’anar cada partit a totes i això no el cos tècnic culer no ho ha acabat de veure. Encara deu pensar que hi ha un recorregut a mitjà termini i no és així. Com en el bàsquet, els minuts finals són irrecuperables.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,336SeguidorsSeguir

Opinió