Divendres, 19 Juliol 2019

La resistència del Sant Pau

El gimnàs social situat entre el Raval i Sant Antoni continua la seva lluita per evitar el tancament i seran decisives les reunions que mantindrà aquesta setmana amb En Comú Podem i ERC

|

“Abans que acabi el juliol hem de tenir resolta la viabilitat econòmica del Sant Pau. No podem esperar al setembre”, explica l’Ernest Morera, el director del Gimnàs Social Sant Pau.

El 1940 Barcelona va obrir uns banys públics al número 46 de la Ronda Sant Pau, un punt de trobada entre els fluxos de gent procedents d’El Raval i Sant Antoni. La mesura formava part de la campanya d’higienització dels barris pobres per evitar que les epidèmies arribessin als barris pudents que va portar a terme la ciutat sota l’alcaldia falangista de Miquel Mateu. En el cas que ens ocupa el servei de dutxes anava destinat als veïns d’El Raval per salvaguardar als de l’Eixample. Aquest ús només va durar quatre anys, fins que va començar a utilitzar les instal·lacions el Club Natació Montjuïc.

Publicitat    

A la piscina, més petita que la de molts xalets de la Costa Brava, s’hi van arribar a celebrar campionats d’Europa i es va convertir en la primera de l’Estat espanyol en utilitzar el clor. Després, el número 46 va passar a mans dels Escolapis i, posteriorment, a les d’uns professors d’INEFC que ho van convertir en un gimnàs l’any olímpic però que el 2012 es van disposar a tancar la paradeta perquè el negoci ja no funcionava. Aleshores, l’Ernest, fill d’una de les dones de la neteja que anava a ser acomiadada, juntament amb altres companys van decidir que no deixarien morir el projecte i, sobretot, que no permetrien que tots aquells treballadors es quedessin sense feina. Tancar el gimnàs tenia un cost de 200.000 euros. Van acordar amb els propietaris adquirir-lo per només un euro i fer-se càrrecs dels deutes econòmics.

I el 2013 el local del número 46 va posar un rètol senzill, amb una tipografia pertanyent a dècades passades, que deia: Gimnàs Social Sant Pau. Encara hi és, malgrat que gairebé cada mes s’anuncia als mitjans de comunicació el tancament del Sant Pau. Però respira. Els titulars pronosticant la mort imminent del projecte van començar després de la fuita d’aigua que va haver-hi al pis de sobre, una narcosala, el 13 de juliol de 2017. Aquesta va obligar a tancar durant diversos períodes la piscina, les saunes i els vestuaris pels nens. “L’Ajuntament de Barcelona no ens va enviar dos operaris fins el març i amb cinc dies ho va tenir arreglat. No ho podien haver realitzat abans? El fet de tenir inutilitzables tots aquests serveis va provocar passar de facturar 200.000 euros a l’any a facturar-ne la meitat perquè vam perdre el 50% dels clients” El Sant Pau té un cost anual de 225.000 euros i el 2018 només en van poder facturar 115.000. La situació era crítica.

Per evitar el tancament, es va reduir el personal de 16 a 10 persones i el sou d’aquestes es va disminuir un 30%. Però els treballadors es van adonar que era insuficient i encara no han cobrat el 60% d’allò que havien acordat ingressar. “El motiu d’aquest sobreesforç que estem fent és que el 25 de maig de l’any passat al Ple de l’Ajuntament es va aprovar la compra de la finca on està ubicada el gimnàs social -aquesta votació no és vinculant- i sabíem que era qüestió de temps que la situació se solucionés”. A dia d’avui, el govern d’Ada Colau encara no l’ha comprat, un fet que suposaria una assegurança de vida pel projecte.

Aquesta setmana els responsables del Sant Pau tenen pactades reunions amb En Comú Podem -en ser preguntat sobre les intencions amb les que afrontarà la trobada ens ha citat a parlar-ne un cop hagi tingut lloc- el dijous i amb ERC avui dilluns per solucionar l’assumpte abans de les vacances. En la campanya de les municipals En Comú Podem, ERC, JxCAT, Barcelona és Capital i la CUP es van comprometre a comprar la finca. A banda d’aquesta adquisició, que asseguraria el futur del Sant Pau, els gestors demanen que l’ens municipal es faci càrrec del 50% dels costos de les persones que envia al gimnàs –“si fes això, nosaltres seríem viables”- i un ajut per liquidar el deute. De moment, el projecte s’ha salvat d’un embargament de la Seguretat Social perquè aquesta ha tingut en compte l’ús social que se li dona al recinte i l’Audiència de Barcelona ha donat una pròrroga al Sant Pau davant la demanda del propietari de l’edifici per impagaments.

Treballen amb 38 associacions de la ciutat, des de Càritas a Arrels, passant per la Fundació Pare Manel o la Creu Roja. “Elles ens envien les persones en situació precària al gimnàs i aquí els hi oferim l’ús gratuït de les instal·lacions tres dies a la setmana”. Aquesta és la tipologia de la meitat dels usuaris del Sant Pau, el qual en total en té uns 900. L’altra meitat la formen clients procedents de Sant Antoni i El Raval que paguen una quota mensual com és habitual a la resta de centres esportius. L’oferta anunciada a la porta un dia xafogós de principis de juliol és de 50 euros per poder entrar-hi durant el juliol i l’agost. Probablement és l’únic gimnàs de tota Europa que té un vestuari destinat a les persones transgènere.

“Les associacions estan desbordades”, sentència l’Ernest mentre mostra el recinte, d’aires soviètics, al periodista. Les sales són petites i tenen el sostre baix. A la sala de fitness el responsable del Sant Pau saluda els usuaris que s’hi estan exercitant. Són una quinzena, la majoria joves i estrangers, i estan barrejats els que paguen la quota amb els que ho tenen gratuït per la seva complicada situació personal. “Això és el que fa especial aquest lloc. La convivència entre tots ells”, diu amb un somriure de satisfacció. “Però el que t’estava dient és que les associacions benèfiques estan desbordades. A nosaltres ens han arribat aquí 200 sense sostre que no formen part de cap d’elles. Hi ha una situació d’emergència a la ciutat”. Cada dia, entre 11 i 13h i entre 20 i 22h, el Sant Pau suma unes 80 dutxes de persones que viuen al carrer.

Quan aquesta primavera es va anunciar que el Sant Pau hauria de tancar les portes perquè la situació econòmica ja era insostenible, 15 d’aquestes associacions van ajuntar 30.000 euros en un dia i mig perquè sobrevisqués. “No els hem volgut utilitzar i no ho farem fins que l’Ajuntament compleixi les seves promeses”. Les decisions de la Seguretat Social i de l’Audiència Nacional de totes maneres van evitar la mala notícia.

Ara estem asseguts davant de la recepció i la suor li rellisca per sobre dels tatuatges. Des que ens hem trobat, l’Ernest no ha parat de moure’s. Ell mateix m’ha servit el cafè amb llet, ell mateix ha pujat corrent a les dutxes quan un company l’ha avisat que podia ser que uns usuaris hi estiguessin fent desperfectes i ell mateix m’ha explicat la història del número 46 de la Ronda Sant Pau des de l’any 40 fins el dia d’avui. No aparenta tenir intenció de tirar la tovallola.

 

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,829M'agradaAgradda
2,323SeguidorsSeguir

Més llegits