Divendres, 18 Octubre 2019

La final de Messi i els ‘tackles’

El Liverpool i el Tottenham Hotspur disputen una final de Champions League amb el Barça lamentant-se encara per no haver estat capaç de classificar-s'hi tenint-ho tot de cara

|

Els psicòlegs diuen que la depressió té a veure amb el fet de donar-li voltes al passat i l’ansietat amb la incapacitat de deixar de pensar en allò que esdevindrà en el futur. Des del 7 de maig, el Barça transita -amb tota la relativització del significat d’aquestes paraules que s’ha de fer quan s’usen en el context del futbol- pel primer estat mental i avui els fets d’aquella maleïda nit es repetiran en les ments dels jugadors, seguidors i directius culers quan Damir Skomina, l’àrbitre eslovè de la final Liverpool-Tottenham, doni inici al partit a les 21 h.

La glòria que comporta l’orelluda no havia estat tan a prop de can Barça des que es va aixecar la cinquena a Berlín el 2015. Les semifinals van arribar amb favorits descartats com el Manchester City, el Bayern de Múnic, el PSG, la Juventus o el Reial Madrid i, només el Liverpool, que acabaria dictant el fi de festa blaugrana, els analistes el consideraven capaç d’evitar que Leo Messi aixequés la seva “copa linda. Però avui el ’10’ haurà de veure el partit més important de la temporada futbolística europea des de l’Argentina, on ja està preparant-se per a la Copa América, en la qual debutarà el 16 de juny davant la Colòmbia de Yerry Mina.

Publicitat    

Malgrat que hi ha una cinquantena de motius més culpables del desencisat final de curs blaugrana, és evident que des de l’eliminació de Roma i, sobretot, després de l’arxirecordada frase de Leo Messi en el Trofeu Joan Gamper, una certa ansietat ha acompanyat el Barça a causa de l’obligació autoimposada d’alçar la Champions League al Wanda Metropolitano. Posar el llistó tan alt va ser l’única manera que va trobar la plantilla i la directiva per silenciar els aficionats més crítics, que ja l’estiu passat haguessin desitjat que es duguessin a terme els canvis que, en principi, tindran lloc a partir de la setmana vinent.

Qui hagués dit el 3 d’octubre, quan els d’Ernesto Valverde van meravellar a Europa en el triomf per 2 a 4 a Wembley davant el Tottenham, que l’equip de Harry Kane seria el que arribaria dels dos al partit decisiu de la competició. Com tampoc ningú s’hagués atrevit a pensar-ho l’11 de desembre, quan els spurs van assolir la classificació per als vuitens de final en empatar al Camp Nou en el minut 85 amb un gol de Lucas Moura davant un Barça a mig gas que ja tenia assegurada la primera plaça del grup. Cinc mesos després, el brasiler també seria l’autor d’un espectacular hattrick en 40 minuts al Johan Cruyff Arena que permetria el Tottenham arribar a la seva primera final de la Copa d’Europa. Era la tercera vegada que el conjunt de Mauricio Pochettino se salvava de l’eliminació a última hora. L’altra va ser al Etihad Stadium, on el Manchester City de Pep Guardiola va viure un coitus interruptus en el descompte del partit de tornada dels quarts de final quan el VAR va anul·lar un gol decisiu a Sergio Agüero.

En un context similar van disputar la final de la Lliga de Campions l’Inter i el Bayern el 2010 en aquesta mateixa ciutat. El futbol físic i directe es va imposar al joc de posició representat pel Barça de Guardiola, que va poder pair aquella bufetada -amb Mourinho corrent per la gespa del Camp Nou amb el dit aixecat i amb Valdés gairebé fent-li una cara nova- un any després sense haver-se tornat boig i haver abandonat l’estil propi per assemblar-se als finalistes que un curs abans havien imposat la seva llei. Aquell Barça tampoc va canviar el 2012, amb una nova patacada a l’estadi culer, aquesta vegada davant el Chelsea i en el mateix context: intensitat, tackles i domini de les àrees.

Però el Barça que havia d’arribar a Madrid aquest 2019 sí que ha estat influït pels precedents. La caiguda de Roma va marcar un abans i un després i l’equip blaugrana ha afrontat aquesta Lliga de Campions amb pragmatisme i rendit als peus de les peces clau en les àrees: Ter Stegen, Piqué i Messi. Premiant i venerant la vigorositat d’Arturo Vidal -l’home amb qui els culers no haguessin caigut a l’Olímpic (ironia)-, a diferència del que feu Guardiola amb el seu estil inqüestionable, el Barça s’ha adaptat al presumpte èxit del futbol modern, el que va proclamar França campiona del món. Aquests Liverpool i Tottenham que avui lluitaran pel títol rememoren aquell futbol que practicava el Manchester United en les finals el 2009 i el 2011. Aleshores, el talent s’imposava al físic. I meravellava el món. Les coses han canviat molt.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,823M'agradaAgradda
2,310SeguidorsSeguir

Més llegits