Impossible imaginar Espanya sense picaresca, país on es premia la murrieria per damunt de qualsevol mèrit. Tothom aspira a ser llest, més que preparat. Feta la llei, que sempre arriba tard, s’enginyen la trampa, no fos cas que els enxampessin subjectes a un reglament assenyat i certa disciplina igualitària. L’últim episodi de Valladolid forma part habitual en la substància del paisanatge. Van gaudir de setanta dies exactes per adequar-se a la normativa que reben els clubs acabats de pujar de Segona. En canvi, el club va decidir procrastinar: la nova catifa de Zorrilla quedava enllestida només quaranta-vuit hores abans de rebre el Barça. Les veus que es preguntaven si la novetat resistiria, reberen variades respostes tranquil·litzadores, d’aquelles clàssiques que asseguren tenir-ho tot controlat malgrat l’evidència de descontrol. Arribat el moment de quedar amb les vergonyes a l’aire, només importa tenir algú a qui col·locar-li el mort i fer-lo culpable del desori. En aquest cas, les empreses de jardineria queden assenyalades com bocs expiatoris i si s’ha d’al·legar que els camions de transport es van quedar sense gasoil, s’argumenta i avall. Perpetrat l’atemptat a l’esport, a l’espectacle i a la clientela que només calla per pagar, l’àrbitre no veu res irregular que hagi de constar en acta, no fos cas que algun dia hagi de tornar a xiular-los i el rebin d’ungles. A banda dels perjudicats directes per l’estafa, agafa les regnes del vodevil Javier Tebas anunciant multes i represàlies per la pèssima imatge transmesa a les colònies, aquests cinc continents on pensa clavar la pica amb el desig mercantil de convertir-los a la causa. Trista manera de convèncer els futbolistes, en sec corporativistes, que facin bolos per Miami. No cal que vagin a Florida a patir jet-lag. De fet, es poden lesionar greument aquí mateix, sense eixir de la pell de brau.
Territori on, per cert, es manté el mercat obert malgrat hagi començat la competició i on la majoria dels equips especularan fins l’últim instant amb la pastanaga al pal d’un meravellós reforç que conforti les seves aficions, generalment entregades sense exigir absolutament res a canvi, malgrat siguin les que mantinguin el negoci, abans esport, a base de soltar la morterada. Quan no paguen seients, compren samarretes o s’abonen a pagar la fitxa dels grans cracs amb exagerats abonaments, un altre escàndol permès, als intermediaris televisius que han comprat els drets d’aquesta performance d’horaris, capaç de cobrir de divendres a dilluns sense importar que els duels acabin a les tantes i la gent, en teoria, mantingui l’estrany costum de matinar. És el que hi ha. El gegant vol créixer a costelles nostres i de quants incauts atrapi arreu malgrat llueixi peus de fang i estructures de fangar. Homenatge continu al Lazarillo, l’únic idioma que realment dominen els astuts manaires d’aquesta representació amb ínfules. En teoria, el non plus ultra de les meravelles. A la praxi, anar pel món amb una sabata i una espardenya. Això, si no canvien la sabata per una xancla amb qualsevol excusa. Porten la picaresca a l’ADN i ja els hi va bé. A qui no li agradi, que no miri, tal dia farà un any. El seu propòsit, arriscar sempre un pas més enllà, irreductibles al temptar la sort. I peten seques allà on miris: si altres volen conquerir minuts gratis de tele, organitzen un pòquer benèfic, els periodistes posen el micro per donar ressò a l’estultícia i pobre d’aquell rondinaire que gosi qualificar-lo com foment de la ludopatia. Hauríem d’estar prou acostumats, però encara costa fer-nos a la magnitud de la tragicomèdia.
