La definició de lawfare és la de fer servir l’entramat judicial amb el propòsit de fer mal a un oponent, tot mantenint una aparença de formalitat i de pulcritud. És un engany disfressat de bona pràctica i és un abús del sistema, suposadament dissenyat per protegir, però, per contra, utilitzar conscientment per fer mal.
D’exemples en podem trobar molt enrere en el temps, com quan Jesús de Natzaret va anar d’Herodes a Pilat per acabar preguntant-li al poble, sota manipulació, si preferien indultar un lladre “normal i corrent”, un tal Barrabàs, o alliberar un perillós “que no se sap ben bé què ha fet”. Una variant de lawfare, que pot tenir bones conseqüències, és la de perseguir un malfactor per un delicte diferent pel qual se’l vol punir, però més fàcilment demostrable. El cas més citat és el d’Al Capone, detingut per un tema fiscal, però pel qual se li van administrar les penes relatives a la seva carrera delictiva.
El cas del FC Barcelona amb l’afer Negreira s’assembla una mica als dos històrics precedents citats, demanant disculpes per l’exageració en les comparacions. Per un cantó, s’agafa una raó concreta i certa, uns pagaments estranys i difícils d’explicar (malgrat que no provoquessin cap conseqüència que no fos el ridícul de les directives que ho van fer) per magnificar-ho al màxim i portar-ho a l’extrem, com podrien ser sancions econòmiques i esportives, amb l’única idea d’afeblir l’entitat blaugrana.
Per l’altra banda, el FC Barcelona és tractat com a “sospitós habitual” per sempre mantenir una línia diferent de la del ramat: arrelament al seu país, Catalunya, defugir de pactes econòmics que en podrien condicionar la propietat del club o la llibertat d’acció. Així, com a element que fa nosa, cal aprofitar tota ocasió per carregar-li els neulers.
Amb tot això, doncs, era clar que el seu oponent esportiu, el Real Madrid, malgrat que hi comparteixi interessos estratègics com la Superlliga Europea, s’afanyés a presentar-se als jutjats per furgar la ferida i veure què pot treure’n per restablir la seva hegemonia arrelada en els temps de la dictadura. Tampoc no era d’estranyar que s’hi afegís La Liga, menada per un madridista anticatalà i ultradretà confés.
Ara, per reblar el clau, només hi faltava en el llistat dels acusadors en la croada contra l’infidel, el “gobierno del Reino de España”, malgrat que s’hagi autoanomenat com a “el més progressista de la història”. És meravellós que els tres estaments, en els seus escrits motivacionals, argumentin vetllar per “la netedat de la competició”. El lawfare està servit, ara en la seva versió esportiva.
