Dilluns, 23 maig 2022

Una derrota del Barça (2-3) que deixa força bones sensacions

Per dues vegades els blaugranes han eixugat l'avantatge blanc i han mostrat un clar pas endavant

|

Un Barça-Madrid, tradicionalment és un matx que enfronta dos estils, dues concepcions futbolístiques, i aquest partit, amb molts de canvis respecte als precedents, ha estat força més desencaixat, fet que l’ha fet més imprevisible i farcit d’alternatives. El Madrid, però, està més treballat, més dibuixat i per moments ha fet més la sensació de jugar més “de memòria”, especialment quan ha posat en pràctica allò que més el defineix i que millor fa, el contraatac. Això ha estat així clarament en els primers vint-i-cinc minuts: el Madrid senyorejava el camp i ho ha reblat amb el primer gol: Busquets perd una pilota al mig del camp i això, per al Madrid, és mannà que cau del cel perquè Vinicius acabi el contracop en gol.

Aleshores, lluny d’enfonsar-se, el Barça ha reaccionat amb allò que Xavi no para de dir, i que Piqué al final del partit ha insistit: “competir”. Primer competir i després guanyar. Doncs avui s’ha competit molt bé i, per primera vegada, l’entrenador ha tingut molt on triar i remenar, tot i el cotó fluix que ha fet servir amb algunes peces: Ferran Torres, titular, ha jugat solament la primera meitat i està verd, el mateix que Frenkie de Jong. L’altre de Jong, Luuk, també ha estat titular i, després del primer gol blanc ha caçat dos remats de cap i marcat el gol de l’empat, quan un refús de Militao li ha anat al cos i ha acabat dins la porteria de Courtois. Un nou ha de ser allà on es fa mal i si el gol és de rebot en bona part, és perquè el jugador hi era a veure què passava.

A la segona part entren Pedri i Abde i el canari comença esplèndidament fent-se amo del joc català. Progressivament, s’anirà apagant i més a la pròrroga, però no hi ha el més mínim dubte que tornarà a ser primordial. Efectivament, la segona part comença ben diferentment i és el Barça qui domina. La llàstima és que no aprofita la superioritat i torna a ser el Madrid, que s’havia deixat dominar, qui torna a esgarrapar: si en el minut 66 Benzemà envia la pilota al pal, és ell mateix qui acaba una altra jugada amb tres remats blancs. El primer i el segon, del francès i de Carvajal, Ter Stegen els havia salvat amb dues bones intervencions, però Benzema hi torna sense deixar que el porter alemany es refaci.

Era el minut 69 i tres abans, en el 66, havia entrat Ansu Fati per Luuk de Jong. Després surten Memphis i Nico, per Gavi i Alves, i Xavi juga clarament a l’atac deixant una defensa de tres. La jugada té premi quan Ansu remata de cap una pilota temperada servida per Jordi Alba en un córner tret en curt. I així s’arriba a la pròrroga.

En el temps extra es repeteix el guió de la segona part: el Barça domina molt, però arriba un altre contraatac blanc, un quatre contra dos, i els madrilenys poden triar qui fa el xut final: Vinicius la deixa passar i quan Benzema anava a rebre Fede Valverde se li avança. Aquest 2-3 serà definitiu encara que, enllaçant amb el que s’ha dit a l’inici, l’opció, o millor dit, la sensació que podia arribar una tercera igualada, era viva, que el Barça torna a tenir gol, amb el recuperat Luuk, amb Ansu i, fins i tot amb Memphis i Jutglà, sense oblidar que Dembélé ha jugat els 120 minuts i també n’ha tingut, d’ocasions. Efectivament, el Barça ha acabat jugant amb quatre davanters i no renunciant a res. Els resultadistes diran que s’ha perdut i aniran a plorar en un racó de l’habitació. Un servidor, però li ha agradat el que ha vist, en comparació amb el que ha vist aquesta temporada i bona part de l’anterior. El Barça va pel bon camí, malgrat que es faci estrany dir això després d’una derrota contra el Madrid. “Si s’ha de perdre, que sigui així” acabo de llegir a un tuitaire.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,320SeguidorsSeguir

Opinió