Dimarts, 22 Octubre 2019

Llatina, amb tu va començar tot

Setanta anys del primer títol internacional del Barça

|

Final d’exercici futbolístic coincident amb algunes efemèrides de nivell a Can Barça. Per començar, aquest dimecres s’acompliran 70 anys des de la consecució del primer títol internacional a l’era moderna del club, la Copa Llatina obtinguda a Madrid el 1949. A finals de juny s’ha celebrat en l’anonimat ja habitual els 90 anys de la primera Lliga, just la campanya inaugural de la competició en 1928-29, i els 80 des que es reprengués l’activitat a Les Corts, mesos després d’acabada la guerra civil. Un parell de pinzellades abans de centrar-nos amb la Llatina. La primera Lliga va significar el punt i final de la dècada coneguda com ‘l’Edat d’Or‘ del club, que arrencava amb l’arribada de Zamora i Samitier, els ingredients que faltaven per quallar un formidable equip, curull de grans personalitats i talent. Aleshores, ja amb Carlos Gardel a bord com a primer ambaixador de renom dels blaugrana, els aficionats no li trobaven gaire la gràcia a això del ‘torneig de la regularitat’. Preferien les competicions d’eliminació, molt més intenses, emocionants i concentrades, com el Campionat d’Espanya, avui conegut com a Copa del Rei.

Pel que fa el 1939, quasi mig any després de la caiguda de Barcelona i transcorreguts tres mesos des de l’últim comunicat de guerra amb el triomf dels sollevats, Les Corts va reobrir portes amb un amistós entre una selecció espanyola que lluïa els colors del Barça i l’equip juvenil de l’Athletic Club de Bilbao. Tot plegat, un tuf a humiliació dissenyat contra els ambaixadors esportius de la catalanitat i exaltació del nou règim que feia feredat. Una gran faixa amb els colors de la bandera espanyola cobria l’espai de separació entre gespa i públic. Dalt, a tribuna, onejaven els emblemes de la Falange, del Requeté, de l’Alemanya nazi i de la Itàlia de Mussolini, sense que encara avui sapiguem per quina raó els organitzadors van incloure les dues últimes, més enllà de la complicitat ideològica dels guanyadors a la guerra. El Barça driblava així una desaparició que semblava anunciada, l’especulació digna d’exorcisme de vestir de groc i vermell com homenatge als nacionals -desestimada per coincidència amb els colors de la senyera- i un munt de peripècies prou singulars. Certament, el Barça de la postguerra va renàixer gràcies als ingressos generats per la gira de Mèxic i Estats Units del 37, quan la majoria de l’equip es va veure forçat a romandre a l’exili. Paradoxes dels temps. Com també resulta sorprenent que el club mai no hagi agraït als herois d’aquells dies la seva providencial contribució a evitar la desaparició de l’entitat.

Política i futbol

Publicitat    

Fets els mínims apunts, torn per a la Copa Llatina. Sempre disposat a plagiar nazis i feixistes malgrat fossin ja derrotats, el règim de Franco portava anys rumiant la manera d’aprofitar l’aparador del futbol. Si en caire interior, distreia de la misèria o inoculava conceptes de raça i fúria, de portes enfora podia suavitzar la terrible imatge de la dictadura. Aprofitant la millora en els transports, quatre federacions nacionals van acordar la celebració d’un breu torneig entre els respectius campions. Quedaven cinc anys encara pel naixement de la UEFA i Espanya va agafar la iniciativa organitzativa, adjudicant-se el rol d’amfitrió. Hi acudiren l’Sporting Club portuguès, l’Stade de Reims francès, el Torino italià i el Barça, últim campió de Lliga. Paga la pena aturar-se un moment en el vent a favor que va esperonar l’esquadra blaugrana a causa d’una tragèdia històrica. Just dos mesos abans, el ‘Gran Torino‘ havia viscut la catàstrofe de Superga, accident d’aviació contra la basílica d’aquell indret en el que moririen 31 persones i 18 futbolistes del millor equip europeu, sense discussió, nascut després de la II Guerra Mundial. En una altra carambola del destí, Lázsló Kubala no va agafar aquell avió malgrat trobar-se a prova amb el Toro perquè la seva esposa i fill eren a punt de retrobar-se amb ell a Itàlia. Mesos després, el murri secretari tècnic Pepe Samitier el convenceria de jugar al Barça quan ja ho tenia tot gairebé lligat amb el Madrid. Conjuncions astrals d’aquest nivell són les que, sovint, defineixen les grans fites de la història del futbol.

Tornant a la Copa Llatina, al Torino no li va quedar altre remei que acudir amb un onze format per juvenils i l’Sporting el va batre en semifinals amb jugadors de la mateixa edat per allò de respectar el fair-play. Mentrestant, a l’altra semifinal, el Barça d’Enrique Fernández, que celebrava el cinquantenari de la fundació, golejava a Les Corts sense cap problema als francesos per cinc gols a zero. Bufar i fer ampolles en un partit estranyament situat al calendari, ja a finals de juny.

Renovació radical

La final es va celebrar en un Chamartín a punt de renovació radical. Sis anys després de patir la humiliació de l’11-1 a la Copa, el Barça, en total antítesi, va gaudir del suport del públic madrileny. El repàs de l’alineació sobta avui per la notable transformació que patiria l’onze titular en ben poc temps després de l’arribada de Kubala i el seu cunyat, el tècnic Ferdinand Daucik. Contra els lisboetes, l’uruguaià Fernández situà sobre la gespa Velasco; Calvet, Curta, Calo; Gonzalvo II, Gonzalvo III; Basora, Seguer, Canal, César i Navarro. A la victòria per 2-1 s’hi arribaria amb gols de Josep Seguer i Estanislau Basora, curiosament dos dels quatre, només, supervivents en lla formació que després formaria la mítica alineació de les Cinc Copes. Amb Daucik, Seguer s’endarreria al lateral i apareixerien Ramallets com a porter titular, Martín, Biosca, Bosch, Jordi Vila o Manchón, amb l’enlluernador Kubala d’estendard.

Des d’aleshores, per si cal recordar-ho, el Barça ha estat l’únic equip de tot el continent sempre present a les competicions europees de caire oficial, una formidable distinció de regularitat poc valorada. Molts anys enrere, a la primera dècada del segle XX, s’havia estrenat triomfant en quatre edicions de l’anomenada Copa Pirineus, però en aquell 1949, en aquella  primera edició de la Copa Llatina, iniciava el recorregut pels tornejos internacionals moderns fins acumular, a dia d’avui, un total de 28 victòries. El 1955 arribaria el Torneig de Ciutats amb Fires Internacionals, Copa de Fires que guanyaria tres cops. Aquest últim era, tornem-hi, un trofeu organitzat de manera oficial mentre que el Real Madrid, amb més fortuna i encert, apostava per una novetat privada que el món coneixeria ràpidament com a Copa d’Europa. Colofó amb dedicatòria a Agustí Montal i Galobart, el president d’aleshores, l’home que va obrir una escletxa de catalanisme en la fèrria imposició militar, artífex amb les seves decisions del gran equip de les Cinc Copes i gestor que va comprar els primers terrenys que permetrien, anys després, la construcció del Camp Nou. Però això són ja figues d’un altre paner. Setanta anys de la Copa Llatina, de l’estrena internacional amb èxit, que mereixen ser rescatats de l’oblit aprofitant l’avinentesa d’una data rodona.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,822M'agradaAgradda
2,310SeguidorsSeguir

Més llegits