Després de la desfeta europea i del regal rebut del derbi madrileny, a Almeria el primer equip professional de futbol del FC Barcelona havia de fer dues coses. Primer, guanyar, i després fer-ho bé per animar la tocada parròquia blaugrana i intentar-la convèncer que, com havia dit en Xavi, l’entrenador blaugrana, que la temporada podia acabar essent bona, si es guanyava lliga i copa.
Doncs molt malament: ni una cosa ni l’altra i, el pitjor ha estat que, des del primer minut s’ha vist que perdre contra l’Almeria, l’equip que havia rebut sis gols del Girona fa pocs dies, era perfectament possible. Si els andalusos havien sofert una metamorfosi en positiu, els blaugranes, tenallats per no-se-sap-ben-bé-què, possiblement la responsabilitat de no perdre el darrer gran tren de la temporada, la lliga, n’havien sofert una altra, de metamorfosi, que ni Ovidi ni Kafka podrien explicar.
Un cop més, s’han vist dos equips sobre la gespa amb diferent actitud: per un cantó els locals que anaven a totes i, per l’altre un Barça que perdia duels, regalava la pilota i les veia passar. En
Xavi ho ha provat tot. D’inici ha decidit jugar amb quatre migcampistes, mantenint en Kessié, recuperant en Gavi i, per tant, al davant solament hi havia un acompanyant per a Lewandowski, en Ferran Torres.
La poca sang i la desídia han quedat paleses en el minut 23 quan, després d’un mal control al mig del camp, el davanter local, El Bilal, s’escapa dels dos centrals, Christensen i Èric Garcia i xuta a trencar davant Ter Stegen. Això passava just després que en Xavi, des de la banda, vehementment demanava més implicació i intensitat als seus jugadors, que se’l miraven posant cara de no entendre què els deia. Només hi ha hagut una mica de sang en els darrers cinc minuts per allò de no arribar al descans perdent.
En Xavi canvia el sistema a la represa: fora un migcampista, Kessié, avui no estant a l’altura de Manchester, i dins un davanter, Raphinha, que ho ha fet tan malament com a Manchester. El guió estava cantat: atac constant blaugrana, però els narradors radiofònics no s’han esgargamellat gens amb ais! i uis! Podien narrar el partit com si fos un torneig d’escacs, a mitja veu i remenant les estadístiques per omplir els buits del joc. El poc que es generava, sempre en centrades des de les bandes, el resolien perfectament els dos centrals andalusos, Rodrigo Ely i Babic, els mateixos que eren a Girona quan els en va caure un cabasset.
En Xavi, que rep la cinquena targeta per corcó cap al quart àrbitre i que no podrà seure a la banqueta en el pròxim partit contra el València, tornava a reinventar l’equip per disposar ara tres centrals, fent sortir Araujo i Marcos Alonso, i tots els altres cap endavant. Doncs fins això acabarà sent mentida, que Araujo aviat s’ha posat de davanter centre a veure si en caçava alguna.
Passaven els minuts i res de res de res. En Xavi, desesperat, acaba traient els dos joves que en principi eren de farciment a la convocatòria, Pablo Torre i el juvenil Ángel Alarcón, senyores i senyors, l’únic atacant blaugrana que ha xutat entre els tres pals, un xut força innocent, en el minut 81, que en qualsevol partit hauria estat irrellevant de destacar.
El problema del Barça és mental, de mirada petita, encara que s’estigui primer a la lliga a set punts del segon. S’ha perdut aquella sensació que tot aniria bé. S’ha perdut la mentalitat d’en Cruyff com a entrenador, que se’n va fer creus en arribar a Barcelona de la mentalitat derrotista del club i la va capgirar. Guardiola va saber donar-hi continuïtat i tothom esperava que en Xavi en fos el relleu natural, arrelant en la tradició cruyffiana, de seguretat i bon joc, allò que el de Terrassa havia promès.
Per cert, ja que ens hem referit diverses vegades al Manchester United. El nostre darrer botxí europeu ha guanyat avui el seu primer títol en sis anys. Dèiem a l’anterior crònica que els red devils estaven sortint del pou com crèiem que també el Barça. Doncs als de Manchester els ha fet falta sis anys! El Barça està solament en el segon any de pou.
