Diumenge, 21 Juliol 2019

Barça, el demòcrata

La censura és l’única manera que tenen els mediocres de silenciar els seus crítics. Aquella fórmula barroera de reduir les opinions contràries aprofitant la posició preeminent de cap d’una organització amb més poder que la Generalitat de Catalunya. El Barça és una autoritat més del país, capaç de sopar en la mateixa taula del president del Govern, el president de CaixaBank o qualsevol empresa de l’IBEX-35 sense que la presència del color blaugrana desentoni entre tanta corbata enroscada. No és gens estrany, aleshores, que el club amb més potència de Catalunya actuï de la mateixa forma que ho fan els grans poders fàctics del Principat.

El Barça és una eina extraordinària de socialització. D’integració, que defensava Vázquez Montalbán. També és un vehicle imprescindible per preservar la democràcia, un espai lliure en el qual tot ésser humà ha de ser capaç d’expressar les seves opinions amb total tranquil·litat. “El Camp Nou és un espai de llibertat”, ha defensat el president Josep Maria Bartomeu en reiterades ocasions. Hipocresia embolcallada amb una bona dosi de populisme, ideal ara que es poden ferir moltes sensibilitats. De les paraules a l’acció hi va un bon tros. Quantes vegades ha visitat els presos polítics per traslladar-los l’escalf de la massa social culer? Repeteixo i remarco: presos polítics. Polítics. Ni de manera particular -respectable-, ni en nom d’uns socis que, partit rere partit, n’exigeixen l’alliberament. Ho hagués pogut fer Bartomeu, com també el seu suposat hereu, Jordi Cardoner, en nom de l’àrea social.

Un club democràtic, diuen. Davant de les càmeres, un club extraordinàriament democràtic. De portes endins, una organització que no té cap recel en practicar purgues. Quants periodistes s’ha carregat el Barça en els darrers anys? I no parlo de treballadors interns de l’àrea de comunicació. Em refereixo a periodistes amb contracte en televisions, ràdios o diaris. Periodistes amb la llibertat de fer pública qualsevol informació i exposar les seves opinions de manera independent, sense que ningú del club se situï en un rang superior dins l’ecosistema del mitjà. S’ho creuen, però. Com que formen part del Barça, tenen el poder i la potestat d’escridassar un periodista, obligar-lo a modificar una informació o pressionar el director d’un mitjà perquè talli caps. Espereu a la reacció després de publicar aquest article i en parlem.

No tenen filtre. Saben que tenen el poder i l’utilitzen. No accepten les fugues d’informació, que n’hi ha a grapats, i silencien la premsa que no els raspatlla diàriament. I després surten els comunicadors que mengen de la mamella del club a vendre, a través dels mitjans més consumits pel soci del Barça, que el periodisme independent té interessos particulars amb segons quin sector del barcelonisme. Una organització molt ben muntada, certament. I sense escletxes.

Ara li ha tocat el rebre a La Sotana. Un programa d’humor irreverent, gairebé negre, que pot generar opinions per tots els gustos. Són quatre personatges que no tenen cap intenció de ser periodistes, però que juguen a ser-ho a través d’una conversa de bar enregistrada i emesa en un mitjà de comunicació radiofònic. Insulten. Sí. Són desagradables. També. Fan riure. Molt. Posen el dit a la nafra. Sí. I aquí hi ha el problema. Jo no estic d’acord amb segons quines faltes de respecte etzibades en els darrers anys des dels micròfons d’Ona de Sants, la Cadena SER o Betevé, com tampoc em van fer gens de gràcia les rialles provocades per la minusvalia d’Isidre Esteve i la seva intenció de participar en el ralli Dakar. Però és humor i el respecto. Els de La Sotana fan un humor molest. Però és humor. I no hauria de tenir límits. Ni tant sols si fa enfadar el Barça. Que s’enfadi, que s’estripi la camisa. Que els insulti mentre els escolta. Però que es mantingui al marge. Censurar la crítica no té perdó.

El club no té compassió, però els directius dels grans mitjans també s’ho haurien de fer mirar. Els qui s’han plegat a les exigències del Barça han convertit l’entitat barcelonista en un monstre. El club aguanta molts mitjans, molts periodistes que sense l’ajut culer s’haurien de buscar la vida. I acaba essent intocable mentre va practicant el xantatge sempre amb benefici propi. I sense opció a perdre, ja que una bona part dels informadors s’hi juga la feina. Con la iglesia hemos topado.

Segueix-nos a

2,828M'agradaAgradda
2,324SeguidorsSeguir

Més llegits