Dijous, 9 desembre 2021

“Volem votar”

"Un cop l'any que volen passar balanç i se'ls hi dispara l'escopeta preparada per la culata, que també és desgràcia i són ganes de quedar malament"

|

Com és costum des del 2010, Leo Messi els hi tornarà a tapar les vergonyes. Normalment, per geni golejador i ara, per lesió, però tant se val, el denominador comú no varia. El crit de «volem votar» durant l’assemblea ordinària del Barça esclatava, per força, carregat de nostàlgia i simbolisme. En aquest cas, no calia que apareguessin els ‘piolins’, només faltaria, però el poder va fer un paperot de ca l’ample. Ja sabem que, per definició, no existeix res més plàcid que un conclau blaugrana. Mai no passa res, sempre està controlat, no representa gairebé ningú en percentatge de massa social i, malgrat tot, resulta un inútil ritual que els (presumptes) amos del mas s’entesten en perpetuar. Tret d’aquest cop, memorable excepció que anima a creure que no tot està perdut, que ha servit per il·lusionar la desapareguda oposició, aquells últims mohicans aferrats a la fe de creure que un altre Barça és possible. Segurament, més coherent, menys mercantilitzat, que no tot és Esade, ni a la vida, ni al món de la pilota.

Dissabte, Bartomeu i la seva junta van rebre un toc d’atenció que va retronar per tot Barcelona. S’imaginaven que podien continuar en el relat de les meravelles, que perseverarien en la fugida endavant recorrent el país de l’Alícia del conte, que presentarien els comptes del Gran Capità de grotesc maquillatge i, per seguir com sempre, totes els hi pondrien sense que ningú piulés. Tràmit resolt. Per natura, aquest mena de conclaus de migdiada col·lectiva son capaços inclús d’empassar canvis de criteri en el càlcul del deute i aconseguir que cinc-cents milions en números vermells puguin ser motiu de celebració. Tot pel cofoisme. També imaginava el president, tossut fins l’exasperació en tan particular mania, que podia barrejar víctimes de la infumable presó preventiva com si tots fossin igual. Doncs no, mira. Els últims canvis en la directiva es perceben com picades d’ullet als que podrien ser magnànims en la sentència de l’ex president Rosell. D’aquí que barregin perillosament amistat a prova de bombes i utilització indeguda de la institució alhora de fer espai a gent com Marta Plana, després del que ha fet i d’estar inhabilitada per càrrec públic. Ja pot dir missa de diàleg i entesa, la senyora, que el país és petit i tothom coneixem de quin peu calça.

Algun amic li hauria de dir a Bartomeu que no pot continuar dient que Rosell és a la garjola per haver estat president del club. Que s’ho tregui del cap i no faci més el ridícul. Falta a la veritat, falta als mínims cànons de decència i ens falta a tots prenent-nos per incapaços de raonar els fets i les acusacions, greus, que concorren en el cas i la corresponent privació de llibertat. De propina per arrodonir la tarda ‘horribilis’, només faltava la bajanada de l’escut. I diem bajanada per la tossuderia de voler canviar quelcom que no calia, ni figurava tampoc en cap llistat de prioritats per extens que resultés. Feia massa ferum a encàrrec perpetrat per algun favor debut i encara no cobrat a gent de la corda, d’aquells capaços de teoritzar sobre les matèries més inversemblants sense cap possibilitat de convèncer-nos. No sobra el FCB, que no vinguin amb romanços.

Rebre un clatellot, un toc d’atenció d’aquesta magnitud en el marc d’aquestes assemblees que ja no tenen sentit resulta magnífic per impensable, per pura justícia poètica i bona praxi democràtica. Que no es creguin del tot que el club és seu. Com no volen afrontar reunions realment efectives, participatives i que escoltin l’opinió del soci per dur-la a la pràctica, s’han trobat amb aquesta mínima rebel·lió després de d’anys i panys de dirigisme i control, de portar aquesta exigua representació que no arriba ni al ú per cent per allà on volen i desitgen. Després del que vam viure abans d’ahir, igual comencen a pensar en la desaparició de l’assemblea. Un cop l’any que volen passar balanç i se’ls hi dispara l’escopeta preparada per la culata, que també és desgràcia i són ganes de quedar malament. Ara, expliqueu-me com afrontareu l’Espai Barça si el soci no se’n refia de vosaltres per ampliar el deute.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,331SeguidorsSeguir

Opinió