Dijous, 7 juliol 2022

El Suprem anul·la una multa de 2,1 MEUR d’Hisenda a Gerard Piqué per l’IRPF i els drets d’imatge

El tribunal admet el recurs del futbolista i cancel·la la sentència de l'Audiència Nacional

|

El Tribunal Suprem ha anul·lat la multa de 2,13 milions d’euros que l’Agència Tributària va imposar al futbolista del Barça Gerard Piqué per la seva cotització a la Seguretat Social d’Anglaterra i la gestió dels seus drets d’imatge. L’Audiència Nacional havia avalat la multa, però ara el Suprem ha fixat una nova jurisprudència que estableix que les cotitzacions obligatòries en altres països de la Unió Europea es poden deduir de les despeses d’IRPF. També considera que els drets d’imatge de Piqué no eren fruit de capital mobiliari sinó d’una activitat econòmica gestionada pel seu germà en una empresa que tenia altres activitats.

El recurs contenciós-administratiu seguit davant l’Audiència Nacional va tenir per objecte la resolució Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), que, només parcialment, havia estimat la reclamació formulada pel futbolista davant de l’acord de liquidació tributària dictat per la Dependència Regional d’Inspecció de la Delegació Especial de Catalunya, per l’IRPF del 2008 al 2010, així com contra les sancions imposades d’1,4 milions i 678.000 euros aproximadament.

La primera qüestió plantejada consistia a determinar si les cotitzacions pagades a la Seguretat Social –o entitats gestores de les assegurances socials– en un altre estat de la Unió Europea, quan aquestes siguin obligatòries per als treballadors, es poden considerar com a despesa deduïble dels rendiments del treball a l’IRPF. Aquestes cotitzacions havien estat abonades pel futbolista quan jugava al Manchester United, sent detretes pel club de les seves nòmines mensuals per fer front al National Insurance, sistema equivalent a la Seguretat Social espanyola.

El Suprem diu que “cal entendre que estem, igual que les cotitzacions a la Seguretat Social, davant obligacions coactives legalment imposades com a conseqüència del desenvolupament del treball per compte aliè”. En concret, el Tribunal Suprem recorda que “resulta connatural a l’essència del tribut que totes aquelles despeses per a l’obtenció del rendiment es dedueixin, i entre elles resulten evidents que s’han de contemplar aquelles que s’imposen obligatòriament, com són les cotitzacions a la Seguretat Social, sense distinció, tal com es fa per la mateixa llei, per la qual cosa, obtinguts els rendiments objecte del gravamen cal deduir aquestes despeses, entre les quals hi ha aquestes cotitzacions coactives i obligatòries que es deriven per la prestació de treball per compte aliè realitzat al Regne Unit, quan, i no es discuteix, conforme a la normativa del país ha de cotitzar obligatòriament en prestar el treball per compte aliè”.

Per tot això, el Tribunal Suprem fixa la doctrina següent: “Les cotitzacions pagades a la Seguretat Social –o entitats gestores de les assegurances socials– en un altre estat de la Unió Europea, quan aquestes siguin obligatòries per als treballadors, s’han de considerar com a despesa deduïble dels rendiments del treball a l’IRPF”.

La segona qüestió suscitada, en relació amb el mateix impost, venia determinada per les concretes circumstàncies concurrents en el recurs plantejat, i consistia a determinar si els rendiments obtinguts directament –és a dir, sense intermediació d’una societat– per qui cedeix els seus drets d’imatge a tercers i que portin causa diferent del mer ús passiu d’aquests drets, en la mesura que impliquin el desenvolupament d’activitats addicionals de caràcter personal per part del cedent de drets d’imatge esmentats, s’han de considerar rendiments del capital mobiliari o activitats econòmiques. L’Audiència Nacional s’havia decantat per considerar aquests ingressos com a rendiments del capital mobiliari, rebutjant que fossin rendiments d’activitats econòmiques, perquè considera nul el contracte celebrat entre el futbolista i l’entitat que explotava els drets.

El Tribunal Suprem, que ja s’havia pronunciat sobre aquesta qüestió en relació amb altres futbolistes, insisteix que el denominador comú de la mateixa “és el seu casuisme, ja que jurídicament no sembla que la distinció tingui cap dificultat, però serà cada cas i les seves circumstàncies particulars concurrents les que condueixin a una qualificació o altra”. El Suprem retreu a l’Audiència Nacional que bàsicament es limités “a incorporar la conclusió a què arriba, és a dir, que no existeix una ordenació per part del recurrent de mitjans personals i materials, però prescindeix de més detall”.

Per contra, considera que “el cert és que consta que a l’entramat empresarial que gira al voltant de l’entitat Kerad Project, amb interessos en diversos sectors, i en què Piqué posseïa una participació majoritària del 70%, expressament un dels socis minoritaris, el germà, tenia assignada la gestió dels drets d’imatge, és a dir, existia una persona designada per a l’organització i la gestió d’aquesta activitat, a part del mateix futbolista; és ben significatiu que l’examen que fa la Inspecció dels exercicis 2011 a 2014, i que el porta a concloure que estem davant de rendiments d’activitats econòmiques per excedir amb molt el que és el mer exercici del dret d’imatge, es realitza sobre contractes similars i respecte de gairebé els mateixos contractants, de manera que cal identificar continguts contractuals molt similars; continguts que van servir a la Inspecció per considerar que els rendiments procedien d’una activitat econòmica”.

La sentència del Suprem ressenya els contractes subscrits per aquesta entitat, amb diferents continguts publicitaris, i conclou assenyalant que s’hi pacten “obligacions contractuals que excedeixen del que és el mer exercici i explotació dels drets d’imatge, constituint una activitat que necessita l’ordenació de mitjans personals”. “Recordem que una persona s’encarregava de l’organització per explotar aquests drets i materials, ja que s’exigeix als diversos contractes una activitat que transcendeix la mera utilització i explotació de la imatge del recurrent per tercers”.

En conseqüència, fixades aquestes doctrines jurisprudencials, el Tribunal Suprem admet el recurs de cassació, anul·la la sentència de l’Audiència Nacional i estima el recurs contenciós-administratiu en els dos aspectes pels quals el futbolista recurrent formulava la demanda: cotitzacions a la Seguretat Social anglesa i per l’entramat empresarial que gestionava els drets d’imatge. L’estimació del recurs comporta la nul·litat de la liquidació girada al futbolista, així com de la sanció imposada.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,314SeguidorsSeguir

Opinió