Gran futbolista, malalt d’amor pel FC Barcelona i també professional de l’espectacle, Gerard Piqué ha fet del seu comiat un esdeveniment de talla mundial. Els més veterans recordem que abans es feien “partits-homenatge”, un amistós de costellada amb l’únic al·licient del moment de la substitució de l’homenatjat. Molt sovint, l’homenatge tardava tant que el jugador que s’acomiadava havia de ser substituït ben aviat, que ja no estava en forma. Més cap aquí, i amb el calendari comprimint-se cada cop més, ja no hi ha forats per a comiats i el romanticisme de l’adeu de jugadors cabdals ha desaparegut.
En Gerard Piqué, dominador de tots els terrenys organitzatius i mediàtics, ho ha fet de matrícula d’honor: factor sorpresa en l’anunci, amb poc temps perquè ningú se n’apropiés de la jornada; fent servir les xarxes i una edició de vídeo a la vegada emotiu i professional; en ple estat de forma, com s’ha vist avui que ha completat un partit impecable… i el resultat ha estat la millor entrada de públic (92.605 persones) moltes de les quals han vingut fonamentalment a veure en Piqué i ser-hi en directe en el seu comiat.
La cirereta del pastís, a la fi del matx, ha estat la volta d’honor al camp amb gairebé tothom havent-se quedat després del xiulet final de l’àrbitre, i la mida justa de les paraules que ha adreçat als culers, segur molt rumiades, que l’han portat al plor, un plor, insistim, absolutament sincer i, a la vegada perfectament ubicat i pautat en l’esdevenir de l’acte on director, productor, guionista i actor principal eren la mateixa persona. A més dels missatges que ja hi eren en el vídeo, en català i que ha estat tendència mundial amb una burrada de milions de visionaments, el missatge afegit ha estat de poliamor, emprant un llenguatge més adequat a les relacions de parella que a l’amor per a un club: “Estimar també vol dir deixar anar”. La temporada va començar de manera al·lucinant amb les xiulades rebudes pel jugador a la gira nord-americana i avui l’altes-capacitats que és en Gerard Piqué ha fet un “dos per un” i ha empaquetat el seu amor etern, tant dins com fora del futbol.
Barcelona 2 – Almeria 0
Quatre ratlles d’un partit al llarg del qual en Piqué ha estat constantment ovacionat quan entrava en joc. Ni una veu discordant, ni la més mínima divisió d’opinions i els que podrien posar-hi algun “però” al personatge, sigui futbolísticament, empresarialment, personalment o, fins i tot, políticament, se n’han estat molt de significar-se que, al menys avui, n’haurien sortit escaldats.
La primera part ha estat de clar domini barcelonista amb un penal xutat fora per Lewandowski quan el camp demanava que fos Piqué qui el tirés. La professionalitat i la seriositat d’un partit de lliga, en el minut 6, demanaven fer les coses bé i que fos el golejador qui el xutés i és irrellevant que no fos gol. Així doncs, ha calgut esperar al tercer minut de la represa perquè Dembélé brodés la seva típica diagonal venint des de l’extrem dret i recollint un desplaçament de més de quaranta metres de Busquets. Aquesta vegada, després de dues fintes sí que ha acabat en xut i en gol, ben al revés de què ha passat a les dues següents ocasions que ha tingut, molt més clares que la del gol, i que no ha sabut acabar-les per embolicar-se en excessius retalls.
Ferran Torres ha estat molt en zona de perill, s’ha ofert, ha trencat… i no ha marcat. Ha marxat molt molest quan Xavi ha fet entrar Ansu Fati, però és que només entrar, l’ara número 10 ha rematat a boca de canó. Fernando, el porter visitant, s’ha disfressat de Ter Stegen posant una mà forta, però no ha pogut fer-hi res a la segona rematada, ara de Frenkie de Jong. Efectivament, Ter Stegen, avorrit de tants minuts de veure el joc de lluny, acabava de guanyar un u contra u amb un atacant andalús i també tenia el seu moment de mèrit.
Substituït per Christensen, faltant pocs minuts i amb el resultat assegurat, tot s’ha tornat a centrar en Gerard Piqué, que ha acabat mantejat pels seus companys i ha marxat del Camp Nou amb tothom fent-li el passadís i amb el públic cridant-li “president, president”. La darrera lliçó l’ha donada mostrant sobre com s’ha d’acomiadar un jugador important i això ha de servir perquè les directives, l’actual i les que vinguin, en prenguin bona nota. Tenim Gerard Piqué per estona, dècades, per ser exactes.
