Dimarts, 18 Juny 2019

El rei va despullat

Anfield i Sevilla han destapat unes carències que només el resultadisme havia estat capaç d'amagar des de fa temps

|

Ha estat la temporada de l’avorriment. És un dels pocs aspectes que no ha canviat en l’estat d’ànim blaugrana respecte abans de Liverpool. Però el resultadisme, contundent com un tro, havia aconseguit ser l’excusa que impedia el qüestionament públic unànime d’allò que estava succeint. Quan aquest ha fallat, totes les carències han quedat destapades i el rei s’ha adonat que havia anat perdent roba des de fa temps, ningú sap situar el moment exacte, i que finalment s’havia quedat despullat. La decadència mai arriba de sobte, sinó que es va incrustant amb paciència en aquells mecanismes que funcionen fins obstruir-los per complet.

Aleshores, des de la desesperació, pots arribar a alinear de titulars en una final de la Copa del Rei a tres jugadors -Coutinho, Arthur i Semedo- que han rebut l’alta mèdica hores abans del partit i abandonar la discutida proposta per la qual havies apostat en l’últim mes: Arturo Vidal. I t’és indiferent que una setmana abans del partit decisiu expliquessis en roda de premsa que l’enfrontament davant l’Eibar serviria per donar minuts a aquells que jugarien davant el València o que hores abans de viatjar a Sevilla dubtessis públicament de l’estat físic de Coutinho –“tenim alguns dubtes i haurem de parlar després de l’entrenament”- i Arthur –“si està com fa un mes, al 50%, no jugarà. Però està millor”-.

Publicitat    

Des que va arribar al Barça l’estiu del 2017, Ernesto Valverde no ha sabut o no ha volgut explicar al seguidor blaugrana i als periodistes quin era el seu full de ruta i, en alguns moments, fins i tot ha semblat que no coincidia amb aquests ni en la definició de certs conceptes futbolístics bàsics en l’ADN Barça. Això va passar, per exemple, quan en la roda de premsa prèvia al partit d’Anfield va sentenciar que havien d’atacar i no pensar en el control de la pilota. Preguntat divendres sobre la qüestió, el tècnic va donar a entendre que se l’havia interpretat malament, però tampoc va deixar clar allò que realment volia dir. En cap aparició pública el Txingurri ha posat sobre la taula una argumentació persuasiva que servís per entendre la seva manera de veure el futbol. Des de la directiva, però, sempre s’ha explicat que aquesta no s’allunya del que s’entén per estil Barça, encara que en dues temporades aquest no s’hagi vist per enlloc.

Valverde simplement és una conseqüència. De la mateixa manera que ho van ser Paulinho, André Gomes i Yerry Mina o que ara ho són Arturo Vidal, Boateng -incorporat dos dies abans que s’anunciés el fitxatge de Frenkie de Jong per executar una contradicció sublim- i Murillo. Tots ells són la conseqüència d’una planificació esportiva dirigida per Pep Segura des dels despatxos, qui ha apostat amb els ulls clucs per la necessitat de múscul, però també de l’atrinxerament del nucli dur de la plantilla que, des de la dictadura del seu currículum, ha fet i desfet amb la intenció de no perdre els seus privilegis. Ni Josep Maria Bartomeu ni Valverde han estat capaços de contradir els seus desitjos.

Fins que els propis jugadors han començat a donar signes de ser conscients que el seu acomodament havia anat massa lluny. Almenys, això es desprèn del “no és la meva feina perquè Valverde és el meu cap i és ell qui decideix si em posa o no” que va deixar anar Gerard Piqué, en una entrevista a El País, en ser preguntat per si l’extremeny ha de continuar la temporada vinent. També es pot entendre un gest en aquest sentit el “no opinaremos” de Leo Messi sobre la possible arribada d’Antoine Griezmann.

Amb l’arribada de les suors estivals, aquesta teoria expressada en públic s’haurà de veure si té una traducció simultània en la pràctica o si torna a ser un gest de cara a la galeria i ‘qui dia passa, any empeny’. En el seu moment, perquè s’acabessin els mals vicis de les patums Pep Guardiola va sacrificar d’un sol tret Ronaldinho i Deco a la plaça del poble -i a Eto’o una temporada més tard-. Ara, per molta tristor que hi hagi en el barcelonisme, sembla improbable que hi hagi una renovació d’aquesta magnitud en el vestidor. Però, si finalment arriba un nou entrenador, difícilment canviarà alguna cosa del paisatge sinó ho fa donant un estrepitós cop sobre la taula.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,823M'agradaAgradda
2,208SeguidorsSeguir

Més llegits