Dimarts, 20 Agost 2019

ENTREVISTA

Ramon Besa: “Jo puc ser barcelonista, però abans sóc periodista”

'La República Esportiva' conversa amb el periodista català d''El País', recent nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Durant la seva història, a casa nostra el periodisme esportiu ha compaginat la fama merescuda de viver de bohemis un punt eixelebrats amb els mèrits que han portat a les altres seccions, sobretot la de política, a copiar-li la forma de fer les coses. Actualment, viu una crisi existencial: es divideix entre el hooliganisme que busca desesperadament els clics i la sobreintel·lectualització dels fets per manca d’informació. Pocs professionals aconsegueixen trobar l’escletxa entre les dues corrents per seguir fent aquell periodisme que es basava en explicar allò que no se sabia o que algú intentava amagar. Això intenta portar a terme Ramon Besa (Perafita, 1958) com a redactor en cap de la secció d’esports d’El País a Catalunya. El 20 de juny la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya l’investirà doctor honoris causa.

Vivim en un moment complex pel periodisme? Potser hi ha molta intervenció en les seccions de política o d’esports?

Vivim atrapats com si fossim un entrepà. Per una part, accedir a la informació cada vegada és més difícil i per una altra banda, les pressions que tenim a nivell empresarial i ciutadà són difícils de suportar. A nivell ciutadà, la gent es pensa que els periodistes som intermediaris i ara que s’ha posat de moda prescindir dels intermediaris ja sobrem. A més, també ha confós la informació amb allò que el lector vol sentir. Tot el què no sigui la seva idea és mentida. Abans la gent comprava un diari o escoltava la ràdio per informar-se, ara moltes vegades ho fa per estimular-se. Aquell factor sorpresa que suposava conèixer una notícia està desapareixent. I a nosaltres ens ho fan tot. El que queda per fer és rebel·lar-nos i tornar a fomentar l’interès per la informació; i a les empreses se’ls ha de dir que per fer un bon producte s’ha d’invertir. Això vol dir diners i temps. I estem en una societat on no hi ha ni diners, ni temps, perquè tot és instantani i gratuït. El procés és tant ràpid que no tenim pausa. El model de negoci i el model de producció han canviat tant ràpidament que no ho podem assimilar. Això s’ha d’anar païnt, costarà temps. I pot ser que algunes generacions se’n vagin en orris, perquè tindrem un altre marc, però mentrestant anem perdent periodistes, que cada cop més tiren per la comunicació corporativa, perquè es paga millor i hi ha més feina. On duus ara un currículum? A qui li fas saber que t’agradaria treballar a determinats llocs? Qui t’espera a peu d’una redacció perquè et digui que li portis una feina? Ara ja tens un bloc. Tot ha canviat i em veig incapaç de trobar una solució si no es recorre als diners, perquè la informació val calés.

El problema és a nivell empresarial?

   

Els empresaris estan fent una trampa, que és confondre la fusió del paper amb el digital. El paper, que ve simbolitzat amb els avis, s’està morint; i el digital és dels joves. Hem de confiar el paper en els joves, perquè van més ràpids i dominen les noves eines. Però no tenen l’experiència. Com que no la tenen, hi ha dos mons oposats. M’agradaria que algú fos capaç d’ajuntar la memòria dels grans amb les habilitats dels joves, que sou més ràpids, esteu més ben formats, teniu idiomes i sabeu navegar per trobar la informació. Però no teniu la memòria, i posaré un exemple. L’altre dia mor Nicky Lauda i a la redacció era molt difícil que algú pugués fer-li un perfil, per tant van recórrer als avis. I a mi em va tocar fer-lo perquè m’agradava la Fórmula 1. Les noves tecnologies el que fan és atrofiar la memòria, perquè tot està a Google. Ja no es reté res. Tot aquest procés, el mitjà de comunicació que sigui capaç de fer-lo, crec que és un punt de partida per fer un millor periodisme.

Està molt lluny això?

A Europa i Amèrica veig que hi ha gent que se n’està sortint. Els diaris s’estan transformant i el paper no s’ha acabat, com tampoc ho han fet els llibres. Però això vol paciència i un mur de pagament. Els mitjans no s’han posat d’acord en evitar que la informació circuli gratuïtament per la xarxa. I a la xarxa, els periodistes també som més vulnerables que mai, perquè sempre és possible que hi hagi algú que en sàpiga més. Això abans no se sabia perquè les cartes al director arribaven de tant en tant. Ara, en canvi, escrius un article i al cap de deu minuts l’article pot quedar desfassat perquè aquells que ja creies que en sabien més que tu ho fan saber. Fan un tuit, et diuen que no en tens ni punyetera idea i tenen informació més bona. Som més fràgils davant l’opinió pública, més fràgils davant les empreses, però hi ha hagut mitjans més desenvolupats i professionals que comencen a fer propostes com que els lectors siguin accionistes del propi mitjà. S’han de buscar fórmules, perquè la gent que té diners no inverteix en premsa perquè creu que és perdre el temps, no és un negoci. Tinc la gran sort que la meva generació ha viscut de puta mare, una etapa daurada, amb bons mitjans, propaganda, bons sous. Ha estat de collons i costa molt tornar al començament. Quan vaig començar cobrava 25 pessetes la notícia, a El9Nou. No m’hi podia guanyar la vida. Però és possible que haguem de tornar a fer esforços que ens costen de fer, perquè estem acostumats a quelcom diferent. Però sí que veig que a nivell internacional hi ha mitjans que han sabut trobar respostes i confio que a Espanya i Catalunya ens em puguem sortir. Aquí ja tenim grups multimèdia, tothom té un diari, una ràdio i una televisió. I els retroalimenten. Però tot passa per recuperar el protagonisme dels periodistes, perquè si ens ho anem deixant fer tot, malament.

Ara deia que tothom té una ràdio, una televisió i un diari. Hi ha grups que en els seus mitjans expliquen notícies contradictòries. Com pot ser?

Que els grups tinguin diversos mitjans no necessàriament vol dir que les informacions siguin les mateixes, ni hagin de pensar el mateix. Potser ho pensen de patrocinadors o decisions empresarials, però no necessàriament la mirada que pugui tenir en Jordi Basté ha de ser la mateixa que la que tingui la redacció del Mundo Deportivo. En el meu cas, el que pensa la redacció d’esports d’El País, el que pensa l’AS o el que pensa la Cadena SER no és sempre el mateix.

En ocasions s’acusa periodistes o mitjans de fer mal als jugadors o als clubs, com en el cas de la lesió de Suárez i el seu comunicat. Per què es dona per fet que darrera del periodista hi ha interessos ocults?

La gent creu més Luis Suárez que la premsa. I la gent no s’adona que el problema de Suárez és no haver fet una conferència de premsa. I un altre problema és que el propi Barça no hagi fet el comunicat que havia de fer en les condicions que tocava, ni hagi fet sortir el jugador en roda de premsa. Per què el senyor Suárez s’opera a les 4 de la matinada, si tot era tant transparent? Per què ho va fer tant de pressa si no tenia res a veure amb la Copa Amèrica? Com que no tenim informació, la gent especula i opina. Hi ha gent que és més professional i ho fa amb menys mala bava i n’hi ha que no. I ho fas des del desconeixement, perquè si truques a Luis Suárez no t’agafa el telèfon si no ets el seu amic. I si ho ets, ja no diràs què ha passat realment perquè ja no hi tindràs una relació professional, sinó d’amistat. El departament de comunicació del Barça no té el poder que hauria de tenir respecte els jugadors. El cap de comunicació sap que aquesta notícia pot generar un problema i estic segur que en Toni Ruiz va intentar fer els possibles perquè el senyor Suárez expliqués què li passava. Al senyor Suárez no li va sortir dels pebrots i ara s’ha trobat amb un problema, perquè quan torni veurà que la gent creu que ha preferit jugar la Copa Amèrica que la final amb el Barça.

I per què la mala llet del barcelonista ens la mengem nosaltres?

La culpa no és dels periodistes. Has de triar la informació. Abans tu compraves el teu diari perquè tenia una credibilitat i t’oferia una confiança i ara tot és a granel. En diuen la premsa. No, la premsa no. N’hi ha de bona i de dolenta i dins el mateix diari hi ha informacions contrastades i d’altres que no tant. Ara, el lector ha de saber triar. El què no es pot pretendre és tenir-ho tot de franc i que sigui tot veritat. Hi ha diferents interessos, hi ha gent que tapa i gent que no, però com a lector has de saber triar. Quan comparec en algun lloc a parlar sempre tinc la pregunta de què hi faig jo treballant a El País, perquè la sensació és que si hi treballo sóc espanyolista, antiindependentista o prosocialista. Quan treballava a l’Avui ningú m’ho preguntava. Allò que val és que sigui un bon periodista. Si no puc informar del Barça perquè resulta que sóc espanyolista vol dir que vostè vol una informació a la carta. Perquè puc ser independentista o espanyolista i bon periodista d’esports. La gent compra la veritat a mida. Els jugadors són víctimes d’haver creat una frontera entre la premsa i el seu món. Però, és clar, com que no hi tenim accés, el més fàcil és piular, interpretar i fer-ho amb bona o mala fe. I un dels problemes és que hem convertit la premsa esportiva en premsa de club. Si estàs a Barcelona, el subjecte de la telenovel·la es diu Barça, l’enemic és el Madrid i el veí, l’Espanyol. El mateix que passa a Madrid. I això és una màquina que pot fer 700.000 capítols. Això ha fet que perdem la capacitat de sorprendre’ns i de buscar informació diferencial, a la vegada que ens hem allunyat del futbolista. Abans, en les rodes de premsa, t’identificaves perquè el jugador sabés qui érets. Ara, el jugador vol saber on treballes, no qui ets, perquè cada dia veuen més periodistes de diferents mitjans que no necessàriament són esportius.

Aquesta relació pot canviar o ja no hi ha volta enrere?

Jo no tinc la solució, però entenc que hem de fer una regulació des dels propis mitjans, perquè no respectem ni un òrgan com el del Col·legi de Periodistes. És més, tenim el Col·legi, el Grup Barnils i no sé quantes entitats més. No tenim un col·legi com els advocats o com els metges, on et poden sancionar si no apliques el codi deontològic. Ens ho hem deixat fer tot. Hem de fer una regulació nosaltres mateixos per ser exigents i seriosos. Un cop recuperem la credibilitat podrem exigir una resposta com es mereixen els futbolistes o els clubs. Ara, mentre hi ha aquest divorci anem fent hooliganisme i oportunisme, celebrant les victòries i cremant-ho tot en les derrotes. Som incapaços de pensar si una Lliga, una final de Copa i unes semifinals de Champions és un bon o un mal balanç; directament ens llancem a preguntar si hem de canviar l’entrenador. Això ho hauran de decidir els culers, però nosaltres hi participem perquè tot això dona clics. Fem girar la roda de les notícies i volem preguntes de resposta ràpida quan hi ha situacions que són molt dificultoses.

Això de la premsa de club o esbiaixada és un tema interessant. Com hem arribat al punt que el lector vinculi directament els periodistes d’esports amb un determinat president, expresident o candidat?

Potser abans t’ho deien i no se sabia. A mi em deien anti Núñez, però com que no hi havia Twitter ni Facebook t’ho quedaves per tu o l’engegaves a la merda. Ara ho sap tothom perquè tenen un megàfon. És l’exemple de les cartes al director. Abans depenia de la voluntat del director, hi havia una gestió de la informació i un control de qualitat. Sempre poso el mateix exemple. Un dia a les 9 del matí em truca una persona del diari dient-me que el fill de Piqué ha ingressat a la clínica, que n’hauríem de fer alguna cosa. Responc que sí, que s’ha de parlar amb la clínica. “I mentrestant?”, em diu, perquè volia que ho pengéssim a la web i a les xarxes. I si és una visita convencional? Per què és notícia? Els altres mitjans ho treien i nosaltres fèiem tard. Doncs li vaig dir que jo no podia signar això i que ho posés a Gente titulant ‘El hijo de Shakira está ingresado en la clínica’. No era el mateix, és clar. Ara titulem amb preguntes o amb condicionals, cosa que estava totalment prohibida en el periodisme. Fem xivarri, soroll, perquè això dona clics. Com les tertúlies, que és un dels gèneres que ens hem inventat per substituir la informació que no tenim. I com que res penalitza, pots dir el què vulguis. Si al president del Govern li dius que és un ‘enano hormonado’ igual et foten una cara d’hòsties i et tanquen a la presó. En canvi, si dius que Messi es droga la gent encara riurà.

Sembla que en els esports tot s’hi val.

No passa res, és tot banal. Hem fet un art de la banalitat i la mediocritat. Es pondera molt més tenir una tesi i ser malcarat que no pas ser un periodista professional. Et fotran cada dimarts a la tertúlia, que és un altre dels problemes, perquè ara ja no hi vas pels temes. Abans buscaves experts per parlar de temes concrets, però què passava, que era més difícil d’organitzar i més car. Aquí es va crear un model de ràdio de nit, amb SuperGarcía. La gent se n’anava a dormir amb la ràdio, encara que no escoltessis necessàriament esport. Ara ens adonem que la gent a la nit no escolta la ràdio, perquè mira sèries o va a sopar. Els programes les passen punyeteres per trobar continguts i mantenir una audiència que està baixant. Per què no es reinventa una alternativa? Perquè no n’hi ha cap altra de més barata. Potser algun dia s’inventarà un magazine que comenci a les set de la tarda i acabi a les tres de la matinada, per explicar què passa a la vida en comptes de dedicar-li hores a un show d’esports. Aquí és on ens hem equivocat, convertint la informació d’esports en entreteniment. Això als vells ens costa més, però les noves generacions volen arribar-hi. No necessiten cap aprenentatge per arribar al show time, només ambició, certa preparació i cara dura. És legítim? I tant, però no necessàriament és periodisme.

Relacionat amb això, a la roda de premsa posterior a la final de Copa van aparèixer diversos periodistes vestits amb la samarreta del València. De fet, Carles Escolán, periodista de RàdioMarca, ho va denunciar per les xarxes.

Mira, jo tenia al costat un periodista de ràdio de València i quan el seu equip va guanyar es va aixecar i es va posar a cridar. Després em va mirar i em va demanar perdó. Li vaig dir que no em molestava, perquè havia tingut una actitud molt professional durant tot el partit. Els periodistes d’esports sempre hem anat sense disfressa, a diferència dels de política o economia. Tothom sap si ets proper al Barça o a l’Espanyol. Quin és el problema? Que a Barcelona això és molt més nítid. O ets del Barça o ets de l’Espanyol. A Madrid pots ser de molts equips i haver de parlar del Madrid. És greu? Si la condició de hooligan et fa perdre la condició de periodista, sí. No pots negar els fets. Si el Barça ha perdut ho has d’explicar i no justificar-ne l’actuació, com tampoc caure en l’autocensura per dissimular que ets d’un determinat equip. És tant dolent això com perdre la noció de les coses, i perdre aquesta noció és també perdre el respecte pels espais comuns. Em sembla molt lícit que t’emborratxis a Anfield si el Barça ha passat, però que ho facis en un pub. Una sala de premsa és una sala de premsa. Per respecte als companys professionals s’ha de saber guardar la compostura. Això ho hem perdut. Ja que no tenim la possibilitat de relacionar-nos amb els futbolistes, respectem els espais comuns. Precisament per no respectar els espais comuns vam perdre la possibilitat de continuar viatjant amb el Barça. Si et diuen que no pots enregistrar, no pots enregistrar. Estàs vulnerant un codi no escrit, però assumit per tots. La sala de premsa del Barça porta el nom d’algú com Ricard Maxenchs, qui tant va fer per aquest món. I no se li guarda respecte, la prostituïm. Ja saps quines preguntes farà cadascú i ja com es donaran els torns de pregunta. Que es presenti una colla de periodistes del València saltant em sembla una falta de respecte igual que si fossin del Barça. Tu pots mostrar que ets d’un equip, però ho has de saber gestionar. Tu seràs la teva firma. Pots treballar en un diari declaradament madridista i parlar del Barça i els lectors llegiran la teva firma si has demostrat una credibilitat. Al final, la firma és allò que has de cuidar. Fins i tot, els periodistes ara marquem una certa distància amb el nostre mitjà. Abans dèiem: “jo soc d’El País”, “jo soc de La Vanguardia”. Ara diem: “jo treballo a El País”, “jo treballo a La Vanguardia”.

Per què?

Perquè no necessàriament t’identifiques amb la capçalera. Entre d’altres coses, perquè ara els propietaris ni els coneixes perquè són fonts d’inversió. Et queda la firma. Procurar que cada breu, cada columna, cada reportatge i cada crònica siguin creïbles. A la meva habitació de petit hi tenia un pòster de Velázquez i un altre d’Eulogio Gárate. Jo soc proper al Barça i m’he familiaritzat molt amb el Barça. Vaig ser d’aquells que van pensar que a Benítez l’havia enverinat un cambrer del Madrid. Jo també he tingut la ingenuïtat dels nens, però la meva forma d’entendre l’esport és des del respecte i a mi la Quinta del Buitre m’agradava com jugava a futbol. El hooliganisme ens fa perdre la realitat i aleshores costa molt fer un bon anàlisi o una bona crònica. Com que no tens informació, fas opinió o ficció a partir de quatre dades. Això està molt bé pels escriptors, però no pels periodistes. Estem convertint la crònica en un art literari perquè la gent ha trobat refugi en ella per no disposar d’informació. Però jo prefereixo la gent que treu notícies. Considero que cada vegada més la gent té la seva llista de periodistes favorits en lloc de la seva llista de capçaleres. Poder arribar a aquestes firmes costarà diners, igual que si vols veure una sèrie. Hi haurà un moment que el diari que sigui intel·ligent fitxarà deu firmes boníssimes i els pagarà un molt bon sou. Aleshores s’haurà acabat anar a les tertúlies, eh! Perquè no tindrà sentit que aquell periodista expliqui el mateix en el seu diari que en una tertúlia d’un altre mitjà. Ara els periodistes són famosos. Des de quan ha de ser així?

Quina és la causa?

La ràdio i la televisió han donat molta aureola. Sortir de l’anonimat no pot ser que et permeti com a periodista anar a un restaurant i no fer cua. Hem convertit l’ofici en una cosa prepotent i dèspota. A la vida una cosa és ser popular i l’altra, tenir prestigi. Ser popular és relativament fàcil, però tenir prestigi costa molt temps. Com que estem en la societat de la instantaneïtat, ningú té paciència. Tot allò que he après per guanyar-me la vida ja no els hi puc explicar als meus alumnes de la facultat perquè ha canviat el model de negoci i el model de producció. A tu t’agradi que parlin de tu? Aleshores, enlloc d’explicar noticies, explicaràs coses perquè t’aplaudeixin. Hi ha gent que fa cròniques només perquè li diguin que escriu molt bé.

Ara als periodistes ens aplaudeixen o ens critiquen, això es veu molt a les xarxes socials. I ara el periodista també es valora per si és prou barcelonista o no. Com es combat?

Amb resignació cristiana, no ho sé.

Si ara publiquem una informació que perjudica el Barça…

Però és que jo sóc periodista, no barcelonista. Si veig alguna cosa que no m’agrada del club, l’hauré d’explicar. Qui és vostè per exigir-me res? A Twitter hi havia un soci del Barça que m’insultava i em deia mal barcelonista. Al final vaig assabentar-me que fa ús de l’abonament habitualment per comercialitzar i fer negoci la seva entrada. En tenir-ne coneixement, vaig dir-li que ell era un mal soci, un farsant. Com havia de jutjar ell el meu grau de barcelonisme? Per mi la història és si fas bé o si fas malament la teva feina. Hi ha gent que considera que sóc molt crític amb Bartomeu. És possible. O que sóc condescendent amb Laporta. És possible. Això em desacredita? Ser barcelonista i estar sempre a favor de l’status quo no és ser barcelonista. Els periodistes no estem per estar beneïnt tot el que està passant; els periodistes estem per fiscalitzar l’obra de govern del president. Jo puc ser barcelonista, però abans sóc periodista. Al principi tenia un atac de ronyó cada vegada que algú em desqualificava, però vaig deixar de tenir-lo quan un que m’insultava per Twitter amb pseudònim vaig descobrir qui era. El vaig trucar i li vaig dir si volia que l’endemà expliqués per Twitter qui era i allò que feia. L’anonimat provoca això. Jo sóc soci del Manlleu i del Voltregà i no sóc soci del Barça. Això vol dir que sóc més ètic? No. Però, si hagués d’anar a una Assemblea de Compromissaris, considero que em condicionaria. Mai faig cròniques del Manlleu i del Voltregà. Des del meu punt de vista, no seria honest. La gent passa del codi deontològic. Un dels casos més greus que he viscut a la meva vida és la disputa per qui anunciava abans la mort de Tito Vilanova. El grau de perversió va ser molt gran. Mentre en Tito va tenir l’empara del club com a treballador va haver-hi respecte, però quan es va convertir en un ciutadà normal va ser objecte de tothom. Que si aquest l’havia vist sopant allà, que si l’altre l’havia vist fent tal altra cosa…i ja no em poso en el material de la seva relació amb en Pep Guardiola. A la gent no li fa vergonya? Perquè un camiller o un metge t’ho hagi dit has de publicar-ho tal qual amb la intenció de guanyar mil clics?

El cas de les apostes il·legals demostra que el periodisme en aquest tema històricament sempre ha mirat cap a una altra banda?

A l’Estat espanyol hi ha dos problemes molt greus: que el periodisme d’investigació no s’exerceix perquè no es recompensa -cap redacció inverteix diners en pagar a un periodista perquè es dediqui a aprofundir durant molt temps en un tema concret. Excepte casos comptats com el de l’Albert Llimòs a l’Ara, perquè també al propi periodista li costa no firmar cada dia la seva columneta- i que no s’inverteix en el periodisme sensacionalista perquè aquí mai ha quallat. La conseqüència és que aquest espai l’omple la premsa esportiva, perquè del Barça i el Madrid a casa en parla tothom, és transversal. Això porta a referir-se a la vida de les famílies dels jugadors, a les farres d’aquests…la demanda d’informació sobre els dos equips és molt més gran que la tenen els grans conjunts de la Premier League. Allà entre setmana no en parlen gaire i els consumidors tenen un caràcter més poliesportiu. Aquí la premsa de club és rendible. És el gran descobriment que va fer l’Sport l’any 1979. No parla de l’hoquei patins, parla de l’hoquei patins del Barça. I l’Sport va obligar a canviar a el Mundo Deportivo. Es va acabar allò d’obrir amb vela, amb boxa o amb Fòrmula 1. El mateix va tenir lloc quan el Grupo Prisa va comprar l’As. El Marca va haver de canviar el seu grau de tractament de les noticies poliesportives i, així, es va perdre aquella línia editorial que encara tenen La Gazzetta dello Sport, Il Corriere dello Sport o l’Équipe. A aquest paisatge s’hi suma la situació de la ràdio esportiva. Enlloc hi ha tants programes esportius com aquí. La conseqüències són les especulacions i els rumors que serveixen per alimentar tots aquests espais. Ara parlem de futbol femení, però a partir d’allò relacionat amb el Barça. No coneixem tant l’equip de l’Espanyol ni les divisions inferiors. Tot comença amb l’impacte Barça.

El faran Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic. Com s’ho ha pres?

Com una gran sorpresa. Jo vaig arribar tard a la part acadèmica. Em vaig treure el títol tard perquè jo volia estar a les redaccions. En aquell temps vaig passar per l’Avui, per Catalunya Ràdio. Jo m’ho passo molt bé amb els joves, més que els joves amb mi. Cada dia aprenc. No pretenc donar cap lliçó, em vull alimentar dels seus pensaments contraris als meus. Això m’ha enriquit molt. Al marge que sigui una distinció a la qual jo mai havia aspirat ni pensava que em tocaria en la vida, allò que m’ha agradat és que hagi estat a Vic perquè considero que té un sentit. En canvi, no en tindria cap que m’haguessin fet Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona, un espai que seria per en Puyal. Jo no sóc en Puyal ni he pretès mai ser-ho. Aquesta és la diferència entre nosaltres i els joves d’ara. Nosaltres volíem treballar amb el Puyal i els joves d’ara directament volen ser Puyal. Deixant de banda això, a Vic li dec molt. Allà vaig decidir ser periodista. Em considero un tio molt d’Osona i del Lluçanès. Jo estic molt a favor de la comarca del Lluçanès, però no per oposició a Vic, sinó perquè considero que són dos models de comarca complementaris i que es necessiten. El Lluçanès s’ha d’ordenar a nivell turístic i d’inversió. I sóc molt de Perafita. La meva mare, amb 88 anys, encara té el cap clar i m’agrada molt anar-la a veure. És la meva clínica. Allà camino, bado, m’ho passo bé amb els companys de la meva vida o faig una partida de botifarra. A Twitter m’han arribat missatges d’altres periodistes que m’han posat la pell de gallina. I ara no ho dic per quedar bé. Però considero bo que un reconeixement com aquest vagi a parar a un periodista esportiu. Per què els periodistes d’esports no poden accedir a certs estatus o reconeixements? Els periodistes d’esports ja no fem pudor de calçotets. S’ha acabat l’època del whisky i del cigarro, no som quatre hooligans que van pel carrer. Ara hi ha joves, grans, homes, dones, homosexuals, heterosexuals. La premsa esportiva està en un moment complicat, però la premsa política també. Aquesta s’ha esportivitzat.

En els últims anys, ha escrit reportatges sobre Osona i el Lluçanès. Creu que això ha incrementat el seu prestigi en aquestes comarques?

He explicat coses que formen part d’una infantesa i d’uns escenaris que des de fora no tenen importància. Una de les millors coses que m’han passat a la vida és que un article meu titulat La vaca rata, sobre el procés de munyir una vaca i la llet crua, li agradés a Quim Monzó fins al punt que ell també fes un article sobre el tema. Cada crònica d’aquestes em provoca un mal d’ous terrible perquè em sento insegur, perquè haig de buscar molta documentació i perquè no puc caure en la pedanteria. Que parli de les vídues del Lluçanès a algú li pot semblar una xarlotada. Però jo he vist que aquella era una societat molt feudal i que quan els seus marits van morir, elles es van alliberar. No perquè no els estimessin, sinó perquè van poder fer coses que mai havien tingut l’oportunitat de fer sota el domini familiar del marit. Ara són felices.

Li agradaria acabar la seva carrera periodística a Osona?

És possible, no ho descarto. Estic negociant amb la meva dona si fer mitja setmana al Lluçanès i mitja a Barcelona. Ella prefereix Barcelona. Malgrat ser una dona de poble considera que aquí ha recuperat l’anonimat i el prefereix. A Perafita se sent més estudiada. En canvi, jo allà m’hi sento molt còmode. El periodisme comença a la premsa comarcal, quan ets capaç d’aguantar-li la mirada a l’alcalde i al davanter centre després que hagin fet un mal ple o un mal partit i tu ho hagis explicat. Dir això de Messi és indiferent perquè no ho llegirà. El periodisme comarcal és fer cròniques de tios que després et trobes al bar. I allà no t’aplaudeixen, sinó que et travessen amb la mirada. Hi ha el periodisme de carrer, el de dades, el d’investigació, i el periodisme de Google, on tots busquem i trobem el mateix i en el qual només ens diferencia escriure pitjor o millor.

És possible que acabi en una secció que no sigui la d’esports?

Depèn de quina. Jo no em veig capaç de fer periodisme econòmic. Ara us confessaré una cosa: a mi fa un temps em van proposar tenir un càrrec directiu a El País de Catalunya i vaig dir que no perquè no m’hi sentia preparat. Considerava que havia de fer una preparació full time d’un any per poder fer la feina que se’m demanava. Un ha de ser ambiciós a la vida, però no ha de ser tonto i ha de saber on estan els seus límits. Si el diari m’hagués pagat un any de formació, com es feia abans, potser hagués dit que sí.

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,831M'agradaAgradda
2,335SeguidorsSeguir

Més llegits