Dilluns, 27 Gener 2020

El pitjor dol del ’10’

Messi assumeix la responsabilitat de la patacada de Liverpool, una frustració que encara el persegueix

|

Lionel Messi és com un llibre obert. Incapaç d’enganyar ningú, indefens a l’hora d’amagar el seu estat d’ànim, el llenguatge no verbal del capità del Barça no menteix. L’hem vist somriure quan l’equip funciona, caminar capcot mentre aprofita el temps per reflexionar, palplantar-se i clavar la vista a l’infinit quan es troba impotent i, fins i tot, plorar com a conseqüència de grans decepcions suportades dins un camp de futbol. Messi no dissimula. La seva carrera serà recordada pels seus grans èxits, pels títols assolits amb el Barça i per haver trencat totes les barreres numèriques que separaven els futbolistes extraordinaris de les llegendes, però la història del ’10’ també està forjada per les derrotes.

La Copa del Món i les Copes Amèrica amb l’Argentina, les finals de Copa del Rei davant el Reial Madrid i certes eliminacions europees quedaran assenyalades en l’epopeia del jugador blaugrana. Però cap d’elles haurà marcat Messi com el desencís de Liverpool. Pep Guardiola el va haver de consolar després de la final de Copa del 2011 a Mestalla, com ja ho havia fet Frank Rijkaard el dia que l’argentí va caure lesionat en una eliminatòria davant el Celtic de Glasgow l’any 2008, però allò eren altres temps i Messi pràcticament començava a escriure el seu relat triomfal.

Publicitat    

Aquell jove menut que sentia devoció pels seus entrenadors s’ha fet gran i s’ha convertit en el referent del Barça i de la selecció argentina. Ell marca el camí i el fet que els seus companys el segueixin a cegues el fa sentir responsable. Fins i tot massa. El fracàs d’Anfield ha esdevingut la frustració més pesant de Messi. Fins el punt que el capità s’ha vist obligat demanar disculpes al barcelonisme. “Hem de demanar perdó, no per perdre, sinó per no haver competit”, ha admès a vint-i-quatre hores de la final de la Copa del Rei de Sevilla.

Quan salti a la gespa la seva mirada es transformarà, atacarà la pilota com ho ha fet sempre per tal d’aixecar un nou títol, però abans d’aquesta nova final Messi sembla tenir el cap en una altra banda. “Aconseguir un altre doblet és important, pero ens quedarà una sensació estranya pel què va passar”, ha dit. Tretze dies després segueix donant voltes a la patacada de Liverpool, mostrant i exhibint els seus pensaments en veu alta, reconeixent amb la seva expressió corporal les dificultats per digerir la trompada europea i tot allò que ha significat per al vestidor.

Perquè segons Messi, els jugadors són els culpables d’haver repetit el drama de Roma. Aquesta és la responsabilitat que el capità assumeix i que allunya d’un Ernesto Valverde a qui no té cap intenció d’assenyalar. A l’argentí no li tremola el pols a l’hora d’autorecriminar-se l’actuació d’Anglaterra, parlant obertament i amb consciència, coneixedor del gran respecte que li confereixen els seus companys d’equip i de la necessitat de confessar la bufetada rebuda per l’eliminació d’Anfield. Un impacte únic. “Perdre la final del Mundial és una gran decepció, però aquest partit és més exagerat”, ha assegurat sense por d’expressar uns sentiments que tampoc va contenir després d’errar un penal decisiu en la darrera Copa Amèrica conquerida per Xile.

Messi no defuig la realitat. Ni dins, ni fora el terreny de joc. No ha nascut per ser actor, ni per interpretar cap paper que l’ajudi a emmascarar les circumstàncies. Siguin bones o millorables. “El Messi que jo conec, el que coneixem pràcticament tots, és un Messi real que, sense voler, també s’ha anat convertint en una ficció poderosa. És un Messi sentimental, emocional. […] com més planetari és el seu ressò, com més global és el fenomen, més a prop el sents i més humà et sembla”, descriu Jordi Puntí en l’internacionalment admirat ‘Tot Messi’.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,818M'agradaAgradda
2,321SeguidorsSeguir