Dissabte, 24 Agost 2019

ENTREVISTA

Danae Boronat: “No hi ha cap diferència entre una dona i un home narrant futbol”

'La República Esportiva' conversa amb la periodista tarragonina de beIN Sports, convertida en la primera dona de l'Estat en narrar un partit de futbol per la televisió

L’onada de la revolució més important de la història del futbol estatal també ha mullat el periodisme esportiu. La mateixa temporada que el Wanda Metropolitano ha aconseguit reunir més de 60.000 espectadors per presenciar l’Atlètic de Madrid-Barça de la Lliga Iberdrola, una periodista esportiva catalana, Danae Boronat (Tarragona, 1985), s’ha convertit en la primera dona de la història en narrar un partit de futbol per televisió a Espanya. El fet va tenir lloc el 13 de maig en l’Atlètic de Madrid-Sevilla de LaLiga, en una transmissió emesa únicament als bars de l’Estat. La República Esportiva n’ha parlat amb la protagonista, que no es mossega la llengua a l’hora de posar de manifest les evidents desigualtats de gènere en el món del futbol i en el tractament de la informació que els mitjans dediquen als esports practicats per dones.

És positiu o negatiu que ara tingui el focus mediàtic per haver narrat un partit de futbol?

Entenc que és notícia i que molta gent s’hagi sorprès del fet que no hi hagués cap dona que narrés un partit de màxim nivell a l’Estat en format televisió. A la ràdio sí que n’hi havia hagut, però no amb aquests condicionants. Entenc que sigui notícia, però això parla malament de com estem encara. Molts s’omplen la boca amb la igualtat i encara hi ha sectors, com aquest de la narració de futbol, en el qual ningú s’havia plantejat que ho fes una dona.

De fet, es va fer oficial aquesta narració poc després que li preguntessin precisament per això al programa radiofònic ‘La Sotana’.

   

No podia dir res, perquè no sabia quin partit faria ni quan. Vaig proposar-ho aquí pensant en el Mundial femení que tenim i ja feia uns mesos que m’anava preparant. Hi havia la possibilitat que no s’acabés emetent aquí i que acabéssim venent els drets a alguna altra cadena, però vaig pensar que seria una gran excusa perquè una dona comencés a narrar. Potser el pensament és erroni, perquè potser no cal que siguin partits femenins, però vaig pensar que tindria menys pressió i que seria un bon moment. No sabia si ho podria fer, tenia dubtes i em vaig estar preparant. I sembla ser que els he convençut.

Per tant, tindrà continuïtat?

Aquesta empresa ja fa temps que aposta per les dones. La Natàlia Arroyo fa anys que està fent de comentarista en partits importantíssims. Fins ara no havia sorgit el cas d’una narradora, però ara que ja és aquí no hi ha motius per pensar que no tindrà una continuïtat. Lògicament, tinc més funcions i tot s’ha d’encaixar, però crec que no ha estat un fet aïllat.

A beIN Sports ja hi ha molts programes de futbol presentats per dones.

Sí, som majoritàries. Que la dona pugui ser la conductora d’un programa o d’un espai informatiu ja està acceptat, però al final és un paper on se’ns ha relegat. Hem de fer un pas més.

Natàlia Arroyo ha trencat amb aquest estereotip. Comenta molts partits.

I tant, ha fet de tertuliana i de comentarista de partits, que fins fa ben poc era una àrea totalment restringida a homes, normalment exfutbolistes.

Hi ha programes presentats per dones, però la gran majoria d’analistes són homes.

No tiraré pedres sobre la nostra teulada, però no conec tantes dones que estiguin preparades per venir a comentar l’actualitat de tota una jornada de Lliga i que dominin no sé quants equips. Evidentment ens hem d’introduir en aquest sector si estem preparades, no pel simple fet de ser dones. No hi ha d’haver una quota. Les quotes són el pitjor que pot passar. Que hi hagi una dona narradora és fantàstic, però ho ha de ser perquè està preparada. I no ens hem de penjar medalles perquè una dona sigui narradora. Que hi ha més entrenadores que podrien venir a les tertúlies? Segur, però deu ser que no s’han postulat o no les coneixem. Hi ha aquest punt del sistema que no sé on es frena, però cada vegada serà més senzill trobar més dones, és un fet natural. Si cada vegada juguen més a futbol, els clubs donaran més recursos perquè entrenin en millors condicions, s’aniran fent més conegudes i els mitjans en parlaran. Aconseguirem que hi hagi més dones comunicant sobre futbol.

Aquest cap de setmana hi ha hagut la final de la Lliga de Campions. Totes les patums del periodisme s’han desplaçat per cobrir el partit, a diferència del què ha passat en anteriors eliminatòries. Com ho analitza això?

Si li vols donar el mateix valor a la final de la Champions femenina que a la masculina el més lògic és que hi enviïs els millors narradors i periodistes de referència. Són els què habitualment la gent escolta. Ho entenc.

En les semifinals no va passar el mateix.

Ho van fer només perquè ha estat la final. Encara hi ha cert punt de postureig, però per algun lloc s’ha de començar. És el mateix postureig que obrir San Mamés, el Wanda Metropolitano o l’RCDE Stadium. És artificial obrir aquests estadis un dia i celebrar que hi havia 40.000 persones. Molt bé, però per què l’obres només un dia? Per quedar bé? Si els clubs no es creuen els seus equips femenins…però és quelcom tant recent que la manera de posar-te al dia ha de ser simbòlica. Suposo que de cara a la temporada que ve els caps s’hauran de plantejar seguir i narrar tota la Champions femenina. Imagino que començarà a canviar. Fins ara s’ha intentat donar màxima visibilitat de manera un punt artificial. És així, però per algun lloc hem de començar. Celebrem que la cobertura de la final femenina hagi estat bona, però per la propera temporada se li ha de donar una volta.

El Lió és terriblement superior al Barça, però creu que hi ha hagut certa condescendència envers l’equip?

Entenc la pregunta, però en aquest cas crec que no n’hi ha hagut. Tothom era conscient que no es podia guanyar i entenc la reacció. Sí que és cert que en partits de Liga Iberdrola m’he trobat gent que encara considera que el futbol és avorrit, que el ritme és baix o que les porteres són molt dolentes. Hi ha una crítica que no té en compte els mitjans, la trajectòria i el bagatge que tenen les jugadores. I les seves característiques, perquè juguen amb les mateixes distàncies i la mateixa mida de porteries que els homes.

Què ha passat aquesta temporada perquè hi hagi hagut aquest boom?

És difícil de respondre, però crec que hi va haver un fet clau, que és la Pilota d’Or a Ada Hegerberg. Se li va donar el mateix bombo que a Cristiano Ronaldo. A més, hi va haver aquell moment en el qual el presentador li demana si pot ballar i ella s’hi nega, que va fer la volta al món. Allà la gent es va adonar que les dones també són importants al futbol. Abans, quan s’entregava la Pilota d’Or, cap dona recollia el seu guardó. De fet no existia, eren premis diferents de la FIFA. A partir d’això, els clubs han convertit la temporada en un any de gestos.

Excepte el Barça.

Sí, excepte el Barça. No em feu dir per què, perquè no ho sé. Però això s’ha anat retroalimentant. San Mamés va ser el primer gest i després es va crear l’efecte bola de neu, amb el Wanda, Mestalla i l’RCDE Stadium. Aleshores ens trobem amb el debat de què va primer, si l’ou o la gallina. Perquè la gent al·lucina amb les 40.000 persones de San Mamés, es fan més promocions pels grans partits com l’Atlètic-Barça, el públic va més al camp, se’n parla més i hi ha més repercussió als mitjans. S’ha creat aquest efecte. I a més, afavorit perquè al Barça li ha anat molt bé a la Champions i perquè l’audiència s’ha disparat en la final de la Copa. Tot ha contribuït, però no sé dir-vos ben bé els motius.

Més enllà de l’avenç social, és evident que s’obre una possibilitat de negoci. Aquest proper Mundial serà molt més rendible econòmicament que els anteriors.

Sí, encara som en un punt molt inicipient, però d’això n’estic convençuda. S’estan preocupant molt de la difusió, en comparació amb els Mundials anteriors, que pràcticament no te n’assabentaves ni que es jugaven. Ha de començar amb la FIFA, potenciant-ho. Aquí ja ho tenim, perquè emetrem una sèrie de reportatges previs molt interessants. Ho comencem a veure, tot i que estem a anys llum, com ho demostra la mateixa Ada Hegerberg, que no hi participarà per les desigualtats. Però bé, comencem a crear figures com l’Alèxia Putellas, que és un emblema de Nike. De fet, el futbol viu d’això, de figures que tothom segueix, de referents.

Aquesta temporada marca un abans i un després?

Espero que sí, però és difícil de preveure. Un cop veus que la final de la Copa de la Reina funciona i té audiència, entenc que la temporada vinent la Lliga Iberdrola tindrà més espectadors i més anunciants que voldran posar-hi publicitat. També farem que la gent vagi als estadis. No tindria cap lògica que tingués menys repercussió, però no sé si serà tant ràpid i veurem els diaris informant del femení com si fos el masculí. No ho acabo de veure encara, perquè falten coses tant importants com que el Madrid tingui un equip de dones. Fa molta falta. No és el mateix que el rival del Barça sigui l’Atlètic. Que el Madrid no hagi vist la necessitat de tenir equip femení vol dir que el salt definitiu encara no s’ha fet.

En quina situació està el periodisme? Molt contaminat pels interessos privats i polítics?

Ahir vaig sentir una frase que ho defineix: els diaris ja no els fan els periodistes, sinó la gent que els finança. A grans trets, és així gairebé a tot arreu. Periodistes supeditats als interessos dels qui fan possible que els mitjans sobrevisquin. És així amb comptades excepcions de periodisme independent. I el periodisme esportiu pateix d’això, de la necessitat de sobreviure a base de clics. I els clics què són? Titulars trets de context i fotografies que cridin l’atenció. I la televisió i la ràdio viuen de la polèmica, d’allò que és més cridaner, i s’allunyen de l’anàlisi i l’objectivitat. I la responsabilitat és de qui té els mitjans a les seves mans. Si anem a allò que més ven estem perduts, estem deixant de ser periodistes i passant a ser comercials que venen les idees de qui ens paga. I això és molt perillós.

Si el periodisme generalista està dirigit pels poders fàctics i polítics, el periodisme esportiu està dirigit pels clubs?

Sí, i tant. Hi ha pocs mitjans que puguin dir que no reben influències o que no es deixen pressionar pels clubs. Per no dir cap. Estem en un territori molt perillós, però com es pot evitar això? La solució és ben compicada. Al final és l’ètica professional de cadascú. No faltar a la veritat, no deixar de contrastar notícies, no deixar de consultar el màxim de fonts. Anar a l’arrel del periodisme. Però tots necessitem un sou a final de mes i la nostra llibertat és la que vulguin els nostres caps.

Quan parlem d’esport femení intentem evitar l’adjectiu. Si quan parlem del Barça masculí parlem del Barça, sense adjectiu, per què hem de fer servir l’adjectiu femení per parlar de les noies?

El llenguatge és bàsic, molt important. Jo intento evitar-ho tant com puc. A més, treballo a la tele, la gent ja veu que són les dones de qui estic parlant. A vegades caiem en aquest error i és important que ho canviem. Ahir precisament ho deia, amb l’exemple de Meritxell Batet. Els mitjans van rotular: “Presidente, Meritxell Batet”. I dic, coi, és una presidenta! I la gent em deia que era correcte, que s’havia de dir “presidente”. Mira, m’és igual, hem d’avançar i s’ha de dir “presidenta”. Punt. Us explico una anècdota. Aquí, el dia que vaig narrar, els grafistes em van comentar que no sabien si posar “narrador” o “narradora”. Serà broma? “Ens van dir que narradora no existeix”, em van dir. Al final van posar “narradora”, però van tenir la discussió. S’ha de fer molta pedagogia perquè encara hi ha gent que no ho veu. Jo m’he queixat molt que a les jugadores els diguin “las chicas”. Com que “las chicas”? No diem “los chicos”, parlem d’homes, de jugadors. Doncs el vocabulari és súper important.

Fins i tot hi ha seccions dedicades al futbol femení, com si fos un esport diferent.

Ah, i tant, com una secció diferenciada. Per això us deia que no crec que la temporada vinent veiem que després del masculí s’informi del femení sense que hi hagi un canvi de secció. No passarà encara.

A nosaltres molta gent ens ho ha plantejat, crear una secció per l’esport femení. I no. Si parlem de les noies, ho posem a la secció Barça, futbol o l’esport que sigui. No són esports diferents.

És clar, és exactament així. S’assembla a una pregunta que em feien l’altre dia: quines diferències hi ha entre una narració masculina i femenina? Quines diferències hi ha d’haver? El to de veu, que és més agut? No he intentat fer cap diferència, no m’entra al cap. La narració té un mètode i cadascú l’adapta, però no hi ha cap diferència entre una dona i un home narrant futbol.

Quins han estat els teus referents per preparar les narracions?

Sobretot els d’aquí, perquè són els millors. En Miguel Ángel Román, en Lluís Izquierdo, en Javi Véliz, en José Sanchís. M’he fixat molt en ells. També m’encanta en Lluís Flaquer de la SER, però el fet que sigui ràdio és diferent. I del femení, l’Ivan Fanlo és molt bo i gens condescendent. Mira, us poso un exemple de condescendència que m’ha passat a mi. Després del partit, em truquen de Ràdio Nacional d’Espanya. Una entrevista molt correcta, però al final em demanen si puc narrar vint segons. Com volien que em posés a narrar al mig del carrer? Vaig dir que no, no em podia inventar res. Em va semblar surrealista. Això li haguessin demanat a un home? L’haguessin fet narrar vint segons? Puc fer el gilipolles, com hem fet tots, i narrar un partit de la Play, però és absurd. Van patinar una miqueta.

Potser ho va fer de manera inconscient?

Segurament, perquè no em deuria escoltar durant el partit, perquè el van fer pels bars.

Aquest segurament seria el problema, que es faci de manera inconscient.

És clar, això vol dir que està integrat. Això costarà. La rebuda m’ha sorprès perquè ha estat molt positiva, però sé que em cauran pals per tot arreu, per si faig servir una expressió o una altra, perquè algú dirà que tinc veu de pito o per qualsevol altra cosa. De fet, hi ha una narradora alemanya que ja ha fet diversos mundials i que va tancar el Twitter perquè era insuportable. A Alemanya, que són més avançats.

I per arribar on ets, t’has trobat dificultats que un home no tindria?

Sincerament, no. Molt puntualment, sempre hi ha algun tonto, però des que vaig entrar a RNE amb el Nàstic no he percebut mostres de masclisme. Vaig tenir una prova molt injusta, perquè no em van deixar preparar una connexió i van dir que no havia anat bé, però no crec que fos per ser dona. I després ja vaig entrar a Onda Cero, passant proves amb uns quants homes, i amb Deportes Cuatro exactament el mateix. Crec que sempre se m’ha tractat igual. A 13TV vaig anar a presentar un programa amb Siro López i vaig deixar molt clar que si havia de fer el paper de la noia mona que llegeix missatges s’equivocaven amb mi. Em van dir que estaria al nivell del presentador i vaig acceptar, dient-los que si les condicions no acabaven sent aquestes marxaria. I es van complir, tot i que ell cobrava més que jo perquè tenia una trajectòria de trenta anys i jo començava. Però bé, no puc dir que m’hagi trobat en situacions de discriminació, ni negativa ni positiva.

També hi ha aquesta discriminació positiva en els mitjans de comunicació.

Jo crec que les dones som les primeres que ho hauríem de denunciar. No podia ser que fins ara les referents de periodisme esportiu fossin persones que ja han demostrat que no els interessa el periodisme, sinó altres coses com la moda. Haver de sentir que tu ets periodista esportiva com aquella altra, doncs mira, no. Jo estic aquí perquè de tota la vida que ho he volgut fer, perquè m’he preparat i perquè tinc uns coneixements. I no m’han donat ni una oportunitat pel meu físic. Veus els càstings que es fan en algunes televisions per agafar les noies d’esports i al·lucines. Aquí no es fa així. En alguns casos es valora l’aparença física més enllà de la preparació de la candidata.

Parlava de quotes. La Llei de l’Esport obligarà els clubs a tenir un mínim del 40% de directives en els clubs. Aquestes obligacions són bones o dolentes?

Per a mi és bo. No sé si serà un punt forçat, però tenim un problema. Si en la presa de decisions sempre hi ha homes, per molt feministes que siguin, és difícil que s’ho creguin el 100%. També hi ha dones que no són feministes ni estan preocupades d’apropar-nos a la igualtat, però crec que és més fàcil que si hi ha dones dirigents les decisions que es prenguin siguin més adequades i més igualitàries. I que es protegeixi més l’equip femení del nostre club i no hagi de fer 12 hores en bus o entrenar a la pitjor hora. Estic segura que si hi ha més dones directives començaran a haver-hi millors decisions.

Vam publicar un reportatge que demostrava que dels 100 clubs més importants de Catalunya només quatre estan presidits per dones. La dada és esfereïdora.

El mateix passa en els mitjans. Jo aspiro a dirigir una redacció. Ni a diaris, ni a televisions, ni a ràdios no hi ha dones dirigint redaccions esportives. Anem per trossets. En la informació general ja passa, però en les redaccions esportives encara no té l’opció de manar una dona. Tampoc n’hi ha una en els programes radiofònics nocturns de referència. Doncs jo aspiro a poder-ho fer i lluitaré per això, igual que m’he postulat amb la narració. No sé si algú m’ho oferirà algun cop, però arribarà un moment que jo li diré a aquest algú que ho vull fer. L’altre dia em va venir una noia de 15 anys i em va explicar que volia ser comentarista de futbol. Que ella ja tingui aquesta idea al cap havent-hi només una referent, la Natàlia Arroyo, vol dir que estem avançant. I que la Marta Ramon narri per RAC1, la Sara Giménez ho faci per la SER i jo per beIN Sports són més passos endavant. Tant de bo això provoqui que noies que ara estan a la facultat tinguin ganes de fer-ho també elles, igual que persones del meu voltant em van animar a fer-ho a mi. Però jo he tingut la sort d’estar en un lloc ideal perquè narrem moltes competicions. La Marta Ramon és difícil que tingui continuïtat a RAC1 perquè només fan Barça i Espanyol. I hem de deixar de pensar que aquestes coses són d’homes. La meva mare mateix em va dir que no m’emboliqués perquè això era un assumpte d’homes. I de petita no volia que jugués a futbol perquè em faria mal.

Els homes també ens fem mal jugant a futbol!

Aquesta mentalitat ja està canviant. En l’acte que vaig fer amb les jugadores del Barça i amb Nike van haver-hi moltes noies joves que ja es veuen sent futbolistes. Jo, en canvi, no vaig tenir la possibilitat de plantejar-me mai ser futbolista.

Va fer algun altre esport?

Vaig començar fent gimnàstica rítmica i vaig acabar fent dansa. Però l’engranatge ja està canviant. Tot i això, avui estàvem preparant els vídeos de la UEFA pel Mundial de les seleccions argentina i xilena i m’han impressionat. Xile és la primera vegada que va al Mundial i el seleccionador explica que allà el futbol femení és amateur. Van al Mundial i són amateurs! I la capitana d’Argentina diu que al seu país no està ben vist que les dones juguin a futbol, que gairebé no tenen llocs on entrenar i que abans de l’últim Mundial només van poder-ho fer des de dues setmanes abans. Té pinta que són l’última merda i que ningú els hi fa cas. I, si guanyen, encara sortiran les autoritats a posar-se medalles.

Igual que va passar al Barça amb el viatge als Estats Units de la pretemporada. Allò sí que va ser condescendència.

Sí, sí, allò va ser tremendo.

I va sortir l’única dona que hi havia aleshores a la junta directiva, la Maria Teixidor, dient que encara que fos en classe turista, havien viatjat i allò era l’important.

Gestos com el de l’Ada Hegerberg de no anar al Mundial per reivindicar la igualtat en les condicions econòmiques dels homes i les dones són molt importants. Les jugadores han de ser més guerreres i queixar-se. Avui m’he discutit amb un home de la redacció que m’ha dit “és que no generen”, el mateix argument que va fer servir l’altre dia Rafa Nadal. I l’Osca? Segueix més gent l’Atlètic de Madrid femení que l’Osca masculí. Aleshores, per què aquests jugadors han de cobrar un milió d’euros o 600.000 euros a l’any i elles 3.000 euros al mes? Les jugadores no estan demanant cobrar el mateix que Messi, sinó apropar-se a la mitjana de la Primera Divisió masculina. I estan tant lluny! Els clubs són els primers que s’ho han de creure.

La hipermasculinització del futbol.

Sí, perquè en d’altres esports com el tennis o la natació hi ha més igualtat. En els Jocs Olímpics moltes disciplines es retransmeten per la televisió tant si la competició és masculina com femenina, però en el futbol això no passa. Per què? Un 30% dels socis del Barça actualment ja són dones. Ja està, és que és així de fàcil. La massa social t’està parlant i t’està dient que les dones estan tant interessades en el futbol com per gastar-s’hi diners. I d’aquí a vint anys la proporció serà 60-40 i al final s’acabarà igualant. Tens més de 30.000 sòcies! Totes elles estarien encantades d’anar a veure a jugar el Barça Femení. I si convencen la seva parella per acompanyar-les, ja ho tens fet.

Però el club posa les entrades gratuïtes.

Sí, forma part del procés de canvi. El dia que la facis pagar ja veure’m què passa.

Abans que ha mencionat el Nàstic, vostè va explicar l’ascens del Nàstic a Primera.

I tant! Jo vaig tenir la sort que el Nàstic puja a Primera i es creen una sèrie de llocs de treball a Tarragona que no existien. Si no hagués passat això jo no seria aquí, aquesta és la clau de tot. Vaig seguir-lo a Segona B i a Segona A i quan puja a Primera automàticament tots els mitjans necessiten algú. Vaig començar a treballar a tres llocs alhora. Vaig ser en el lloc adequat en el moment adequat. Vaig tenir sort, però una sort buscada per mi, perquè abans de començar la carrera ja estava a Ràdio Sant Pere i Sant Pau fent les transmis del Nàstic a Segona B.

Li ha fet mal el descens?

I tant. Baixo molt a Tarragona i, és clar, el meu somni seria narrar l’ascens del Nàstic a Primera.

Què ha passat?

S’han fet les coses molt malament. Pujar a Primera és un fet excepcional, perquè la història del Nàstic és de Segona B. És el club esportiu més antic d’Espanya, però ni la ciutat ni el club no som de Primera. Sí que hauríem d’estar consolidats a Segona, però si les coses es fan malament…

S’han utilitzat 88 jugadors en les últimes tres temporades.

Rècord! Això et demostra que les coses no s’han fet bé, ni s’han dirigit bé. Jo crec que el club té capacitat per estar a Segona, però cal tenir molt cap. Almenys s’ha sanejat la situació econòmica, perquè va arribar a tenir 9 milions de deute. No hi ha massa clubs que puguin dir que tenen una situació estable. El Nàstic treballa molt bé les categories inferiors, es podria nodrir perfectament de gent de casa. D’aquí han sortit futbolistes molt bons, com Calavera, Aleix Vidal, Jordi Alba, que es forma al Barça, però que passa pel Nàstic, Sergi Roberto, Kiko Casilla…el Nàstic treballa molt bé el planter. Has d’estar a Segona, però és molt difícil, perquè la gent de Tarragona és del Barça o del Madrid.

Aquesta dualitat ha fet molt mal.

És clar, és molt trist. Als meus nebots, que són de Tarragona, els dic que han de ser del Nàstic. A la meva cunyada i al meu germà els dic que no els comprin material del Barça, han de ser del Nàstic! Jo faig la mona del Nàstic i els poso partits. Si no fem que els nens de la ciutat siguin del Nàstic estem morts. Però això és una feina que s’ha de fer també des del club.

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,830M'agradaAgradda
2,333SeguidorsSeguir

Més llegits