Divendres, 24 Maig 2019

Manucho: “Saps què és sortir d’Àfrica per primera vegada i de cop estar al vestuari del Manchester United?”

'La República Esportiva' entrevista al mediàtic futbolista angolès, qui actualment juga al Cornellà a la Segona Divisió B

|

No para de riure. Amb una pilota als peus i sense ella. Però la seva mirada brilla quan hi ha una pilota a prop. Es posa a fer tocs després d’haver entrenat una hora i mitja. Segueix rient. Et dona la sensació que no li faria res tornar a començar l’entrenament si el seu entrenador, Xavi Calm, així ho desitgés. Manucho (Luanda, 1983) és història del futbol espanyol. És d’aquells cromos que provocaran nostàlgia quan faci vint anys que s’hagi retirat. 

L’angolès ara juga a casa nostra, a la Unió Esportiva Cornellà, situada a la tercera posició en el grup III de Segona Divisió B. No sembla que Manucho, qui ha arribat a compartir vestuari amb jugadors com Cristiano Ronaldo, Diego Costa i Scholes i a ser entrenat per Alex Ferguson i José Luis Mendilibar, ho consideri un pas enrere en la seva carrera esportiva. Explica que, cada vegada que arriba a casa després de disputar un partit, és feliç.

Publicitat    

Gairebé tota la teva trajectòria futbolística ha tingut lloc a Europa. T’agradaria retirar-te a l’Àfrica o anar a viure allà un cop pengis les botes?

Encara no tinc clar què faré. Tinc la meva família i molts amics a Angola, però a mi m’agrada molt viure a Espanya. Puc quedar-me aquí i anar de visita al meu país de tant en tant. El temps ho dirà.

Què et va convèncer per acceptar l’oferta del Cornellà, un equip de Segona Divisió B?

Té un projecte molt ambiciós per pujar a Segona Divisió A, com em va explicar el director esportiu, l’Andrés Manzano, i també és un repte personal per mi. Vull aportar la meva experiència als jugadors joves de l’equip. L’objectiu és quedar primers de grup.

Van passar dos mesos entre que vas finalitzar el contracte amb el Rayo Vallecano i vas arribar a Cornellà. Vas tenir opcions de marxar a jugar a altres lligues o, fins i tot, anar a un equip d’Angola?

Vaig tenir propostes d’altres països. Algunes procedents d’Angola, sí. Però jo estic molt adaptat a Espanya i no tenia ganes de tornar a marxar a fora com ja vaig fer quan vaig jugar a Grècia i Turquia.

Aleshores, el requisit era seguir jugant al futbol espanyol?

Sí, això anava per davant de la resta.

Fins i tot, havent de jugar en una categoria més baixa d’allò que és habitual per tu. No et va fer dubtar?

No, perquè a mi m’encanta el futbol. És la professió a la qual m’he volgut dedicar des de petit i jo allò que vull és jugar. No saps com estic gaudint ara! Jugar a futbol em fa feliç, és igual la categoria. Ja vaig estar molts anys jugant a Primera Divisió. El problema és que en el futbol actual ara compta molt l’edat i ja en tinc 36. Però jo sempre dic que em sento com si en tingués 25. La il·lusió encara fa que no pensi en retirar-me. Quan arribo a casa després d’un partit, em sento molt bé. No sé què seria de mi si estigués aturat.

Et veus jugant la temporada que ve a Segona Divisió A amb el Cornellà?

I tant! Ho veig molt possible i seria acomplir el repte que s’ha posat l’equip i també jo a nivell personal. Em faria molt feliç.

Vas tenir mala sort en patir una lesió al bíceps femoral just en el primer partit, al camp del Castelló. Des que vas arribar a principis de temporada, només has pogut jugar amb continuïtat l’últim mes. Ja estàs recuperat del tot?

Sí, va ser dur. A més, venia de no poder fer una pretemporada en condicions tot i que em vaig seguir entrenant en solitari mentre no tenia equip. Aquesta lesió ha estat la més llarga de la meva carrera, però ara ja estic bé. Cada partit que passa em vaig sentint millor i, fins i tot, ja he fet el meu primer gol.

T’ha costat acostumar-te a la gespa artificial del Municipal de Cornellà?

És un gran canvi per mi. Estic acostumat a jugar en gespa natural i en aquella superfície puc ser més ràpid. Però, poc a poc, m’hi vaig habituant. A més, és un avantatge per nosaltres perquè gairebé tots els altres equips de la lliga tenen gespa natural i els costa disputar els partits en el nostre terreny de joc.

Quins records et queden de la teva etapa al Rayo Vallecano?

Són records molt bons. L’afició i la directiva m’estimen molt. I tinc molts amics entre els jugadors actuals i mantinc el contacte amb ells. Al Rayo també vaig tenir mala sort perquè vaig patir una altra lesió i la mort del meu germà. Em va afectar molt.

Ara el Rayo es troba en una situació complicada a la classificació. Veus l’equip capaç de salvar-se?

Sí, el Rayo ha passat per molts moments difícils i en cada un d’ells s’ha superat. Allà ningú es rendeix mai i tots lluitaran fins al final per aconseguir la permanència.

Ja estàs retirat com a jugador de la selecció d’Angola, oi?

Oficialment no, però ja fa temps que no hi vaig. Volia centrar-me en el futbol d’equip i donar oportunitats als jugadors més joves del meu país. Quan era jove i veia que els veterans no es retiraven, estava ansiós perquè em donessin una oportunitat a mi. Considero que he fet molt per la selecció i ara toca que els joves agafin el relleu.

Precisament, el fet de voler anar convocat amb Angola a la Copa d’Àfrica del 2010 va provocar que decidissis marxar del Manchester United per buscar més minuts en un altre equip.

Sí, són decisions que es prenen quan ets molt jove i encara no tens les coses gaire clares. El seleccionador em va dir que només em convocaria si jugava més minuts. Amb el cap que tinc ara, no hagués pres aquella decisió i m’hagués centrat en el United. A més, Alex Ferguson, qui va ser un pare per mi, m’havia dit que els minuts m’acabarien arribant. Però la veritat és que vaig escollir el meu país abans que el United.

Manucho va arribar al Cornellà a principis de temporada. / Sergi Escudero

Tu arribes a Manchester gràcies a que Carlos Queiroz et descobreix quan jugaves amb el Petro Luanda a la lliga d’Angola.

Vaig ser dues temporades consecutives el màxim golejador de la lliga i ell em va descobrir gràcies a uns vídeos. Vaig anar a fer una prova i se’m van quedar.

Tenies 25 anys. Fins aquell moment havies sortit alguna vegada d’Àfrica?

No, mai. Als meus companys del Petro Luanda sempre els hi deia que jo volia anar a jugar a Anglaterra i que ho aconseguiria. Em tractaven de boig (riu). Dos o tres setmanes després d’haver tingut una d’aquestes converses amb ells, un home em va informar que havia d’anar a Anglaterra per fer una prova amb el Manchester United. No m’ho podia creure. El meu somni sempre havia estat jugar allà perquè Andy Cole i Dwight Yorke eren els meus referents aleshores i jo era aficionat del United. Per això, des d’aleshores explico que s’ha d’insistir en els somnis que un té i ser ambiciós. Gràcies a aquesta actitud jo vaig aconseguir sortir d’Angola quan ningú ho veia possible. Les paraules tenen força.

I arribes a Anglaterra i et trobes a Alex Ferguson com a entrenador i a estrelles com Cristiano Ronaldo, Scholes o Nani al vestuari.

Saps què és sortir d’Àfrica per primera vegada i de cop estar compartint vestuari amb jugadors que fins aleshores havies admirat per la televisió? I entrenes amb ells i comproves que tenen una qualitat espectacular. Et preguntes on estàs i si tot allò que t’està passant és veritat. Havia de pessigar-me constantment per comprovar que era real.

Amb quins jugadors et vas portar millor en aquell vestuari?

Em van rebre molt bé Cristiano i Nani perquè parlen portuguès com jo. Sempre estava a prop de Cristiano.

En aquell moment ell ja tenia aquest esperit competitiu espectacular que ha demostrat durant la seva carrera?

Sí, sempre ha tingut aquesta força i aquestes ganes de treballar. En finalitzar els entrenaments, a vegades em quedava amb ell practicant llançaments de falta malgrat que a mi no és un aspecte del futbol que se’m doni gaire bé (riu).

Després d’anar cedit al Hull City i al Panathinaikos, arribes al Valladolid i comparteixes davantera amb Diego Costa.

Diego Costa és una molt bona persona i, a dia d’avui, som com germans. Ens portàvem molt bé dins i fora del camp. Estàvem alegres tot el dia, fent bromes. Mendilibar -aleshores l’entrenador del Valladolid- estava una mica cansat de les nostres bromes (riu).

La teva forma de ser oberta i bromista, la promesa de marcar 40 gols quan vas fitxar pel Valladolid, i alguns afers amorosos que has tingut t’han donat una dimensió mediàtica bastant considerable a Espanya. T’ha molestat algun cop que s’hagi parlat de tu per temes extraesportius?

Les opinions que llegeixo sobre mi són les esportives. I mai m’he trobat una falta de respecte. M’agrada molt la broma, així que no he tingut cap problema amb els mitjans de comunicació.

Alguna vegada has patit racisme en un camp de futbol?

Et seré molt clar: quan estic en un terreny de joc no escolto res del què diu la gent, em centro en el joc. Però la gent que insulta, sigui pel motiu que sigui, em fa gràcia. Quan jo vaig a un camp de futbol com a espectador, ho faig per veure bon futbol i gaudir. Per veure jugar futbolistes com Leo Messi o Luis Suárez. Em fa gràcia que hi hagi gent que pagui una entrada per insultar jugadors. De totes maneres, crec que mai he viscut una situació racista. I, si l’he viscut, no n’he estat conscient.

Als quarts de final de la Champions League han arribat quatre equips de la Premier League i només un de LaLiga. Tu has jugat en les dues competicions. Quines diferències hi has trobat?

A Anglaterra el futbol és més directe, malgrat que gràcies a la feina de Pep Guardiola al Manchester City ara la forma de jugar s’assembli més a la de la lliga espanyola que quan jo hi vaig jugar. Però, en general, hi té més importància la força i el futbol directe. En canvi, a Espanya preval la tècnica. Jo vaig haver de canviar la meva forma de jugar en arribar al Valladolid. En el primer o segon partit em van expulsar i el president em va haver d’explicar que aquí havia d’anar més tranquil perquè això no era Anglaterra. En canvi, recordo un partit contra el Bolton en què en un salt vaig donar-li un cop de colze a la cara a un jugador rival i el meu entrenador em va començar a aplaudir. “Però on estem?”, vaig pensar. Quants més cops donaves, millor ho estaves fent segons ell. Vaig haver de canviar la mentalitat en arribar a la lliga espanyola. Tècnicament aquí vaig millorar molt, tot i que jo sempre m’he preocupat més per la pilota que pel jugador rival.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,799M'agradaAgradda
2,174SeguidorsSeguir

Més llegits