Dimecres, 20 Novembre 2019

Una Eurocopa amb el rerefons de les guerres al Caucas

El diumenge passat va posar-se en marxa l’Eurocopa Conifa per a seleccions sense país que es disputa a la regió de Nagorno-Karabakh, un estat autoproclamat independent però no reconegut, causant del conflicte armat entre Armènia i l’Azerbaidjan

|

Fa poc més d’una setmana l’Arsenal i el Chelsea van disputar a Bakú la final de l’Europa League. Una final marcada per l’absència del futbolista armeni Henrikh Mkhitaryan, que no va jugar el partit que decidia el títol a causa del conflicte polític existent entre l’Azerbaidjan, el país amfitrió, i Armènia pel territori autònom de Nagorno-Karabakh, una regió del sud-est del Caucas que es va autoproclamar independent l’any 1992, però que no ha estat reconeguda per cap país del món. Nagorno-Karabakh –els armenis l’anomenen República d’Artsakh– està controlat per l’exèrcit armeni i la seva capital, Stepanakert, connecta directament amb Erevan, però de iure segueix formant part de l’Azerbaidjan, que considera que li pertany.

Les arrels del conflicte es remunten als principis de la Unió Soviètica. Als anys 20, la regió autònoma de Nagorno-Karabakh, de majoria armènia –cristians-, fou integrada dins de la República Socialista Soviètica (RSS) de l’Azerbaidjan. Després de més de mig segle d’estabilitat, a finals dels 80, coincidint amb l’ocàs de l’URSS, els armenis de la regió van votar a favor de la seva secessió per unir-se a la RSS d’Armènia. Això va provocar una persecució de les autoritats àzeris -majoritàriament turcs i musulmans- contra els armenis de la zona, causa del començament de la guerra de Nagorno-Karabakh (1988-1994), un conflicte armat que va deixar més de 30.000 morts i mig milió d’exiliats.

Publicitat    

Actualment Nagorno-Karabakh, autoproclamat independent fa més de 25 anys, és un estat de facto fortament vinculat i identificat amb Armènia. Aquest conflicte interètnic, que ha acumulat morts durant els darrers temps -l’any 2016 es van produir els últims enfrontaments armats-, encara està molt latent, tal com es va palesar amb el cas d’Henrikh Mkhitaryan. L’Arsenal considerà que no podia garantir la seguretat a l’Azerbaidjan del futbolista armeni, que ha visitat diverses vegades la regió de Nagorno-Karabakh i hi ha donat suport econòmic.

‘Open doors, strong goals’ és el lema de l’Eurocopa d’Artsakh. / Gevorg Ghazaryan – Conifa

L’Eurocopa d’Artsakh

Tot just quatres dies després de la disputa de la final de l’Europa League, va posar-se en marxa l’Eurocopa Conifa d’Artsakh, la competició continental de futbol que organitza la Confederació d’Associacions de Futbol Independents, uns ens que aglutina seleccions no reconegudes per la FIFA com ara Tibet, Kurdistan o Artsakh, que és l’amfitrió de l’edició de 2019. Sí, Nagorno-Karabakh és seu d’un torneig internacional de futbol per a nacions, estats i territoris sense país, els quals miren de reivindicar la seva identitat i, en molts casos també la seva independència, a través de la pilota. Un esdeveniment esportiu amb un fi clarament polític: donar visibilitat a la seva causa i demostrar al món que Artsakh té tot el que cal per ser un país independent, a banda de promocionar el turisme a la regió.

Amb tot, Conifa es desmarca de les reivindicacions polítiques presents en bona part de les més de 50 seleccions afiliades a l’organització. “El nostre esperit és donar l’oportunitat a les persones de jugar a futbol sota la bandera que els representa, sense restriccions a causa de fronteres ni reconeixements oficials”, admeten a La República Esportiva fonts d’aquesta confederació d’associacions excloses de la FIFA.

Una avioneta amb la bandera d’Artsakh sobrevolà el cel de Stepanakert durant la cerimònia d’inauguració de l’Eurocopa 2019 de Conifa. / George Iniinitiaty – Conifa

Les guerres del Caucas: Abcàsia i Ossètia del Sud

El de Nagorno-Karabakh no és l’únic conflicte irresolt que entra en joc aquests dies a Stepanakert. “Els georgians ens van atacar, però vam aixecar-nos i des d’aleshores ens sentim independents”, assegura Astamur Adleiba, president del Dinamo Sukhumi -equip de la Primera Divisió abkhaza- i un dels homes forts de la Federació de Futbol d’Abcàsia, una república del Caucas autoproclamada independent l’any 1992 que s’ha convertit en un enclavament prorús. Actualment Abcàsia té govern propi, idioma -l’abkhaz-, la seva pròpia lliga de futbol i selecció nacional, que a l’Eurocopa d’Artsakh comparteix grup A amb l’amfitriona. Al B hi competeix Ossètia del Sud, que, com Abcàsia, és un territori del polvorí del Caucas ubicat dins les fronteres de Geòrgia on el revifament dels nacionalismes arran de la caiguda de l’URSS va originar un període de guerres i tensió que encara dura.

La declaració d’independència d’Abcàsia va detonar un dels conflictes més sagnants de l’era postsoviètica, la guerra d’Abcàsia (1992-1993), amb milers de morts especialment georgians víctimes d’una neteja ètnica que va obligar l’èxode d’unes 250.000 persones. Abans, Geòrgia també havia entrat en guerra amb Ossètia del Sud (1991-92), un enfrontament que va acabar amb un alto al foc impulsat per Rússia i la divisió del territori en dues parts. La zona controlada pels ossets va quedar també en situació d’independència de facto.

El referèndum de 2006 que va dur a terme Ossètia del Sud per unir-se a Ossètia del Nord, que és part de territori rus, va originar una nova ofensiva de Geòrgia per tal de recuperar el control sobre les dues regions secessionistes, fet que va fer reaccionar Rússia, que va donar suport militar als moviments d’autodeterminació de les minories ossetes i abkhazes, vencedores gràcies a l’ajuda de Moscú, que l’any 2008 va reconèixer la independència de les Repúbliques d’Abcàsia i Ossètia del Sud. A banda de Rússia, del qual en depenen econòmicament i militarment, només Veneçuela, Nicaragua i Nauru, un petit estat insular d’Oceania, en reconeixen la independència. Per a la resta del món, ambdues regions segueixen formant part de Geòrgia, que continua defensant que pertanyen al seu territori.

Un dels jugadors d’Ossètia del Sud alça la bandera del seu territori. / George Iniinitiaty – Conifa

A la recerca de reconeixement polític i futbolístic

Abcàsia fou seu del Mundial Conifa 2016. Evidentment, l’organització d’aquella Copa del Món també tenia fins polítics. “Volíem mostrar al món que Abcàsia és un estat realment independent. Hi ha països que lluiten de veritat per la seva independència i n’hi ha que no, que en tenen prou amb ser regions. Nosaltres som del primer tipus. Volem viure de forma lliure”, exposa Adleiba, que encara va una mica més enllà i desvela que la federació caucàsica va sol·licitar l’ingrés de la seva selecció a la FIFA: “Els hem trucat, els hem enviat cartes… però, de moment, res. No ho entenc. Els albanesos van aconseguir separar-se de Sèrbia i declarar la independència de Kosovo. Me n’alegro per a ells, però no entenc per què Kosovo sí i nosaltres no podem entrar a la FIFA”.

El futbol a Abcàsia s’ha utilitzat com a eina política, però també ha dut alegria a un territori gris i deprimit, encara amb moltes ferides obertes a causa dels conflictes a la regió. “Després del penal decisiu, una àvia se’m va acostar i em va dir ‘tot el que celebrem té a veure amb la guerra. És la primera vegada que guanyem alguna cosa com a ciutadans d’Abcàsia’”, admeten fonts de Conifa en relació a l’últim llançament de la tanda de penals que va transformar Abcàsia contra Panjab, el gol que convertia el país caucàsic en campió del món Conifa l’any 2016.

Una aficionada d’Abcàsia durant el Mundial Conifa 2018 de Londres. / Marc Mosull

Una Eurocopa en clau geopolítica

A banda d’Artsakh, Abcàsia i Ossètia del Sud, cinc seleccions més participen en l’Europeu de Nagorno-Karabakh: la República de Chameria, una regió històrica del nord-oest de Grècia i el sud d’Albània que reivindica la seva existència; Padània, una nació fictícia d’Itàlia concebuda pel partit xenòfob la Lliga Nord; País Sícul, una desapareguda regió autònoma dins de Transsilvània (Romania) habitada per la minoria hongaresa sícul; Lapònia, que representa el poble Sami indígena de les regions nord d’Escandinàvia; i Armènia Occidental, els territoris més orientals de l’actual Turquia que en l’antiguitat formaren part de la Gran Armènia.

La renascuda selecció de Sardenya, com que no va poder garantir la seguretat dels seus jugadors professionals a Nagorno-Karabakh, va decidir fer-se enrere a última hora. Mateix cas que el Comtat de Niça, l’equip nacional que representa aquesta regió històrica del sud de França.

Inicialment, la República Popular de Donetsk i la de Lugansk, dos estats no reconeguts a l’Europa de l’Est, autoproclamats l’any 2014 amb suport rus arran del conflicte al Donbass, també havien de disputar el campionat, però finalment van decidir no fer-ho. Ambdós equips nacionals haurien contribuït a polititzar encara més una Eurocopa de Conifa a Nagorno-Karabakh marcada pel rerefons dels conflictes al Caucas i convertida en un autèntic còctel geopolític.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,820M'agradaAgradda
2,308SeguidorsSeguir

Més llegides