Tantes expectatives havia aixecat aquest partit i ha sigut força dolent, ha estat el partit de la por. En espera del Reial Madrid-Sevilla de demà al vespre, l’Atlètic segueix dos punts per davant del Barcelona, momentàniament segon, i si el Reial Madrid guanyés el Sevilla, es posa primer, amb els mateixos punts que el seu rival ciutadà, però amb el goal-average a favor i dels tres serà l’únic que dependrà de sí mateix. Els matalassers hauran d’esperar que els blancs perdin un punt i el Barça necessita que siguin els dos aquips de Madrid els que perdin tres punts cada un, ja que té els dos balanços en contra.
Dit això, ens podríem perfectament estalviar tota altra literatura per intentar explicar el matx, que amb cinc defenses per banda, sense vent en popa i amb les veles plegades no es podia esperar gaire més, sinó fos alguna espurna de les estrelles de cada equip. I n’hi ha hagut. Messi, a la ratlla del descans ha fet un del seus eslàloms, que ens han transportat anys enrere, i no ha sigut gol per la punta dels dits miraculosos d’Oblak.
Busquets s’ha lesionat, amb sang a la cara i marejat, ha acabat anant a un centre mèdic i el seu lloc l’ha ocupat Ilaix, en una primera part amb més opcions per a l’Atlético, superior en totes les facetes del joc. A la segona part, cap novetat, excepte que els canvis han estat majoritàriament per aguantar, retenir, exepte el repetit canvi de Dembélé per Pedri, que no ha aportat gaire. L’Atlético, sorprenentment, s’ha acabat fent enrere quan aquest partit era una molt bona ocasió per a Simeone d’endur-se una victòria del Camp Nou.
Aquesta lliga “de transició” ha tingut un miratge en uns moments que semblava factible, però, entre la derrota amb el Granada i aquesta manca d’avui de realment voler anar endavant, queda palès que, amb tot el terrabastall que ha sofert l’entitat, no es podia demanar gaire res més. No es pot dir que som fora fins finalment no hi hagi res a fer, però està molt i molt difícil.
