Hauríem de moure el cul del sofà per tantes raons que la llista es fa insofrible, abans que interminable. Mentre l’establishment culer decideix a qui carregar el neuler de la crisi, preservant com és costum a la directiva de qualsevol responsabilitat, ens sentim encara despullats, en roba interior, en solidaritat emocional amb la dona del Villamarín. L’únic que ens consola de tan trista imatge és la seva dignitat, aquell somriure del que es nega a rendir-se, a ser derrotada pels abusadors, convençuda com està dels seus principis. Hauríem, i reneguem dels eterns condicionals que acaben en res, de sublevar-nos, d’exigir rèplica de les nostres autoritats, siguin polítiques o esportives, en defensa dels drets més bàsics que ens són negats. No pot sortir de franc la humiliació constant, aquests atacs a la llibertat d’expressió catalana o la preservació dels avantatges d’aquells que s’aprofiten de la seva arbitrària autoritat. Mantinguem-nos ferms i procurem dir-ho sense xiuxiuejar, clar i català, coi, que ja toca. Contra els intolerants, màxima intolerància i sacrosanta intransigència. L’heu de defensar, heu d’exigir explicacions i disculpes als bàrbars que van cometre aquest atemptat contra tots nosaltres. Per què ella, la digna dona en sostenidors, som tots els que dissentim de les seves pautes i detestables comportaments, per si cal encara precisar-ho.
En paral·lel, com si fos la recuperació d’una tradició perduda, sumem dos dies de traca continuada en l’eufemístic entorn barcelonista. No pot ser, on s’és vist, on anirem a petar…. A propòsit de la derrota a la final de Copa, els cínics habituals i beneficiaris de la menjadora han decidit quedar bé i repartir estopa populista. Sumen deu anys callats com a morts i ara, au, corre que haurem d’assenyalar algun culpable si volem mantenir la moma exactament igual. Hi ha director de diari que es creu president del Barça per incompareixença i delegació i altres que aspiren a representar la casta benestant que els promociona de la manera més contrària als legítims interessos blaugrana i, per extensió, als nostres. No, que no és una simple derrota, que fa molt que dura la broma, que l’única manera d’endreçar la nau és fer-los fora, com si plantegessin la reedició de la magnífica jugada perpetrada a la Cambra de Comerç. Com? Que els socis exigeixin el vot universal a les properes eleccions. Segurament, i tal com va la cosa, els comicis acabaran essent més aviat del que tocaria, més d’hora del que desitjarien per deixar lligada i ben lligada la continuïtat de Bartomeu. Quan manen ells, la història és rotunda, no aconsegueixen excel·lir. Tenen els diners, el poder, el benefici de classe, però no el talent, el coneixement i la saviesa. Massa temps gronxats en la inèrcia d’un magnífic equip i model heretats i ara no sabran trobar la sortida del túnel on ens han ficat. Són ells els responsables d’aquesta agra sensació d’avui. Deixeu-vos de superficialitats i grateu en la memòria recent. Que no pot ser veure en Pep tan lluny i fastiguejat de les seves contínues maniobres. Que insulten la teva intel·ligència quan reclamen múscul després de perpetrar barrabassades per carregar-se el model, desterrar als que realment saben i estimen l’ambaixador esportiu dels catalans. Ui, si, tots emprenyats, molt, i tant. I a la que passi l’empipada, dos dies comptats, a badar altre cop amb el proper rumor, el següent esquer que ens llencin. Ben mirat, els culpables som tots aquells que els deixem fer amb absoluta impunitat, limitació i classisme. Amb la canallesca al capdavant per haver renegat del seu paper fiscalitzador, de servei públic. Dir la veritat s’ha tornat esport d’alt risc i així va el Barça, creient-se les mentides.
