Dimarts, 26 Març 2019

L’únic jugador que no surt a les fotografies del triomf al Bernabéu

Philippe Coutinho va abandonar el terreny de joc sense celebrar l'important victòria amb els seus companys i l'afició

|


Mentre 17 dels 18 jugadors convocats per Ernesto Valverde es dirigien cap al córner on estaven ubicats els 350 aficionats blaugrana per celebrar el 0 a 1 al Santiago Bernabéu, Philippe Coutinho ja feia uns segons que havia abandonat el terreny de joc amb el cap cot en direcció als vestuaris. És l’únic que no surt a les fotografies de la plantilla del Barça saltant d’alegria per haver eliminat el Reial Madrid de la lluita per la lliga i haver profanat el feu blanc per segona vegada en quatre dies.

El brasiler, carn de traspàs estival, només va disputar 13 minuts ahir dissabte en entrar per un notable Dembélé que hagués merescut finalitzar el partit, sobretot perquè la situació era idònia perquè la seva velocitat aprofités els espais que la defensa blanca deixava mentre buscava el gol de l’empat. Però el Txingurri, segurament pensant més en la gestió psicològica del vestuari a mitjà termini que en l’apartat futbolístic a curt termini, va decidir portar a terme la substitució. L’aportació d’aquest recanvi, a diferència del treball en defensa d’Arturo Vidal, va ser insignificant.

Publicitat    

A ningú se li escapa que Coutinho és una ombra d’aquell que es va plantar a Barcelona a principis del 2018 com el traspàs més car de la història del club -120 milions d’euros més 40 en variables- després d’haver enlluernat el món futbolístic des de la terra dels Beatles. D’arribar com a relleu d’Andrés Iniesta a ser suplent en els dos clàssics consecutius. Entremig, la descoberta que no encaixava com a interior -i l’evidència que mai arribarà ni a l’ombra del nivell del de Fuentealbilla- i que Dembélé li ha passat per davant com a extrem. La conseqüència: el de Rio de Janeiro s’ha endinsat en un procés d’inseguretat i apatia futbolística que no sembla tenir solució abans que finalitzi aquest curs.

Des de principi de temporada fins la lesió del 8 de novembre, el brasiler havia mostrat un nivell notable amb actuacions destacades com la de Wembley o la de l’Inter de Milà al Camp Nou. Però tot va canviar des de la lesió, com si en lloc d’haver-se fet una fissura al bíceps femoral de la cama esquerra, hagués patit una disminució de serotonina. A partir d’aleshores, va endinsar-se en una línia descendent de joc, plena de lentitud i imprecisions, i va desaprofitar amb contundència el tram que el seu rival per la titularitat, Dembélé, va estar lesionat entre finals de gener i principis de febrer.

Coutinho va formar part de l’onze inicial, en un intent desesperat de Valverde per injectar-li seguretat i alegria, en quatre partits consecutius: davant el Llevant -Copa-, l’Eibar, el Llevant -Copa- i el Leganès. Aleshores, va descansar en l’anada dels quarts de final de la competició del KO a Nervión i va tornar a ser titular a Montilivi, en el partit de tornada davant el Sevilla, en l’empat a casa davant el València, en el clàssic d’anada de semifinals de Copa al Camp Nou i a San Mamés. El seu nivell va ser decebedor en la majoria d’enfrontaments i la situació va empitjorar. En els següents enfrontaments fins ara disputats pel Barça Coutinho ha estat suplent en tots, excepte en el 2 a 4 davant el Sevilla del cap de setmana passat.

Totes les oportunitats que li ha donat el tècnic no han servit de res. Tampoc que Leo Messi exercís de psicòleg en un moment tan límit pel futur del Barça a la Copa del Rei com la tornada dels quarts de final davant el Sevilla. L’argentí li va deixar executar el penal que podia suposar l’empat de l’eliminatòria després del 2 a 0 al Sánchez Pizjuán. Coutinho el va transformar i més tard va fer un altre gol, a passada de Messi. Però, malgrat que aquells van ser els seus millors minuts en el tram de temporada posterior a la lesió, no es van traduir en una dinàmica positiva en els partits posteriors i, simplement, van quedar com un oasi entre decadència i decadència.

El rostre taciturn de Coutinho fa patir i desperta empatia. Així com els mals moments d’Arturo Vidal i Dembélé estan emparats per una confiança en sí mateixos que els protegeix de qualsevol apocalipsi, el brasiler mostra una debilitat mental tant fràgil com el fresc de L’últim sopar de Leonardo Da Vinci. Si l’àgora blaugrana intuís que el seu baix rendiment té relació amb sortides nocturnes, ja fa temps que el Camp Nou l’hagués xiulat sense complexes. Però, tot i ser amic de l’adolescència de Neymar -és rar que enguany Arthur hagi anat a l’aniversari del jugador del PSG i, en canvi, no ho hagi fet Coutinho-, el desenvolupament de la trama fa pensar que l’enfonsament en el pou simplement té a veure amb un problema similar a aquell que porta el senyor Agustí a la consulta del psicòleg.


Publicitat

Seguiu-nos a:

Més llegits

Segueix-nos a

2,747M'agradaAgradda
2,073SeguidorsSeguir